Diferència entre revisions de la pàgina «Llengua minoritzada»

m
m (Corregit: No cal oblidar > Cal no oblidar)
La cristal·lització del concepte i la realitat de l’[[Estat nació]], cap a finals del segle XVIII, va portar a la creació, al nostre continent, d’unes estructures polítiques més evolucionades, les quals van tenir cada cop major poder i capacitat d’influència sobre els seus administrats. Aquesta evolució va anar parella a un ànim d’uniformitzar tots els diferents pobles i llengües que hi havia dins les fronteres polítiques, ben evidentment, assimilant-los a la cultura i identitat del poder polític estatal. En el cas espanyol, un exemple clar són els [[Decrets de Nova Planta]], dictats entre 1707 i 1716, que imposaven l’ús oficial de la llengua castellana en tots els seus territoris de parla catalana.
 
El poder omnímode de l’estat per fer executar les seves ordres, el prestigi del quequal podia gaudir davant la població, la creixent interaccionació interacció de l’administració amb l’administrat, o el perfeccionament i universalització dels seus medis de socialització, ja fos l’escola, el servei militar o els mitjans de comunicació, van facilitar l’extensió en el coneixement de la llengua oficial de l’estat, a zones on fins poc abans aquell codi era pràcticament exogen.
 
{{cita|A mesura que els governs estatals han anat bastint una xarxa de poder polític i administratiu, amb estructures arreu del territori (...) ha augmentat la seva capacitat d’influir realment en la configuració social i personal de la població (...) En molts casos (...) ha inclòs la formulació d’una política lingüística, que de vegades ha estat molt explícita i fruit d’un procés de planificació, i de vegades ha quedat com a implícita, en el marc de la ideologia nacional(ista) dels dirigents de l’estat en qüestió.|<ref>[STRUBELL, Miquel “Polítiques lingüístiques i canvi sociolinguisticsociolingüístic a Europa” (pàgs. 9-10) dins de Polítiques lingüístiques a païssospaïsos plurilingües Barcelona: Publicacions de la Generalitat de Catalunya, 1999.]</ref>}}
 
Aquells processos d’extensió de la llengua del poder van comportar la progressiva bilingüització forçada de les poblacions que no eren parlants de la [[llengua oficial]]. El coneixement imposat d’aquell codi lingüístic ha estat defensat pels ideòlegs de l’estat, com a necessari per a facilitar el funcionament de l’estat i la comunicació entre els seus administrats. En tot cas, exemples com ara Suïssa demostren que el respecte per la diversitat lingüística pròpia no està renyida amb l’eficiència administrativa.
* La [[gal·lès]]
* El [[Suec de Finlàndia|suec a Finlàndia]]
* El [[Neerlandès|flamenc]] a Flandes i a Brussel·les
 
== Notes i referències ==
47.575

modificacions