Subjecte (sintaxi): diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
El '''subjecte''' és un dels components fonamentals d'una [[oració]] i una [[funció sintàctica]] present en la majoria d'escoles de lingüística. Té una relació de [[concordança]] amb el verb.
Linha 10 ⟶ 8:
===El subjecte en la gramàtica de valències===
La gramàtica de valències considera que el [[verb]] és el nucli de l'oració i que, segons els seus requeriments semàntics i sintàctics, exigeix obligatòriament la presència d'un o més arguments o complements. El subjecte és aleshores l'element que acompanya als verbs de valència 1, monovalents o verbs intransitius. Per exemple el verb "dormir" és de valència 1, ja que només requereix un subjecte per formar una frase correcta ("X dorm"). Aquest subjecte és obligatori a nivell gramatical encara que no es manifesti fonèticament en les llengües que ho permeten (el que es coneix com a [[subjecte elidit]] o subjecte nul<ref>{{ref-publicació|cognom=Solà i Pujols|nom=Jaume|títol=Concordança i subjectes|publicació=Llengua i literatura|volum=6|url=http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000115%5C00000068.pdf|consulta=9 juliol 2014}}</ref>), per exemple en català es pot dir "En Joan dorm" o simplement "dorm" si el referent o la persona que dorm es dedueix del context, mentre que en anglès cal especificar sempre "He sleeps".
==Característiques==
El subjecte correspon al [[cas nominatiu]] en aquelles llengües que permeten la declinació i a categories equivalents al [[sintagma nominal]] en aquelles llengües no flexives. Així, en català una oració subordinada substantiva (com a "M'agrada que llegeixis aquest article") o un pronom tònic ("Ells van anar d'excursió") poden fer la funció de subjecte.
Semànticament acostuma a tenir uns [[paper temàtic|papers temàtics]] concrets que intenten englobar els sentits que pot presentar un subjecte en una frase. El més comú és el d'agent, la persona o entitat que comet l'acció ("La Joana dibuixa molt bé"). Si l'oració apareix en [[veu passiva]], el subjecte sol ser el pacient de l'acció expressada pel verb ("Els alumnes van ser expulsats per la professora"). Molts verbs que indiquen percepció o sensació s'acompanyen d'un subjecte que fa d'experimentador ("El Carles va sentir un soroll estrany"). La nòmina de papers temàtics, però, no està tancada, ja que en ocasions un subjecte pot tenir el paper normalment reservat a altres complements, com a "La clau vermella obre la porta de la dreta", on el significat és d'instrument, noció expressada usualment per un complement circumstancial ("El conserge va obrir la porta de la dreta amb la clau vermella"), per exemple.
El verb concorda amb el subjecte en temps, nombre i persona en els idiomes que presenten aquests trets gramaticals. Per influència de la llengua oral, però, poden aparèixer oracions on no es respecti la concordança, en especial en subjectes que designen col·lectius o aquells formats per la coordinació de diversos elements. La concordança verbal està estretament lligada a la possibilitat d'elidir el verb<ref>{{ref-llibre|cognom=DDAA|títol=Nueva Gramática|editorial=Espasa - RAE|any=2009|consulta=9 juliol 2014}}</ref> perquè sovint la conjugació verbal més la informació del context ja permeten reconstruir la identitat del subjecte.
==Referències==
| |||