Diferència entre revisions de la pàgina «Heinrich Wölfflin»

m
Correcció: espais que falten darrere de punt
m (Correcció: espais que falten darrere de punt)
Heinrich Wölfflin, abans de començar els seus estudis en història de l'art, estudiava filosofia, per això va tenir influències de la filosofia [[neokantiana]] que dominava a les universitats alemanyes de l'última meitat del s.XIX, on s'explicava com les nostres ments i la nostra percepció ens feien veure el món de la manera en que vivíem. Això podia garantir el nostre coneixement dels objectes del món exterior i examinar com projectem coses sobre ells o com les identifiquem en circumstàncies especials, sobretot quan ens enfrontem amb l'arquitectura, la música i la pintura, del que Wölfflin s'ocupa.
 
Al [[1886]] Wólfflin va acabar la seva tesi doctoral i poc després va escriure unes paraules sobre el que és propi de l'arqueologia i de l'estudi de la filologia de l'art. Volia trobar la documentació més precisa de les obres d'art, la relació i catalogació de característiques arquitectòniques i els anàlisis detallats. La concepció que Wölfflin tenia de les interpretacions estava molt influenciada per la psicologia de la percepció, per la idea de la transformació de l'art a través de la història. A la seva disposició tenia tres teories importants:<ref>PODRO, Michael. ''Los historiadores del arte críticos ( Capítol VI )''. La balsa de la medusa. 1982, p.136-137</ref>
 
* L'art com el reflex d'un canvi cultural.
Wölfflin va donar molta importància a la teoria de l'empatia per poder definir clarament l'actitud creativa de l'artista amb la forma: "''siempre proyectamos sobre los objetos un estado corporal por analogía con nuestro propio cuerpo''". A la tesi doctoral ja va poder explicar-la amb més profunditat: com a través de la nostra empatia es podia donar als objectes humor i actituds corporals semblants a les humanes. Al seu llibre '''''Renaissance und Barock '''([[Renaissance und Barock|Renaixement i Barroc]])'' (1888) va poder posar en pràctica això, però d'una forma no tan antiga, sinó com a exemple d'una concepció més àmplia. Finalment va desenvolupar aquesta teoria fins no ser una identificació empàtica, sinó veure de forma literal un suggeriment del que en realitat no és.
 
La teoria de l'empatia segons com Wölfflin creu que la fa servir, no acaba sent una interpretació dels nostres estats corporals, sinó que la referència acaba sent la nostra concepció de la ficció, quan les coses fan pressió unes amb les altres. Un exemple d'això, de la distinció entre la realitat i les aparences, és el que va exposar Wölfflin: ''"En resumen, la arquitectura estricta obra sobre nosotros a través de lo que ella es, por su realidad material; la arquitectura pictórica actúa en cambio por lo que parece, por la impresión que da del movimiento. Queremos hacer notar que estos dos términos opuestos no excluyen nunca el uno al otro"''<ref name="PODRO">PODRO, Michael. ''Los historiadores del arte críticos ( Capítol VI )''. La balsa de la medusa. 1982, p.139
</ref>
 
Encara per l'any 1893, Wölfflin es va influenciar del pensament d'un autor de la generació anterior que ja venia influenciat de les idees del filòsof Konrad Fiedler, que entenia l'art com un ésser autònom, no com un reflex o producte de les condicions socials. El llibre de [[Hilderbrand]], on exposava aquesta teoria de forma més simplificada, era "''Das Problem der Form in der Bildenden Kunst" (El problema de la forma a la pintura i l'escultura) (1893)'', on parlava de com podíem construir els objectes de la nostra percepció per poder establir un espai tridimensional des d'un punt de vista únic. Per Hilderbrand era obvi que apreníem les formes que es presentaven en un angle recte a la nostra línia de visió, i que teníem poca idea de les relacions de profunditat. La seva creença de què les formes que es troben en el pla i angle recte a la línia de visió podien ser apreses i que les relacions restants només s'aproximaven a aquest pla o a un conjunt d'aquests.
 
Wölfflin va veure ideal aquesta anàlisi en l'escultura clàssica en relleu. Ja per Jacob Burckhardt era un procediment on la sensibilitat de l'antiguitat il·luminava la seva pròpia concepció d'equilibri interior, tal com es pot veure millor explicat a ''Die klassische Kunst''' '''(L'art clàssic) .''<ref>PODRO, Michael. ''Los historiadores del arte críticos ( Capítol VI )''. La balsa de la medusa. 1982, p.148-155
</ref>
 
=== La familiaritat en el tractament de les formes ===
L'any [[1915]], Heinrich Wölfflin va fer un desenvolupament artístic propi en termes de familiaritat creixent amb una família de formes que feia possibles les noves classes d'elaboració. L'evolució de l'art fent referència a la familiaritat en el tractament de les formes i que es pot veure clarament en el seu llibre ''Kunstgeschichtliche Grundbegriffe (Conceptes fonamentals de la història de l'art)''. D'aquesta manera, Wolfflin ja diu respecte a l'aparició de l'art barroc:<ref>PODRO, Michael. ''Los historiadores del arte críticos ( Capítol VII )''. La balsa de la medusa. 1982, p.169
</ref>
 
# La possible incapacitat de l'espectador al voler distingir els diversos elements arquitectònics.
# La causa que provoca un canvi d'estil, vist com un canvi de gust.
# La negació en la ''teoria del canvi ''en l'art del fet que l'estil no pot canviar sense necessitat de l'art. Wölfflin acabarà per donar suport a la teoria de Göller: el canvi artístic es dóna quan un estil es ja tan familiar que ens fa sentir insensibles i els artistes busquen noves formes per elaborar les formes heretades. Per Wölfflin, l'home només és sensible amb les formes.<ref>PODRO, Michael. ''Los historiadores del arte críticos ( Capítol VI )''. La balsa de la medusa. 1982, p. 145
</ref>
 
=== ''Die klassische Kunst'' (Art Clàssic) 1898 ===
És en aquest llibre on es pot veure millor explicació del que Wölfflin entenia per l'equilibri i ordre de la sensibilitat de l'antiguitat, sobretot a l'escultura clàssica. En la part més teòrica va donar una explicació de l'art italià del [[Quattrocento]] fins al [[Cinquecento]] a través de tres ideals:<ref>PODRO, Michael. ''Los historiadores del arte críticos ( Capítol VI )''. La balsa de la medusa. 1982, p.153-155</ref>
# '''Els nous ideals:''' la clarificació del que és visible.
# '''La nova bellesa:''' la simplificació de l'aparença.
En aquesta obra es proposa demostrar que tot artista te el seu propi estil, encara que també hi pot haver estil nacional o d'un període determinat. Hi ha moltes característiques formals i del conjunt de totes elles, que resulta l'estil de la mirada d'una època. Per entendre-ho és necessari estudiar l'evolució de les formes. Wölfflin no fa altre cosa que destacar que les modificacions de la visió artística produeixen el pas d'un estil a un altre.
 
En les diferències que estableix amb el Renaixement i el Barroc, fa una distinció entre parelles de conceptes entre l'art clàssic del segle XVI i el Barroc del segle XVII. El pas d'un període a un altre, o d'un estil a un altre, depèn, llavors, de la modificació de la visió artística. Wölfflin dóna uns conceptes descriptius segons l'oposició de les següents parelles de conceptes que es dóna del [[Renaixement]] al [[Barroc]]:<ref>PODRO, Michael. ''Los historiadores del arte críticos ( Capítol VIII )''. La balsa de la medusa. 1982, p.159-168</ref>
[[File:Mantegna, Andrea - crucifixion - Louvre from Predella San Zeno Altarpiece Verona.jpg|thumb|208x208px|Mantegna, "La Crucifixión" 1457-9, París, Louvre. Exemple que dóna Wölfflin d'obra amb forma oberta ]]
{| border="2" cellpadding="4" cellspacing="0" style="margin: 1em 1em 1em 0; background: #f9f9f9; border: 1px #aaa solid; border-collapse: collapse; font-size: 90%;"
1.128.550

modificacions