Gennaro Granito Pignatelli di Belmonte: diferència entre les revisions

Era el cinquè fill, segon dels mascles, del matrimoni format per Angelo Granito, marquès de [[Castellabate]] i baró de [[Rocca Cilento]], i per Francesca di Paola Pignatelli i Aimeric Fieschi Ravaschieri Pinelli, princesa de [[Belmonte Calabro|Belmonte]] i de [[Muro Leccese]], ''Reichsfürstin'' del [[Sacre Imperi Romà Germànic]], duquessa d'[[Acerenza]], [[gran d'Espanya]], marquesa de [[Galatone]], de San Vincenzo i d'[[Argençola]] i comtessa de [[Copertino]].

Fou educat al palau familiar del Vico Santo Spirito de Nàpols, on havia nascut, amb preceptors [[jesuïta|jesuïtes]] privats. Impressionat per l'enterrament del cardenal [[Sisto Riario Sforza]], el qual havia mort en olor de santedat,<ref>Federici, Emidio. ''Sisto Riario Sforza arcivescovo di Napoli''. Roma: Tipografia Poliglotta Vaticana, 1945, p. 182</ref> decidí de cursar els estudis eclesiàstics, per als quals ingressà al ''Nobile Collegio Mondragone'' de [[Roma]]. Rebé els ordes menors el 2 de març de 1878 i fou ordenat sacerdot a la catedral de Nàpols el 7 de juny de 1879 de mans de l'arquebisbe de la ciutat Guglielmo Sanfelice d'Acquavella, [[Benedictins|O.S.B.Cas.]], del qual esdevingué tot seguit secretari personal.

El mateix any 1879 es doctorà en [[teologia]] a la universitat de Nàpols. L'any 1884, tingué una remarcable labor caritativa ran del [[terratrèmol]] de l'illa d’[[Ischia]] i de l'epidèmia de [[còlera]] que assolà tota la regió napolitana. Aquell any el nomenaren prelat domèstic de Sa Santedat i el papa [[Lleó XII]] li encomanà de promoure a la seva arxidiòcesi la participació dels catòlics en les eleccions locals, que estava en entredit des del ''Non expedit'' de [[Pius IX]] del 1868. Des del 1886 fins al 1891 Granito fou el director de la revista ''La Libertà Cattolica'', una de losles poques veus religioses de la Itàlia anticlerical del moment.

El 26 de novembre de 1899, a la capella de les Germanes de Santa Anna de Roma, fou consagrat arquebisbe titular d'Edessa di Osroene de mans de [[Mariano Rampolla del Tindaro]], [[Secretaria d'Estat de la Santa Seu|cardenal secretari d'estat]], i seguidament tramès com a nunci al regne de [[Bèlgica]]. El 1901 fou representant personal del papa als funeralfunerals de la [[Reina Victòria del Regne Unit||reina Victòria d'Anglaterra]]. El 1904 fou nomenat nunci davant l'[[Imperi Austro-Hongarès]], càrrec en el qual romangué durant set anys fins que dimití el càrrecdimití. A Viena es distingí per la campanya d'oposició a que fos legalitzat el divorci, en la qual cosa reeixí.<ref>Revista ''La Civiltà Cattolica'', [Roma], vol. I, 1948, p. 536.</ref> Encara el 1911 fou nomenat representant personal del papa a la cerimònia de coronació de [[Jordi V del Regne Unit]], missió en la qual l'acompanyà un joveníssim Eugenio Pacelli, futur papa [[Pius XII]].

Retornat a Roma, fou nomenat membre de la Congregació de Ritus. En el [[consistori papal|consistori]] de novembre de 1911 el papa [[Pius X]] el creà [[cardenal prevere|cardenal del títol]] de ''S. Maria degli Angeli''. Participà en el [[conclave de 1914]], en el qual fou elegit el papa [[Benet XV]]. El 1914 canvià el seu títol cardenalici pel de [[cardenal bisbe]] d'[[Albano Laziale|Albano]]. Fou [[camarlenc]] de la Santa Església Romana el trienni 1916-9191919. El 1921 fou nomenat legat papal a [[Orléans]] per a les cerimònies de canonització de santa [[Joana d'Arc]].

Prengué part en el [[conclave de 1922]] que elegí el papa [[Pius XI]]. Aquest li encarregà, valent-se de l'experiència i contactes diplomàtics de Granito, diverses gestions secretes davant de les potències europees en vistes a la solució de la "[[Qüestió romana]]", que culminaria amb els [[Pactes del Laterà]].<ref>Anthony Rhodes. ''The Vatican in the Age of the Dictators''. Boston: Holt, Rinehart & Winston, 1973, p. 33-34.</ref> El 1930 fou elegit degà del [[Col·legi Cardenalici]], passant a ser [[cardenal bisbe]] d'Ostia i alhora d'Albano fins a la seva mort. Prefecte de la Congregació de Cerimonial des d'aquell any, participà en les causes de beatificació i canonització de nombrosos [[servents de Déu]], entre els quals la futura santa [[Maria Goretti]].<ref>Revista ''Mondragone'', [NapoliNàpols], núm. 23, desembre 2011, p. 13-14.</ref> Des del 1937 fins a la seva mort Granito fou Gran Prior del [[Orde de Malta|Sobirà Orde de Malta]].

Ja molt ancià prengué part encara en el [[conclave de 1939]] que elegí el papa [[Pius XII]]. Aquest en nomenà protector de nombrosos ordes eclesiàstics, entre ells els [[Orde dels Agustins Descalços|Ermitans de Sant Agustí]], [[Orde dels Agustins Descalços|Agustins Descalços]], els [[Trinitaris Descalços]], els Frares [[FramenorsMínims]] i els [[Caputxins]].

L'any 1911, a la mort de la seva mare, havia heretat nombroses propietats tant rústiques com urbanes a la vila de [[Favara de Matarranya]], que la família, que des del s. XVI ja era propietària de terres al terme d'[[Argençola]] desper deldot s.de XVIla família Aimeric, havia comprat arran de la [[Desamortitzacions espanyoles|desamortització]] de [[Pascual Madoz|Madoz]] ([[1855]]) dels béns de l'[[Orde de Calatrava]]. El cardenal Granito vengué totes aquestes propietats a la Societat de Comuners formada pels antics parcers.

Després d'una llarga malaltia, morí en una austera cambra de la residència [[Ciutat del Vaticà|vaticana]] de Santa Marta i fou sepultat ena ella cripta dels Caputxins del cementiri [[Roma|romà]] de [[Campo Verano]]. Quan morí era el cardenal més veterà, tant per edat com per permanència en la dignitat.