Regne de Jerusalem: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: on s'hi trobaven > on es trobaven
mCap resum de modificació
Línia 21:
|títol_líder = Rei de Jerusalem
}}
El '''Regne de Jerusalem''' va ser un [[Monarquia|regne]] [[cristianisme|cristià]] que es va establir en elal Llevant (actual [[Orient Mitjà]]) enel [[1099]] després de la [[Setge de Jerusalem (1099)|conquesta de Jerusalem]] en la [[Primera Croada]]. Va ser destruït enel [[1291]] amb la conquesta d'[[Acre (Israel)|Acre]]. La capital era Jerusalem i el seu territori es troba actualment inclòs en l'estat d'[[Israel]].
 
== Fundació i història inicial ==
{{Principal|Primera Croada}}
 
La [[Primera Croada]] es va iniciar com a conseqüència del [[Concili de Clermont]], convocat pel papa [[Urbà II]] el [[1095]]. El seu principal objectiu era la conquesta de [[Terra Santa]]. El Regne com a tal va néixer amb la [[Setge de Jerusalem (1099)|presa de Jerusalem]] enel [[1099]], el punt àlgid de la Croada. [[Jofré de Bouillon]], duc de [[Lorena]] i un dels principals caps de la Croada, va ser escollit com a primer rei. No obstant això, va refusar prendre aquest títol, al·legant que un home no havia de dur una corona on [[Crist]] havia dut la corona d'espines; en el seu lloc, va triar el títol d{{'}}''Advocatus Sancti Sepulchri'' (Defensor del Sant Sepulcre). La fundació del Regne de Jerusalem va quedar finalment assegurada amb la derrota de l'Egipte [[fatimites|fatimita]] en la [[batalla d'Ascaló]].
 
Al principi va haver certs dubtes sobre com hauria d'organitzar-se políticament el territori. Alguns croats pensaven que havia de ser governat com una [[teocràcia]] pel [[Papa]], una idea que el llegat papal, [[Daimbert de Pisa]] va tractar d'imposar enel [[1100]]. Jofré possiblement hagués estat d'acord amb això i hagués intercanviat el regne teocràtic de Jerusalem per un secular a [[Egipte]], però durant el seu curt regnat es van crear a Jerusalem les bases d'un regne secular, malgrat els esforços de Daimbert. Ràpidament es va establir una jerarquia [[catolicisme|catòlica]] que va substituir les autoritats cristianes [[Església Ortodoxa|ortodoxes]], [[Església Ortodoxa Grega|gregues]] i [[Església Ortodoxa Siríaca|sirianes]]: un [[Patriarca ortodox|Patriarca]] Llatí es va instal·lar a Jerusalem, i amb ell gran nombre de [[bisbe]]s i [[Arquebisbe|arquebisbes]] que depenien d'ell. Jofré va morir el 1100. El seu germà i successor, [[Balduí I de Jerusalem|Balduí I]], es va decantar clarament per una monarquia secular a l'estil de les d'Europa occidental. Balduí no era tan escrupolós com el seu germà, i es va fer coronar [[Reis de Jerusalem|rei de Jerusalem]] (encara que Daimbert, llavors Patriarca Llatí de Jerusalem es va negar a coronar-lo en aquesta ciutat i la cerimònia va tenir lloc a [[Betlem]]).
 
Balduí va estendre amb gran èxit les fronteres del regne, conquistanten conquistar els ports d'[[Acre (Israel)|Acre]] ([[1104]]), [[Beirut]] ([[1110]]) i [[Sidó]] ([[1111]]), al mateix temps que exercia la seva sobirania sobre altres estats croats: el [[comtat d'Edessa]] (que ell havia fundat), el [[principat d'Antioquia]], i més tard, quan es va conquistar [[Trípoli (Líban)|Trípoli]], el [[comtat de Trípoli]]. Igualment va tenir èxit en ella seuseua defensa deldels regne enfront de les successives invasions musulmanes que va haver d'afrontar: la dels fatimites d'Egipte, als quals va vèncer en [[Ramla]] i en diferents llocs al sud-oest del regne; i la dels musulmans de [[Damasc]] i [[Mosul]], en el nord-est, enel [[1113]]. Així mateix, va ser testimoni d'un augment en eldel nombre d'habitants llatins, degut al fet que la petita Croada dedel [[1101]] va portar reforços per al regne. Les ciutats-estat italianes de [[Venècia]], [[Pisa]] i [[Gènova]] van començar a jugar un paper molt important en el regne. Les seves flotes ajudaven a la presa dels ports, on posteriorment se'ls concedien barris que tenien gran autonomia econòmica. Balduí també va repoblar Jerusalem amb cristians nadius, després de la seva expedició més enllà del [[riu Jordà]] enel [[1115]]. De totes maneres el regne mai va superar el seu aïllament geogràfic d'[[Europa]], ni va ser capaç d'augmentar les seves fronteres més cap a l'est amb fi de crear un front amb més possibilitats de defensa. Durant la major part de la seva història, el regne va restar confinat a una estreta franja de terra entre el [[Mediterrani]] i el riu Jordà; els territoris més enllà del Jordà estaven subjectes a guerres i constants ''razzies'', que finalment van provocar la seva caiguda.
 
Balduí I va morir sense hereus eneln [[1118]], i li va succeir el seu cosí, Balduí de Le Bourg, comte d'Edessa; [[Balduí II de Jerusalem|Balduí II]] va ser igualment un rei capaç i va saber defensar-se enfront dels atacs de fatimites i seljúcides. En el seu regnat es va establir el primer dels [[Orde militar|ordes militars]] i les fronteres del regne van seguir eixamplant-se amb la captura de la ciutat de [[Tir]] enel [[1124]]. La influència del regne de Jerusalem es va estendre igualment sobre Edessa i Antioquia, en les quals Balduí II va actuar com a regent en morir els seus governants en el camp de batalla, encara que Balduí mateix va ser derrotat i dut a la presó pels turcs seljúcides diverses vegades al llarg del seu regnat, i el propi regne de Jerusalem hagué de ser governat per un regent. Les filles de Balduí es van casar amb familiars del comte d'Edessa i del príncep d'Antioquia. La seva filla [[Melisenda de Jerusalem|Melisenda]] va ser declarada hereva i el va succeir a la seva mort enel [[1131]].
 
== Vida en elal regne ==
[[Fitxer:FirstCrusade.jpg|200px|thumb|right|Massacre de jueus durant la Primera Croada. Bíblia del [[segle XIII]].]]
La població del regne va ser sempre escassa: encara que constantment arribava un petit flux de colons i nous croats, la major part dels quals havien lluitat en la [[Primera Croada]] van tornar a les seves cases sense res més. Els [[llatins]] no van ser més que l'estrat superior situat sobre els musulmans nadius i la població siriana. No obstant això, Jerusalem va passar a ser coneguda com a ''Outremer'', paraula francesa que significa [[Ultramar]], i, conforme les noves generacions creixien en el regne, van començar a considerar-se orientals en comptes d'immigrants. Així, en molts sentits, es comportaven més com els ''orientals'' ([[sirià|sirians]]) que com els europeus occidentals d'aquells dies. Amb freqüència aprenien [[Grec modern|grec]], [[Llengua àrab|àrab]] i altres idiomes orientals, i es casaven amb grecs i [[armeni]]s. Tal com el cronista [[Fulqueri de Chartres]] va escriure: ''nosaltres que érem occidentals ara ens hem convertit en orientals''.
 
Fulqueri, un participant en la Primera Croada, va continuar la seva crònica fins a [[1127]]. Després no hi ha cap testimoni de l'esdevingut a Jerusalem fins a l'arribada de [[Guillem de Tir]], arquebisbe de Tir i canceller de Jerusalem, qui va començar a escriure al voltant dedel [[1167]] i va morir cap a [[1184]]. No obstant això, els seus escrits inclouen molta informació sobre la Primera Croada i els anys transcorreguts entre la mort de Fulqueri i el seu temps. Des del punt de vista musulmà, estan les memòries d'[[Usama Ibn Munqid]], un soldat i ambaixador de Damasc a Jerusalem i Egipte. Aquestes memòries, ''Kitab al i'tbiar'', inclouen un relat molt viu de la societat creuada de l'est. La resta d'informació es pot obtenir de viatgers com [[Benjamí de Tudela]] i [[Ibn Yubayr]].
 
=== Demografia ===
Línia 60:
== Jerusalem a mitjan segle XII ==
[[Fitxer:manuelcomnenus.jpg|right|thumb|250px|[[pintura al fresc|Fresc]] de l'[[Emperadors bizantins|emperador bizantí]] [[Manuel I Comnè]], qui es va convertir en un aliat important del Regne de Jerusalem.]]
A Balduí II el va succeir en [[1131]] la seva filla [[Melisenda de Jerusalem|Melisenda]], que va regnar juntament amb el seu marit Folc, primer comte d'[[Comtat d'Anjou|Anjou]] ([[Folc de Jerusalem]]). Durant el seu regnat va tenir lloc l'apogeu artístic i econòmic del Regne, amb l'edició del Misal de la regna Melisenda encarregat entre [[1135]] i [[1143]], i la construcció de l'església del [[Sant Sepulcre]], que fou acabada enel [[1149]], en estil [[arquitectura gòtica|gòtic]] occidental. Folc va haver d'enfrontar-se a un nou i perillós enemic: l'[[Atabeg]] [[Imad al-Din Zengi I]] de Mosul, que es va estendre sobre [[Alep]]. Encara que durant tot el seu regnat va aconseguir mantenir-lo a ratlla, [[Guillem de Tir]] va criticar Folc per no haver assegurat millor les fronteres; els estats croats del nord, a més, van començar a ressentir-se de la sobirania de Jerusalem i van iniciar intrigues contra el seu rei. Folc va morir en un accident durant una cacera en 1143, i Zengi va aprofitar aquesta mort per a conquistar el comtat d'Edesa enel [[1144]]. La reina Melisenda, en aquell moment regente del seu fill primogènit, [[Balduí III de Jerusalem|Balduí III]], va designar un nou condestable que es va convertir en el nou dirigent de l'exèrcit, [[Manasses de Hierges]].
 
EnL'any [[1147]] va arribar a Terra Santa una [[Segona Croada]]. Els components d'aquesta Segona Croada es van trobar a [[Acre (Israel)|Acre]] en [[1148]]. Per a intentar frenar els avanços de [[Zengi]] i del seu fill i successor [[Nur al-Din Mahmud]], els reis croats [[Lluís VII de França]] i [[Conrad III d'Alemanya]] van decidir atacar l'emir de Damasc, aliat del regne de Jerusalem. Els croats occidentals veien en Damasc un objectiu fàcil i el jove Balduí III, possiblement desitjós d'impressionar els monarques europeus, va estar d'acord amb els plans, que es van dur a terme a pesar de l'oposició de la reina Melisenda i el seu conestable Manasses, que opinaven que l'objectiu principal hauria de ser la ciutat d'Alep, ja que amb la seva presa hauria més possibilitats de reconquistar Edessa. La Croada va acabar amb derrota el 1148 en el desastrós setge de Damasc.
 
Melisenda va continuar el seu mandat com a regent malgrat que Balduí havia arribat a la majoria d'edat. Finalment Balduií va enderrocar a la seva mare enel [[1153]], arribant ambdós a un acord consistent a dividir el regne en dos: Balduí governaria des d'Acre al Nord i Melisenda al Sud des de Jerusalem, però els dos sabien per endavant que la situació era inestable. Així, Balduí, molt aviat va envair els terrenys de la seva mare, va derrotar Manasses, i va assetjar a la seva mare en la Torre de David a Jerusalem. Melisenda finalment es va rendir i va abandonar la regència deixant al seu fill Balduí III com a únic monarca. No obstant això, Balduí la va tornar a nomenar regent i consellera en cap a l'any següent. Balduí III va conquistar als reis [[fatimites|fatimins]] [[Ascaló]], el seu últim bastió a la costa palestina. Al mateix temps la situació general dels croats empitjorava cada dia, ja que [[Nur al-Din Mahmud]] va aconseguir prendre Damasc i d'aquesta manera es va unificar tota Síria sota el seu mandat.
 
[[Balduí III]] dugué a terme la primera aliança directa amb l'[[imperi Bizantí]], en casar-se amb [[Teodora Comnena]], neboda de l'emperador [[Manuel I Comnè]]; Manuel també es va casar amb [[Maria d'Antioquia]], cosina de Balduí. Malgrat això, Balduí III va morir sense descendència el [[1162]], un any després de la seva mare Melisenda, i el regne va ser heretat pel seu germà [[Amalric I de Jerusalem|Amalric I]]. El regnat d'Amalric es va caracteritzar per la lluita aferrissada pel control d'Egipte, entre Amalric d'una banda i per l'altre Nur al-Din i el seu astut subordinat [[Saladí]] (no sempre desitjós d'actuar). La primera expedició d'Amalric va tenir lloc enel [[1163]], i una llarga sèrie d'aliances i contra aliances entre Amalric, els visirs d'Egipte i Nur al-Din va fer que es realitzessin quatre invasions més a Egipte fins a l'any [[1169]]. Les campanyes a Egipte van ser sufragades per Manuel Comnè i Amalric es va casar amb una altra neboda d'aquest emperador, Maria Comnè, encara que de fet, una aliança completa entre Croats i Bizantins no es va arribar a realitzar. Finalment Amalric no va aconseguir conquistar Egipte i Nur al-Din va obtenir la victòria, establint-se Saladí com a soldà d'Egipte. Tant la mort d'Amalric com la de Nur al-Din enel [[1174]] van afermar el domini de Saladí, el govern del qual es va estendre ràpidament també per les possessions sirianes de Nur al–Din, envoltant completament el regne croat.
 
== Desastre i recuperació ==
[[Fitxer:Salah_ad-Din_Jusuf_ibn_Ajub.jpg|right|thumb|200px|Saladí, en un [[còdex]] àrab del segle XII.]]
A Amalaric elli va succeir el seu fill [[Balduí IV de Jerusalem|Balduí IV]], malalt de [[lepra]] des de la infància. Durant el seu regnat l'estat va començar a col·lapsar-se internament. Els enllaços matrimonials van desembocar en dues faccions que competien entre si. Una d'elles era el "partit de la Cort", que girava al voltant de la família real i el líder de la qual era la mare de Balduí IV, la primera esposa d'Amalaric, [[Agnès de Courtenay]] (aquest matrimoni va ser anul·lat per haver consanguinitat entre ambdós, raó per la qual posteriorment es va poder casar, com s'ha dit, amb Maria Comnè), qui tenia una gran influència tant en el regne com sobre el seu fill Balduí IV. Agnès, per la seva banda, rebia suport d'un gran nombre de parents nouvinguts al regne, entre els quals s'incloïen [[Reinald de Chatillon]], [[Guiu de Lusignan]] i [[Amalaric de Lusignan]], als quals la reina mare donava el seu suport polític. Heracli, arquebisbe de Cesàrea i més tard Patriarca, també donava suport Agnès. La segona facció estava formada, pel "partit dels nobles", el líder dels quals era el comte [[Ramon III de Trípoli]], i que rebia suport la noblesa que portava més temps establerta en el Regne, descendents tots ells dels primers Croats, com la família [[Ibelin]]. Balduí IV, en ser leprós, mai podria casar-se i per tant donar un hereu al regne, d'aquesta manera la successió es va enfocar cap a la seva germana [[Sibil·la de Jerusalem|Sibil·la]]. Ramon de Trípoli, qui actuava com a regent al principi del regnat de Balduí IV, va fer casar Sibil·la amb [[Guillem V de Montferrat]], de qui va quedar embarassada del futur [[Balduí V de Jerusalem|Balduí V]], però al cap de poc Guillem va morir. Mentrestant, el partit dels nobles va obtenir un aliat molt poderós, la mare política de Balduí IV, [[Maria Comnè]], qui es va casar amb Balià d'Ibelin.
 
Balduí IV va arribar a la majoria d'edat enel [[1176]] i a pesar de la seva malaltia ja no va tenir necessitat alguna del suport legal d'un regente. Sent rei, va derrotar [[Saladí]] en la [[batalla de Montgisard]] enel [[1177]], donant un respir a Jerusalem enfront dels continus atacs de Saladí. Cap a [[1180]] la salut de Balduí empitjorà, i Sibil·la fou casada per segona vegada amb [[Guiu de Lusignan]], partidari d'Agnès i a qui es va nomenar regente del regne. Aquesta regència va trobar gran oposició per part del partit de la noblesa, que el consideraven incompetent i es van negar a seguir-lo com a líder en la guerra. EnEl [[1183]] Ramon i els nobles van obligar que el fill de Sibil·la, [[Balduí V de Jerusalem|Balduí V]], fos coronat com a co-príncep regnant juntament amb el seu oncle Balduí IV, decidint-se que quan ell morís el seu nebot li heretaria, evitant el mandat de Sibil·la i Guiu completament.
 
Balduí IV va morir enel [[1185]], i Balduí V va heretar el regne sent el seu regent Ramon. La crisi successòria va fer que s'enviés una missió a Occident amb la finalitat de recaptar ajuda, el Patriarca [[Heracli]] va viatjar per totes les Corts d'Europa, però ningú va respondre al seu crida. La Crònica de Ralph Niger explica que les seves enormes despeses així com la seva opulenta vestimenta ofenien les sensibilitats dels europeus occidentals, ostentació que no consideraven adequats per a un Patriarca; si Orient era tan ric com per a permetre aquestes despeses, no calia cap ajuda per part seva. Heracli va oferir el regne tant a [[Felip II de França]] com a [[Enric II d'Anglaterra]]; aquest últim, com a nebot nét de Folc, pel que era primer de la família real i a més havia promès anar a la Croada uns anys abans, després de l'assassinat de [[Thomas Beckett]], no obstant això, va preferir romandre en el seu regne per a defensar els seus territoris.
 
Segons Ralph, el Patriarca Heracli va arribar a oferir la corona a qualsevol altre príncep que acudís a Terra Santa, però ningú va mostrar el més mínim interès. Balduí V era un nen malaltís i va morir l'any següent. El regne llavors va ser heretat per la seva mare Sibil·la, amb la condició que el seu matrimoni amb Guiu de Lusignan fos anul·lat, amb el que ella va estar d'acord sempre que pogués triar el seu següent marit. Sibil·la, al ser coronada va triar com espòs una altra vegada Guiu. El "partit dels nobles" havia estat burlat, raó per la qual van intentar portar a terme un cop d'estat, triant com reina la germanastra de Balduí i Sibil·la, [[Isabel de Jerusalem|Isabel]], casada amb Hunfred IV de Toron. No obstant això, Hunfred no va voler iniciar una guerra civil, i va abandonar el partit dels nobles. Ramon, disgustat, va tornar a Trípoli, i amb ell altres nobles com Balduí d'Ibelin.
Línia 82:
Guiu de Lusignan va demostrar ser un pèssim governant. El seu millor aliat, Reinald de Châtillon, senyor de la Transjordània i de la fortalesa de Kerak, (bandit amb el títol de cavaller que no es considerava lligat per les treves signades) va provocar Saladí iniciant una campanya per arribar al [[mar Roig]]<ref name=Regan>{{Ref-llibre |cognom=Regan |nom=Geoffrey |títol=Saladin and the Fall of Jerusalem |url=http://books.google.es/books?id=-pIOAAAAQAAJ&pg=PA79&dq=Raynald+of+Ch%C3%A2tillon+moab&hl=ca&sa=X&ei=eLPBT7fhNYTMhAfgyNzkCQ&ved=0CEEQ6AEwAw#v=onepage&q=Raynald%20of%20Ch%C3%A2tillon%20moab&f=false |llengua=anglès |editorial=Routledge |data=1987 |pàgines=p.79 |isbn=0709942087 }}</ref> i duent-lo a una guerra oberta en atacar caravanes musulmanes i amenaçant la pròpia [[La Meca|Meca]] mitjançant atacs pirates als vaixells de pelegrins. L'atac portat a terme contra una caravana en la qual viatjava la germana de Saladí va ser la gota que va fer vessar el got. Per a empitjorar les coses, Ramon de Trípoli s'havia aliat amb Saladí contra Guiu i l'havia permès ocupar el seu feu de Tiberies amb una petita guarnició. Guiu, de fet, estava a punt d'atacar Ramon fins que [[Balian d'Ibelin]] i el "partit dels nobles" va aconseguir que es reconciliessin el [[1187]], d'aquesta manera, ambdós es van unir per a atacar a Saladí a Tiberies. No obstant això, Guiu i Ramon no van ser capaços de posar-se d'acord per a fer un pla d'atac, i el 4 de juliol de 1187, l'exèrcit del regne va ser vençut totalment en la [[batalla de Hattin]].<ref>{{citar llibre |cognom=Nicolle |nom=David |títol=Hattin 1187: Saladin's greatest victory |url=http://books.google.es/books?id=q5Nun7yACrgC&printsec=frontcover&dq=hattin+1187&hl=ca&sa=X&ei=RL3rUNL5HZS3hAf-tYDQCQ&ved=0CDMQ6AEwAA |editorial=Osprey Publishing |data=1993 |pàgines=p.65 |isbn=1855322846}}</ref> Reinald va ser executat personalment per Saladí i Guiu va quedar presoner a Damasc. Al llarg dels mesos següents, Saladí [[Setge de Jerusalem (1187)|prengué Jerusalem]] i reconquistà la totalitat del regne,<ref>{{citar llibre |cognom=Smail |nom=R. C. |títol=Crusading warfare, 1097-1193 |url=http://books.google.cat/books?id=GZ08AAAAIAAJ&printsec=frontcover&dq=Siege+of+Jerusalem&hl=ca&ei=zqAnTP2KBN6nsQaV7vHEBA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CDkQ6AEwAw#v=onepage&q=Siege%20of%20Jerusalem&f=false |editorial=CUP Archive |data=1972 |pàgines=p.37 |isbn=0521097304 }}</ref> a excepció del port de Tir que va aconseguir defensar-se dirigit pel nouvingut [[Conrad I de Montferrat]].
 
La presa de Jerusalem l'octubre d'aquest any commocionà Europa, cosa que va servir perquè es portés a terme la [[Tercera Croada]] que va arribar a les costes de Terra Santa enel [[1189]], liderada per [[Ricard Cor de Lleó]] i [[Felip II August|Felip II]] de França, també conegut com a Felip August ([[Frederic I Barbaroja]] precisament va morir en el camí cap a la Croada, ofegat al creuar un riu). Gràcies a l'esforç de Ricard la major part de les ciutats costaneres de Síria foren novament conquistades pels Croats, especialment la ciutat d'Acre, encara que en aquest cas després d'un llarg setge en el qual el Patriarca Heracli, la reina Sibil·la i molts altres van morir d'una epidèmia. Guiu de Lusignan a qui se li va negar l'entrada en la ciutat de Tir quan Conrad de Monferrat la defensava, ara, no tenia cap dret legal sobre el regne de Jerusalem i la successió va passar a Isabel, la germanastra de la reina Sibil·la. Conrad va argumentar contra el matrimoni d'Isabel amb Hunfred que era il·legal, ja que ella tenia 11 anys quan es va celebrar i amb el suport de Felip II de França i els croats francesos va anul·lar dit vincle. D'aquesta manera Conrad es va casar amb Isabel, però va regnar per poc temps, ja que va ser apunyalat per la secta dels [[Hashshashin]] ("Assassins"). Isabel ràpidament va tornar a casar-se amb el comte [[Enric II de Xampanya]]. A Guiu, en compensació per tot l'esdevingut se li va atorgar el nou [[regne de Xipre]], illa que va conquistar Ricard Cor de León camí d'Acre.
 
Mentre, Ricard i Felip barallaven entre ells fins que finalment Felip va tornar a França. Ricard va derrotar a Saladí en la [[batalla d'Arsuf]] enel [[1191]] i en la [[batalla de Jaffa]] enel [[1192]], però no obstant això no va poder recobrar Jerusalem ni tampoc cap territori de l'interior del regne. La Croada va arribar a la seva fi pacíficament, amb el Tractat de Ramla que es va negociar enel 1192; Saladí va autoritzar el pelegrinatge a la ciutat de Jerusalem, permetent que els Croats portessin a terme els seus vots per a després tornar a la seva terra. Els Croats nadius nobles van reconstruir el regne, o el que quedava d'ell, des de la ciutat d'Acre així com des d'altres ciutats costaneres.
 
== El Regne d'Acre ==
Durant els cent anys següents, el Regne de Jerusalem es va mantenir en vida com un regne diminut abraçat a la costa siriana. La seva capital va ser Acre, i tot just incloïa un parell de ciutats destacades ([[Beirut]] i [[Tir (ciutat)|Tir]]), així com la sobirania sobre Trípoli i Antioquia. [[Saladí]] va morir enel [[1193]], i els seus fills van lluitar entre ells tant com ell havia lluitat amb el regne croat. Enric de Xampanya va morir en un accident enel 1197 i Isabel es va casar per quarta vegada amb Amalaric de Lusignan, el germà de Guiu. Es va idear una nova Croada, que seria la [[Quarta Croada|Quarta]], però fou un fracàs absolut, ja que no es va fer contra els infidels sinó contra els propis cristians, i va finalitzar amb la presa i saqueig de Constantinobla enel [[1204]], ni un sol dels seus croats va arribar al Regne de Jerusalem.
 
[[Fitxer:Al-Kamil Muhammad al-Malik and Frederick II Holy Roman Emperor.jpg|thumb|[[Frederic II Hohenstaufen|Frederic II]] (esquerra) coneix a [[al-Kamil]] (dreta).]]
 
Isabel i Amalaric van morir enel [[1205]] i altre cop una nena menor d'edat, [[Maria de Montferrat]], filla d'Isabel i Conrad de Montferrat, es va convertir en la reina de Jerusalem. EnEl [[1210]] (amb 18 anys) Maria es va casar amb un experimentat cavaller de seixanta anys, [[Reivindicació de Brienne|Joan de Brienne]], qui va ser capaç de mantenir segur el regne. Es van fer plans per a recuperar Jerusalem conquistanten conquistar prèviament Egipte, que es va intentar mitjançant la fallida [[Cinquena Croada]] contra [[Damieta]] enel [[1217]], en la qual [[Reivindicació de Brienne|Joan de Brienne]] també va intervenir. Posteriorment, Joan va viatjar per tota Europa buscant ajuda per al regne però solament la va obtenir de l'emperador [[Frederic II Hohenstaufen]], que es va casar amb [[Violant de Jerusalem|Violant]], la filla de Maria i Joan. Frederic II va dur a terme la [[Croades#Sisena Croada|Sisena Croada]] enel [[1228]], i va [[Reivindicació de Brienne|reclamar el Regne de Jerusalem]] en nom de la seva esposa, de la mateixa manera que havia fet Joan (i que ja no podia fer atès que Maria havia mort). Els nobles d'Ultramar, liderats per Joan d'Ibelin, es van ressentir dels intents de l'Emperador d'imposar el seu mandat sobre el regne, el que va derivar en una sèrie de confrontacions militars tant en terra ferma com a l'illa de Xipre. Mentrestant, sorprenentment, Frederic II va aconseguir recuperar Jerusalem mitjançant un tractat amb el soldà [[Dinastia aiúbida|aiúbida]] [[al-Kamil]]. Aquesta recuperació va ser efímera, ja que la recuperació tot just incloïa una franja de terra que permetés defensar la ciutat, de manera que en [[1244]] la ciutat novament [[Setge de Jerusalem (1244)|va ser reconquistada]] pels aiúbides. Es va dur a terme una nova Croada (la Setena) sota el mandat de [[Lluís IX de França]], però els seus resultats van ser gairebé nuls llevat de què va aconseguir que els aiúbides fossin reemplaçats pels [[mameluc]]s, molt més poderosos i que es van convertir enel [[1250]] en els pitjors enemics dels croats.
 
DeDel [[1229]] fins a [[l'any 1268]], els monarques van viure a [[Europa]] i normalment tenien un regne molt més gran del que preocupar-se. Els reis de Jerusalem estaven representats per vàlids i regents. El títol de Rei de Jerusalem va ser heretat per [[Conrad IV d'Alemanya]], fill de [[Frederic II]] i Violant, i després pel seu fill [[Conradí de Sicília]]. Amb la mort de Conradí el regne va passar a Hug III de Xipre.
 
El regne es va embardissar en disputes entre els nobles de Xipre i la terra ferma, entre el que quedava dels nobles del Comtat de Antioquia i comtat de Trípoli (ara unificats) i els governants del qual rivalitzaven per ser qui més influïen a Acre, i, per altra banda amb les ciutats estat italianes i els seus interessos comercials. Aquestes disputes van desembocar en la "Guerra de San Sabas" a Acre el [[1257]]. Després de la [[Setena Croada]] ja no arribava des d'Europa cap exèrcit al regne, encara que enel [[1277]] [[Carles d'Anjou]] va comprar el títol de Rei de Jerusalem a un pretendent al tron. Mai va posar un peu en Acre però sí va enviar un representant, qui, igual que els representants de Frederic II anteriorment va ser rebutjat per la noblesa d'Ultramar.
 
En elsAls seus últims anys, les poques esperances dels croats estaven en els [[Mongòlia|mongols]], a qui se suposava partidaris dels cristians. Encara que els mongols [[Incursions mongols a Palestina|van envair Palestina diverses vegades]], també van ser repetidament rebutjats pels [[Soldanat mameluc del Caire]] en la [[batalla d'Ain Jalut]] enel [[1260]]. Els mamelucs, sota el soldà [[Bàybars II]], es van venjar del Regne, pràcticament indefens, conquistant una a una les poques ciutats que li quedaven, fins a arribar a Acre, [[Setge d'Acre|que va caure]] enel [[1291]], l'últim bastió conquistat pel soldà [[Al-Àixraf Khalil]]. Així, el Regne de Jerusalem va desaparèixer de la Terra Ferma, però els reis de Xipre durant dècades enginyaren plans per a tornar a Terra Santa, plans que mai es van portar a terme. Durant els segles següents i fins a la data, alguns monarques europeus han utilitzat el títol de Reis de Jerusalem.
 
== Escut d'Armes i Títol de Rei de Jerusalem ==