Mitologia nòrdica: diferència entre les revisions

De l’l'[[Edat del Ferro]] han perviscut poques i fragmentàries restes d'idees i mites germànics. D'acord amb elles es pot identificar una continuïtat clara entre la religió indo-germànica del segle I a.C. amb els nòrdics escandinaus que visqueren al voltant de l’anyl'any 1000 d.C. S'ha demostrat sobre la base de la [[iconografia]] i l'estudi del material arqueològic una continuïtat literària per bé que un disseny diferent des de l’anyl'any 500 a.C., fins a l'any 1200 d.C., en una àrea que inclou Suècia, Noruega, Dinamarca i Anglaterra. L’arqueòlogaL'arqueòloga [[Lotte Hedeager]] suggereix que els mites més importants de la mitologia nòrdica van ser relatats, bàsicament, més o menys sense canvis durant tot el període.<ref>Hedeager (1999) p 134</ref> Probablement al començament del període eren l'expressió d'una tradició que es va estendre dins d'una esfera aristocràtica escassa que només més tard es va estendre a la població en general, que tindrien costums i mites més arrelats a la terra i les forces primordials, com a mínim a Noruega i Islàndia.<ref>Andren (1991) p.32</ref>

Tanmateix la cultura germànica no era l'única que va afectar els països nòrdics. Els estudis comparatius demostren que la mitologia nòrdica també conté elements de la [[mitologia celta]], la [[paganisme Sami|Sami]] o bé la [[mitologia ugrofinesa]], però bastant menors: la cultura ugrofinesa va tenir pocs intercanvis socio-culturals amb la nòrdica fins a l'edat mitjana i res no indica que els cultes de l’ósl'ós i el salmó o els déus de la caça Sami fossin comuns a la cultura nòrdica.<ref> Steinsland (2005) pàgs 22-26 </ref>

La cultura de l’l'[[Era víkinga|Era víking]], i la cultura escandinava que la precedí, era eminentment oral, ja que el seu [[alfabet rúnic]] no era gaire adequat per a escriure textos llargs i per tant no s'utilitzà per a la transmissió de les històries mitològiques, més pròpies del relat familiar, privat i per part dels skalds a les corts dels nobles. Això no vol dir que els nòrdics no tinguessin una veritable cultura de l'escriptura forta i estructurada, tal com existia en diversos dels seus veïns. La raó de no desenvolupar una cultura de l’escriptural'escriptura a Escandinàvia, abans de la conversió religiosa al cristianisme, va ser probablement que no hi havia necessitat de la mateixa.<ref> Meulengracht Sørensen (2006) p.16 </ref> Així, la literatura nòrdica escrita prové principalment de l'Edat Mitjana.

Així, la major part d'aquesta mitologia va ser transmesa oralment i molta es va perdre. No obstant això, una petita quantitat va ser recollida i escrita per erudits cristians islandesos, particularment a l{{'}}''[[Edda]]'' i la ''[[Heimskringla]]'' de [[Snorri Sturluson]], qui era un destacat [[poeta]], un [[lagman]] i un [[diplomàtic]] [[Islàndia|islandès]] que creia que les deïtats precristianes eren homes i dones en lloc de dimonis, com pensaven la majoria de religiosos cristians de l’èpocal'època. Possiblement degut a això i al fet que Islàndia estava força lluny geogràficament del centre de l’esglésial'església a Roma, els mites nòrdics d’arreld'arrel islandesa van poder sobreviure a diferència del que va ocórrer a altres països cristianitzats durant l’Edatl'Edat Mitjana. També hi ha la ''[[Gesta Danorum]]'' ("Història danesa") de [[Saxo Grammaticus]], on els déus nòrdics són fortament [[Evemerisme|evemeritzats]].

Un altre problema significatiu que presenta l'ús dels textos islandesos són els antecedents religiosos dels autors, ja que els mites no eren cristians i ells sí. [[Snorri Sturluson]] va ser el recopilador i escriptor del text mitològic més important, l'[[Edda]]. Ell era cristià però, malgrat això, posseïa un gran coneixement de la religió tradicional nòrdica. També va ser un poeta i va escriure el seu llibre com un llibre de text per als trobadors (skalds) joves, que en la seva època pel que sembla ja no coneixien el fons mitològic dels [[kenning]] que s’utilitzavens'utilitzaven en la poesia cortesana nòrdica.<ref Name=schjoedt9/>

S’haS'ha de tenir molt en compte que Snorri Sturluson estava fortament influenciat pel [[cristianisme]] i les tradicions de l'[[Antiguitat clàssica|Antiguitat]] greco-llatina, com convenia a qualsevol home de cultura a l’Edatl'Edat Mitjana. Així doncs va fer una anàlisi sistemàtica de l'antiga mitologia nòrdica basada en la tradició literària greco-romana. L'estructura que caracteritza la seva descripció del panteó nòrdic era, per tant, probablement molt més sistemàtica del que realment havia estat en temps precristians.<ref>Kofod & Warmind (1989) s. 36</ref> Així, la primera de les Edda, l{{'}}''[[Edda prosaica|Edda menor o prosaica]]'', escrita a principis del [[segle XIII]] es pot veure sobretot com un manual per a aspirants a [[poeta]]. Conté explicacions en prosa dels "kenning" tradicionals, o metàfores comprimides trobades en la poesia. Aquests recomptes en prosa fan que els diversos relats dels déus nòrdics s'organitzin sistemàticament i coherentment.

L<nowiki>'</nowiki>''[[Edda poètica]]'' (també coneguda com a "'''Edda major'''"), va ser posada per escrit uns 50 anys després de l<nowiki>'</nowiki>''Edda prosaica''. Conté 29 poemes llargs, els quals tracten sobre les deïtats nòrdiques, i la resta sobre herois llegendaris com ''Sigurd el Volsunga'', ([[Sigurd|Siegfried]] en la versió romàntica alemanya coneguda com el ''[[Cant dels Nibelungs]]''). Tot i que alguns estudiosos pensen que va ser escrita després que l'altra ''Edda'', el llenguatge i les formes poètiques utilitzades en els contes fan creure que el seu origen es remunta a diversos segles abans de la seva transcripció i per això probablement contingui unes arrels més antigues que l'Edda recopilada per Snorri per a l’ensenyamentl'ensenyament dels skalds.

Tant l'Edda poètica, les sagues islandeses, l'Edda prosaica de Snorri Sturluson com d’altresd'altres escrits que han perviscut sobre la mitologia nòrdica, tots s'han d'interpretar sobre la base que per a un home de cultura cristià tot està escrit a l'Edat Mitjana dins la Bíblia, a la qual no es pot contradir. Així els cultes pagans serien derrotats per Crist en la plenitud dels temps i tots els països havien de ser cristianitzats.<ref> Hoftun 2001, 2004, 2008 </ref> Però a causa de les seves explicacions i de les descripcions del material mitològic que hi ha contingudes en aquestes fonts, es poden utilitzar com a punt de partida en la interpretació d'altres textos. La font central de la mitologia nòrdica és, doncs, l'[[Edda poètica]]. La datació dels seus poemes és molt incerta, però el contingut ve probablement de l'època precristiana, mentre que la forma pot ser més jove, d’arreld'arrel medieval.<ref Name=schjoedt9>Schjødt (2004), p 9</ref>

Pel que fa a les fonts romanes de l’Antiguitatl'Antiguitat en relació al món germànic, permeten entreveure una mitologia que tenia un clar paral·lelisme amb les fonts medievals nòrdiques. Els textos més antics procedeixen dels primers segles abans i després de l’eral'era cristiana, l'únic dels textos clàssics que es remunta en paral·lel a la religió de l’eral'era dels víkings és "De origine ac situ Germanorum", de [[Publi Corneli Tàcit|Tàcit]], obra coneguda com a ''[[Germània (llibre)|Germània]]'', escrita l’anyl'any [[98|98 d.C.]]<ref>Holtsmark (1989) p.17</ref> Del període de les migracions també es coneix una sèrie de fonts romanes i gregues; per exemple algunes biografies de missioners cristians escrites per historiadors de cultura llatina contenen contes de tribus germàniques i fragments de la seva història, entre altres historiadors hi ha: [[Procopi (historiador)|Procopi]], [[Jordanes]], [[Gregori de Tours]], [[Pau el Diaca]] i [[Beda el Venerable]].

Altres tipus de fonts heterodoxes són tan diferents entre sí com els codis de llei, les decisions dels [[sínode]]s, les promeses baptismals, cartes papals, sermons, pedigrís de la noblesa anglosaxona i els noms de persones i llocs. Aquestes fonts són en general difícils d'interpretar i entendre, amb freqüència amb inferències d'altres fonts.<ref name=schjodt36/> Les genealogies anglosaxones amb contingut mitològic només es poden comparar actualment amb els textos que s'han conservat de la zona germànica i que són, entre d’altresd'altres i molt fragmentaris, els [[Encanteris de Merseburg]] i el [[folklore germànic]]. Aquestes genealogies contenen noms de deïtats que són conegudes i també moltes de desconegudes en el material nòrdic que ha sobreviscut al pas del temps.

Per acabar, la major part del coneixement contemporani de la mitologia nòrdica es basa en la poesia skàldica medieval, contes recopilats per [[monjo]]s cristians i [[Crònica|cròniques]] amb pretensions historiogràfiques d’escriptorsd'escriptors cultes. La majoria d’aquestsd'aquests textos en general tenen un disseny cristià i romàntic en ment. Un autor destacat era [[Adam de Bremen]], el qual va escriure la seva obra sobre l’arquebisbatl'arquebisbat d’d'[[Hamburg-Bremen]] encarregada pel bisbe d’allàd'allà, i que inclou una secció sobre història escandinava i la seva geografia. Un altre va ser el [[clergue]] danès ja esmentat [[Saxo Grammaticus]] amb la seva ''[[Gesta Danorum]]'', que relata les arrels daneses, intentant legitimar i justificar les arrels de la monarquia danesa amb mites de reis llegendaris, basant-se en mites més antics probablement recollits per Saxo de la tradició oral, de llegendes i dels textos islandesos.<ref> Gudnason (1981) p.90</ref>

També val a dir que aquestes fonts escrites van ser obra gairebé exclusivament d'un punt de vista masculí, com solia ocórrer a l’Edatl'Edat Mitjana i que, segons Margaret Clunies-Ross, explica per què les dones ocupen tan poc espai en els mites i en general tenen un paper passiu. Malgrat això, les pedres rúniques i els topònims suggereixen que les dones en realitat jugaren un paper molt important en les societats nòrdiques antigues, probablement principal. Malauradament no es pot demostrar que la mitologia nòrdica tingués un enfocament cap a les deïtats femenines, tot i que hi han moltes teories obertes.{{sfn|Clunies-Ross|1994|pp= 93}}

A més del material escrit s’hans'han trobat algunes fonts no escrites que poden complementar els textos, les principals d’aquestesd'aquestes fonts són les troballes arqueològiques.

Una altra categoria de fonts són els enterraments nòrdics precristians, així com els objectes d’enterramentd'enterrament que els acompanyen i que sovint poden ser interpretats com un reflex de les actuacions que es poden trobar en la mitologia.<ref>Corb (1998) p 89</ref><ref>Nordal (1994) p 149</ref>

Existeix material que data del [[neolític]] en què s'han trobat indicis de creences religioses, per exemple, algunes troballes suggereixen depressions en forma de bol en la pedra que cobria els [[dolmen]], perquè els enterrats foren sacrificats, o bé la seva mort tenia característiques divines relacionades. Però com que no hi ha res per escrit que ens hagi arribat de les idees religioses que la gent tenia a Escandinàvia abans de l'Edat de Ferro, és impossible establir qualsevol tipus de continuïtat entre la mitologia nòrdica víkinga i l’l'[[Edat de Pedra]] o l’l'[[Edat de Bronze]]. Les representacions, per exemple, tallades a les roques al sud d'Escandinàvia, no es poden interpretar sobre la base de mites recollits a Islàndia més de 2.000 anys després.

A partir de l’Antiguitatl'Antiguitat romana i el Període de la migració comencen a sorgir troballes, les quals estan gairebé segur relacionades amb la mitologia precristiana, i que són, per exemple, braçalets tallats amb la figura d’d'[[Odin]] o [[Tyr]]. D'altres troballes, però, estan gravades amb imatges els motius de les quals són totalment desconegudes, com les [[Banyes d'Or]]. Del segle IV a.C. també hi ha restes arqueològiques amb concepcions mitològiques, a diversos llocs al nord d’Europad'Europa enterraven els morts amb vaixells de pedra o vaixells reals, que eren utilitzats simbòlicament per transportar els morts a l’Inframónl'Inframón. En alguns casos també es troba una moneda al peu de l'home mort. Això suggereix que la [[mitologia grega]] relativa a [[Caront (mitologia)|Caront]] tenia una relació directa amb la tradició nòrdica, probablement a causa de les arrels indoeuropees.<ref>[http://oldtiden.natmus.dk/udstillingen/aeldre_jernalder/en_fyrsteslaegt_paa_stevns/kvinden_fra_himlingoeje/ Nationalmuseet: Kvinden fra Himlingøje]</ref>

I de dates més recents es conserven diferents troballes. A Dinamarca hi ha una imatge en pedra que s’has'ha considerat que representa al déu [[Loki]] amb cabells, mostatxo i llavis cosits. La [[creu de Gosforth]] britànica mostra diverses imatges intrigants que podrien tenir relació amb la mitologia germànica, en aquest cas [[mitologia anglosaxona|anglo-saxona]]. També hi ha imatges més petites, com figurins descrivint el déu [[Odin]] amb un ull, [[Thor]] amb el seu martell i [[Frey]] amb el seu fal·lus erecte, com correspon a un déu de la fertilitat.

La distribució dels noms topogràfics sovint pot ser utilitzat com un indicador dels déus i deesses que es veneraven en certes àrees. Els noms de llocs nòrdics inclouen els següents noms de déus: Thor, [[Njörðr]], [[Ull]], [[Frey]], Odin, Tyr, [[Frigg]] i [[Freya]]. Altres noms que probablement s'han utilitzat inclouen [[Vidar]], [[Balder]], [[Hödr]] i [[Skadi]]. També hi han noms col·lectius relacionats amb elfs, [[vanir]] i [[dís]]. També en els noms de persones que ens han arribat fins al dia d’avuid'avui hi han noms relacionats amb déus, incloent-hi Thor, Freyr, Odin, noms de [[Valquíries]] i possiblement Tyr, també hi ha indicis d’altresd'altres déus, elfs, herois i reis mítics.

Abans del canvi religiós no hi havia institucions religioses com a tals com es poden trobar en el cristianisme catòlic romà, si més no, eren no doctrinals i tampoc no hi havia obres canòniques com la [[Biblia]] o l'[[Alcorà]], per tant, mai es va desenvolupar un sistema religiós cohesionat. La religió germànica, per tant, no era una religió en el sentit modern, sinó un sistema de creences comú a les regions habitades per pobles d’arreld'arrel germànica, però de caràcter heterodox i subjecte a variacions regionals com es pot trobar en altres religions de l'[[Antiguitat]]. Els mites nòrdics es van desenvolupar a partir d'una religió ètnica, que no havia tingut un fundador, però en canvi va tenir els seus orígens en tradicions i vivències locals. La mitologia era per tant una xarxa heterogènia de [[mite]]s i [[llegenda|llegendes]], que va ser compartida per una població unida per la llengua. Això implicava que hi hagués moltes versions diferents i en paral·lel dels mateixos mites bàsics. Aquesta mitologia era en la seva forma tradicional presentada oralment en forma de [[poesia]], de caràcter individual i ritual. És a dir, els noms dels éssers sobrenaturals i històries sobre ells no estaven fixats en forma escrita i eren diferents a les diverses tribus germàniques, variant tant en el temps i l'espai. La mitologia treballava en conjunt amb els [[rituals de la religió nòrdica]], però en realitat tenia poc a veure amb la [[fe]], com es coneix ara a la [[teologia]] cristiana. A la religió de la societat precristiana era més una qüestió de tradició i costums i una vida d’interacciód'interacció amb altres persones i la naturalesa i les forces que creien que hi habitaven. Els mites eren, doncs, un marc general cosmològic per portar a terme els rituals.

Una teoria que prevalgué al segle XIX era la història religiosa [[evolucionisme|evolutiva]], en la qual s’explicas'explica que la religió era un mètode per explicar racionalment els fenòmens naturals i els esdeveniments, però en absència de coneixements científics van haver d'utilitzar les explicacions sobrenaturals. D'acord amb aquest enfocament, ara considerat erroni, les històries dels mites nòrdics expliquen les forces naturals que observaven en el món que els envoltava. Aquesta racionalització [[positivisme|positivista]], característica de finals del segle XIX, no té en compte els aspectes socials i psicològics de la mitologia.<ref> Baal i Beek (1985), p.58 </ref> Els mites funcionen no només com una explicació d'una pràctica religiosa o l'origen d'un fenomen natural, sinó que han tingut una vida independent, relacionada amb un simbolisme intern a la psicologia i sistemes de creences místics d’und'un poble.<ref name=baekgaard>Bæksted (1984)</ref>

Durant el segle XX la investigació tradicional s'ha centrat en els mites relacionats amb l'adoració i culte. Ha estat una teoria generalitzada que la funció narrativa mitològica era principalment per a ser presentada i explicada com a part d'un drama de culte els esdeveniments del qual es recreaven, no solament amb les paraules, sinó també amb l’acciól'acció, tal com ocorria en altres parts del món antic, com a l’l'[[Antiga Grècia]]. D'acord amb aquesta teoria, els mites eren un teatre culte, místic i ritual, vistos com una necessitat per a l'existència contínua del món (l'ordre cosmològic dels Déus enfrontat al [[Caos]], el Desordre).<ref> Gronbech (1924) p 502 </ref> No obstant això, a causa del poc que ha sobreviscut fins avui dia, no hi ha res que pugui demostrar de facto que els mites haguessin tingut un paper específic dins els rituals, encara que sigui més que suposable. En molts casos podrien haver tingut una funció d’explicaciód'explicació cosmològica o didàctica i podrien ser utilitzats com a models explicatius existencials. Els mites que conformen la mitologia nòrdica, per tant, també poden ser considerats com una expressió de la ideologia que va caracteritzar la cultura precristiana a Escandinàvia, el mite servia per respondre com i per què el món era tal com era.

Els mites es basaven en el món dels déus, però també eren representants simbòlics de les persones. La mitologia era tant un reflex de l'ordre social com narracions simbòliques dels conflictes, d’aquestad'aquesta manera els narradors dels mites utilitzaven les seves pròpies vides i les de la gent que els envoltava. Les històries que s'explicaven en els mites no eren només històries teatrals sobre la [[cosmologia]], sinó també de les desigualtats socials, els problemes i les amenaces de l’experièncial'experiència humana contemporània als narradors i la gent que els escoltava. Podria, per exemple, explicar i justificar el costum de l’èpocal'època medieval de la dominació dels homes cap a les dones, i que algunes famílies (els nobles), tinguessin més importància que altres,{{sfn|Clunies-Ross|1994|pp= 51-57}} tret que compartia amb el cristianisme medieval. Arran d'això l'acadèmica australiana especialista en religió antiga, [[Margaret Clunies-Ross]], comentà que els mites que avui coneixem són les versions editades d'una llarga sèrie de relats orals que van ser escrits per a finalitats específiques i concretes.<ref> Clunies-Ross p.27 </ref>

Encara que es pot descartar una expressió merament funcionalista dels mites, tal com proposaven els estudiosos del segle XIX, les representacions dels mites van ser sovint utilitzades o expressades per les situacions que requerien explicacions de caràcter mitològic, especialment per justificacions polítiques i socials. Això inclou tant assumptes quotidians, celebracions politicoreligioses, crisis socials, etcètera. Per tant la mitologia es caracteritza per ser utilitzada en situacions molt diferents, això sí, sense l'existència d'una institució reguladora global com va ser l’l'[[Església catòlica]].

Aquesta instrumentalització ocorria igual que en altres mitologies del món i per als nòrdics era lògicament coherent. Els escandinaus de l’Eral'Era víkinga probablement vivien bé amb contradiccions en el seu món, igual que els humans moderns ho fan. Jens Peter Schjødt explica que agafant com a exemple qualsevol déu, no com a ésser real, sinó una figura que es troba en un camp [[metafísica|metafísic]] i [[semàntica|semàntic]] concret, s'hitroben contradiccions, però les nocions contradictòries poden existir fàcilment una al costat de l'altre sempre que s'orientin cap al centre d’unad'una semàntica simbòlica-metafísica coherent per a la mentalitat pre-cristiana. Des d'aquest espai els mites, dins l'antiga religió nòrdica, generen característiques divines. Com a exemple menciona que Odin sempre es presenta com el savi coneixedor i mai com un ignorant, però la seva saviesa pot exercir diferents rols contradictoris entre si tal com és mostra en diferents relats amb Odin com a protagonista. Un altre exemple és Loki, que en un mite té els llavis cosits, mentre que això no s'esmenta en el següent mite.<ref Name=schjodt40_41> Schjødt (2007) 40-41 </ref> Per tant, l’homel'home nòrdic antic, com també passava amb els antics grecs o romans, alliberat del pensament lineal positivista i funcionalista hereu del segle XIX i que arriba fins al segle XXI, convivia còmodament amb aparents contradiccions, tenint un pensament que, seguint les tesis d’d'[[Umberto Eco]] o [[Mircea Eliade]], es podria dir que era simbòlic.

El món, a la imaginació nòrdica, no és necessàriament un bon lloc, sinó que contenia qualitats tant bones com dolentes. La cosmologia nòrdica va estar marcada per la por i la idea d'un ordre mundial fràgil, on l'equilibri es pot moure fàcilment. L'amenaça era el caos, representat pels gegants, anomenats [[Jötun]], figures similars als Titans grecs.<ref> (1985) Strom p.100 </ref> La primera raó d’aixòd'això era que el món havia estat creat violentament a través dels tres [[Aesir]] principals matant el seu avantpassat, el gegant [[Ymir]], i amb les restes del seu cos van forjar el món.<ref name=steinsland111>Steinsland (2005) s. 111</ref> La descripció més robusta de la cosmologia de l’Escandinàvial'Escandinàvia precristiana es troba al [[Gylfaginning]] de Snorri Sturluson. Snorri, com ja s’has'ha dit, estava fortament influenciat per la literatura clàssica i cristiana. La influència d’unad'una tradició europea més àmplia és evident en el seu relat dels mites.<ref> Clunies Ross (1994), p 169-172 </ref> Un exemple és la teoria medieval dels quatre elements, d’arrelsd'arrels greco-llatines, que apareix en la seva descripció dels primers temps del món, on va establir una topografia del [[Ginnungagap]], amb el fred al nord i la calor al sud<ref name=steinsland114>Steinsland (2005) s. 114</ref> No obstant això, no està clar en quina mesura l'època precristiana tenia una visió tan sistemàtica del món.

La cosmologia de la mitologia nòrdica inclou un fort component de [[dualisme]] que no està clar si és propi d’ellad'ella o de la influencia cristiana medieval. Per exemple, el dia i la nit tenen les seves contrapartides mitològiques [[Dagr]]/[[Skinfaxi i Hrímfaxi|Skínfaxi]] i [[Nott]]/[[Skinfaxi i Hrímfaxi|Hrímfaxi]], [[Sól]], la deessa solar i el llop que “la” persegueix (en aquesta mitologia "el" sol és femení i "la" lluna, masculina), portant la foscor, [[Skoll]], i de la mateixa manera la lluna i el llop que “el” persegueix [[Máni]] i [[Hati]], i l'oposició total entre els mons de [[Niflheim]] i [[Múspellsheimr]], el fred i la calor, que donaren origen al món. Això es pot veure reflectit en una profunda creença [[metafísica]] en els oposats per a la creació de l'univers. Tot i això no queda clar quin component era originari de la mateixa mitologia i quins d’aquestsd'aquests elements estan cristianitzats per part de Snorri Sturluson, ja que el dualisme era més propi de les religions [[monoteisme|monoteistes]] d’origend'origen [[semita]], arribant als extrems del [[gnosticisme]] dualista.

El primer gran relat de la mitologia nòrdica és la història de la relació entre els déus i els gegants. Aquest relat va formar el marc cosmològic exterior i de les tensions entre ells van sorgir línies d'acció de mites individuals. Les relacions hostils entre els dos grups van provocar el primer assassinat, el del gegant Ymir per part d’Odind'Odin i els seus germans Vili i Vé. Amb el cos d’Ymird'Ymir, Odin i els seus germans crearen el món. Aquestes hostilitats acaben amb la victòria dels déus, representants de l’ordrel'ordre, sobre els gegants, representants del Caos, que són exiliats, però aquests tornaran per culminar la lluita durant el Ragnarök, la fi dels temps, on s'aniquilaran entre si deixant pas a un nou inici i creant una [[escatologia]] circular, no lineal com a la cristiana.{{sfn|Clunies-Ross|1994|pp= 65}} La història general de la mitologia tracta, per tant, de com els déus intenten evitar a la desesperada de posposar l'inevitable.

Col·lectivament els déus tenien atributs com la creació, la gestió, la direcció e individualment tenien poders vinculats. Eren representants del correcte ordre mundial, expressat a través de la unitat basada en les regles del ritme del dia i el procés normal de l'exercici de la germinació, la collita i l'hivern, la guerra i la pau, els patrons socials fonamentals i la llei. Això no va impedir que els déus, de forma individual, s’hos'ho fessin per eludir les normes en algunes ocasions, així com es conserven nocions de deïtats individuals que no responen a violacions de la llei si no afecten la mateixa àrea funcional del déu.<ref> Strom (1985) p.101 </ref>

En diversos mites l'acció s’inicias'inicia pel desig d'un déu per alguna cosa que es troba a la perifèria, el que resulta en un viatge cap allà per trobar-lo. Així els mites a escala global podrien jugar de dues maneres diferents: hi havia l'horitzontal, on els protagonistes viatgen entre els diferents mons en el pla terrenal i després estaven els viatges en vertical, que eren viatges a l'inframón. Els mites que resulten de viatjar en la direcció oposada, des de la perifèria cap al centre mitològic o des de l’inframónl'inframón cap al centre, sempre es perceben com a amenaces negatives a l'ordre mundial. Era anar en contra de la direcció normal i soscavar la posició de poder dels Aesir i el seu ordre, en definitiva, era un signe de caos, que els déus sempre havien de restaurar de nou dins de l’ordrel'ordre. En els mites que implicaven un moviment horitzontal entre els déus i el món dels gegants, els déus sempre eren els protagonistes, si més no al revés succeïa rarament o mai, igualment amb viatges en vertical de l'inframón al centre. Són viatges, els primers, extremadament perillosos, i tenen el risc de no poder tornar mai d'allà.{{sfn|Clunies-Ross|1994|pp= 76}}

Els mites vistos des de la perspectiva dels déus tenien com a interès principal el manteniment de l'ordre social en el món i per tant la seva posició de poder. Per tal d'evitar que els gegants establissin el seu propi ordre mundial, els déus porten a terme tots els trucs que poden, on no manquen la violència i l'engany per aconseguir els seus objectius i així derrotar als seus enemics. Aquestes accions podien justificar-se pel fet que el que estava en joc es tractava de l'existència del món.{{sfn|Clunies-Ross|1994|pp= 62}} S'ha d’entendred'entendre que la religió nòrdica no coneixia els conceptes morals cristians que més tard van caracteritzar el pensament europeu, la realitat és que els déus i els gegants estaven estretament relacionats, de fet la mateixa mare d'Odin era una geganta. Tot i la seva estreta relació, les diferències entre els Aesir i els gegants són molt emfatitzades en tots els mites.-{{sfn|Clunies-Ross|1994|pp= 48}}

Els mites que han sobreviscut als temps moderns s'han conservat en diferents formes. Alguns poemes en el que sembla una forma original, d'altres com a narracions en prosa. Les al·lusions de la literatura nòrdica, però, mostren que molts mites s'han perdut. En alguns casos s’hans'han conegut múltiples versions de la mateixa història, de vegades se centren en diferents episodis.<ref> Gronbech (2002) p 14 </ref> Aquests diversos contes en els últims temps s'han reunit en una mitologia completa, en [[danés|llengua danesa]] per l’historiadorl'historiador de les religions [[William Gronbech]].

La [[creació]] a la mitologia nòrdica s'entén com el sorgiment de l'univers en un temps i un espai des del caos primigeni, una imatge similar a altres cultures precristianes. Van ser els déus els qui van establir i definir les regles bàsiques de la societat i la religió.<ref Name=steinsland114/> Odin era la figura dominant en la història de la creació, però mai actuava sol, i mai va crear del [[no-res]]. Encara que el poder de les figures masculines durant la creació va ser el factor dominant en les històries, no vol dir que el factor femení no existís. L'èmfasi està en el poder masculí, assertiu i agressiu, de la creació, mentre que el femení, més passiu, passa a un segon pla. No obstant això, hi ha diversos indicis que les dones i les gegantes també van jugar un paper actiu en parts del procés de creació. Clunies-Ross parla del mite de la creació dels Aesir com de l’aplicaciól'aplicació d'un sistema social particular en què ells mateixos i les propietats que representaven, se'ls va donar prioritat per a reforçar certa jerarquia social masculina.{{sfn|Clunies-Ross|1994|pp= 93}}

A la mitologia nòrdica el món humà està representat com un disc pla. El disc està situat a les branques de l'[[arbre]] del món [[Yggdrasil]], un freixe que sosté els nou mons, inclòs l’humàl'humà, Midgard. A l'arbre hi habiten diverses criatures, com un [[drac]] anomenat [[Níðhöggr]] que mossega les arrels per fer caure l’Yggdrasill'Yggdrasil (i així aconseguir l'arribada del [[Ragnarök]]) o una [[àguila]] que viu a la branca més alta, on des d'allà vigila els nou mons. Aquesta àguila té un [[falcó]] anomenat [[Veðrfölnir]] al mig de les celles, que vigila els moviments de l'àliga. A més a més hi ha un [[esquirol]] anomenat [[Ratatösk]] que corre de les arrels a la copa portant notícies falses del drac a l'àliga, i viceversa, sembrant la discòrdia entre ells. ''[[Asgard]]'', la regió alta del cel, (''as-'' indica Déu,''gard'' és assentament o residència), on vivien els déus, estava localitzat al centre del disc, i s'hi podia arribar caminant per l'[[arc de Sant Martí]] (el pont ''[[Bifröst]]'', guardat per [[Heimdallr]], que estava proveït d'una gran banya, un corn amb què avisava cada vegada que un [[Aesir]] o un [[Vanir]] el creuava). Els gegants vivien en un lloc anomenat ''[[Jotunheim]]''.

Al principi hi havia el món de gel [[Niflheim]] i el món de foc [[Muspelheim]] i entre ells hi havia el [[Ginnungagap]], un "buit profund" on res podia viure, però que era ple d’energiad'energia potencial. En el Niflheim hi havia un calder anomenat [[Hvergelmir]] (''el calder roent''), que xipollejava i allò que queia ho feia al Ginnungagap. En prendre contacte amb el buit es transformava en gel, fins que al final el gel va acabar omplint-lo. Les brases de Muspelheim queien sobre el gel, creant grans núvols de vapor d'aigua, que en arribar una altra vegada a Niflheim creaven un bloc de gel, en un dels quals hi havia un gegant primitiu, [[Ymir]], passiu i inconscient (dorment), i una vaca gegant, [[Audhumla]] de la qual s'alimentava Ymir bevent la seva llet.<ref> Steinsland (2005) p.112 </ref> Aquesta va llepar el gel, creant el primer déu, [[Buri (mitologia)|Buri]], que va ser pare de [[Bor (mitologia)|Bor]], que al seu torn va ser pare dels primers Aesir, Odin, i els seus germans [[Vili i Vé]]. [[Ymir]] era [[hermafrodita]] i les seves cames copulaven entre si, creant sol la raça dels gegants. Després els fills de [[Bor (mitologia)|Bor]]: Odin, Vili i Ve, van assassinar Ymir i del seu cos van crear el món.

La primera època després de la creació és descrita com una [[edat d'or]] feliç que va ser interrompuda per tres deesses que arribaren a Asgard. Era un senyal que els déus no tenien el control total del món. Clunies-Ross suggereix que la seva presència representava la possibilitat de l'[[exogàmia]] i les relacions sexuals fora del cercle dels déus, prohibides per temor a les conseqüències a l’alteraciól'alteració de la seva posició de poder si permetien els matrimonis entre diferents gèneres de deïtats. Així, els déus van introduir la reproducció sexual i per tant la vida i la mort.{{sfn|Clunies-Ross|1994|pp= 164}} D’aquestaD'aquesta manera els nans i els homes va ser creats per fer front a l'amenaça dels gegants.<ref> Steinsland (2005) p.115 </ref> Una altra dona, [[Gullveig]], també va arribar a Asgard en els temps primitius, però va ser assassinada. El simbolisme de Gullveig és difícil de desxifrar, Steinsland especula que potser era un aspecte de [[Freya]] com a fetillera, cosa que es pot llegir en un fragment del mite de la [[Völuspá]], en què la seva mort va donar lloc a la Guerra entre els Aesir i els Vanir. Val a dir que l’assassinatl'assassinat d'una dona per part d’und'un home era vist a les societats nòrdiques amb molt mals ulls i motiu d'execució.<ref> Steinsland (2005) p 120 </ref>

En la mitologia nòrdica l'avantatge significatiu dels Aesir sobre els altres poders era la seva intel·ligència superior, que els permetia adquirir nous coneixements i frenar la fi del món. Després de la mort de Gullveig, però, va ocórrer el proper desastre pels déus, [[la mort de Baldr]], que era un símbol de la impotència dels déus enfront de les forces destructives del món. I això significava que ja no era possible aturar la tendència negativa que portarà a la ruïna l’universl'univers ordenat.<ref> Steinsland (2005) p 21 </ref> A l’últiml'últim moment del món, els déus lluitaran, com s’has'ha dit, contra l'exèrcit de gegants i morts poc honorables, que s’unirans'uniran amb els majors i més perillosos monstres. Val a dir que va ser la mort d’Ymird'Ymir el que va donar la raó als gegants per a la seva venjança, per a la societat nòrdica l’assassinatl'assassinat d'un membre de la família representava assassinar d'un cop a tota la família. I així es dóna cert sentit de circularitat al mite d’inicid'inici i fi.{{sfn|Clunies-Ross|1994|pp= 65}}

Odin és un personatge complex amb molts atributs, alguns d'ells misteriosos o fins i tot una mica tèrbols. Ell és la figura més poderosa de la mitologia nòrdica, savi i màgic, però també és a vegades traïdor i utilitza el frau i l’enganyl'engany per aconseguir els seus objectius. Es disfressa amb freqüència, ja sigui per adquirir riquesa, màgia o intervenir en els afers humans. És el principal dels déus de la guerra i dóna suport als guerrers poderosos, que s’uneixens'uneixen a ell després de la mort en el gran banquet etern. En els seus orígens apareix sobretot com el déu dels guerrers professionals i el déu dels reis. La seva arma més famosa és la llança [[Gungnir]], cavalca un cavall de vuit potes, [[Sleipnir]], i la seva llar és el gran saló anomenat [[Valhalla]], al centre de l’Asgardl'Asgard, on reuneix els millors guerrers per lluitar per ell en l'última guerra, el [[Ragnarök]].

Thor es presenta com una figura molt més simple i menys intel·ligent, tot i que és un dels éssers més poderosos de la mitologia nòrdica i això l’hal'ha portat a ser un déu popular. Esta armat amb la seva arma més poderosa, el martell [[Mjolnir]]. Thor protegeix Asgard contra atacs externs i lluita contra gegants i monstres. En algunes històries s'acompanya de [[Loki]], una divinitat ambigua, que en alguns casos actua de forma atzarosa però sempre enginyós en favor de Thor, i altres vegades com un traïdor maliciós que posa en perill l’ordrel'ordre, serà ell qui posi fi a l’ordrel'ordre dels déus i comenci el Ragnarök. [[Loki]] és astut i intrigant, imprevisible i capritxós, és el déu de la sort i el més proper al Caos.

[[Baldr]], fill d'Odin, és el déu de la bellesa i la gentilesa. [[Tyr]] és el déu del combat, de la guerra i la valentia (se sol creure que aquest paper el compleix Thor, però no és exactament així). [[Bragi]] és el déu de la saviesa i l'eloqüència; [[Heimdallr]] és fill de nou donzelles i guardià dels déus, dorm menys que un ocell i el so del seu corn fet amb una banya màgica pot sentir-se a qualsevol lloc del cel o de la terra, és l’encarregatl'encarregat d’avisard'avisar de qualsevol desordre i de la Fi dels Temps. [[Hödr]] és el misteriós déu cec, poc se sap d'ell més enllà del fet que serà el que reiniciarà la terra un cop hagi finalitzat el Ragnarök i la seva relació amb l’episodil'episodi de la Mort de Baldr. [[Vidar]] és un déu taciturn, però és el millor per resoldre qualsevol conflicte per difícil que sigui, és doncs el déu de la justícia. [[Vali]] és el déu dels arquers, la seva punteria és insuperable. [[Ull (déu)|Ull]] és el déu del combat cos a cos. [[Forseti]] és l’Aesirl'Aesir de la concòrdia i l'amistat.

Entre les deesses o [[Ásynjur]] del panteó nòrdic es compten [[Frigg]], esposa d'Odin, vident i sàvia; [[Eir]], la curandera; [[Sjöfn]], que condueix els pensaments dels homes cap a l'amor; [[Var (mitologia)|Var]], deessa dels juraments; [[Syn]], la guardiana de les portes; i la jove [[Iðunn]], dona de Bragi, que guarda en un estoig les pomes que mosseguen els déus quan envelleixen i que els donen l’atributl'atribut de la immortalitat, ja que els déus nòrdics, com d’altresd'altres déus de religions antigues, com la grega, son en realitat mortals.

Els Aesir es relacionaven amb una sèrie de conceptes com la política, la regència i la gestió o el poder de l'Althyng. Això no vol dir que els déus no fossin dependents d'altres potències, com es va esmentar anteriorment, no eren omnipotents. El seu poder es basava en el control, cosa que es podia trencar tal com va ocórrer en diferents successos mitològics. Vivien al centre habitat del món, el que significa que el seu poder era més dèbil com més s’anéss'anés cap a la perifèria. Alhora, els paratges més allunyats als límits del món eren també més perillosos, més salvatges.<ref>Steinsland (2005) s. 135</ref> En una font cristiana, la Vida de Santa Agatha, es descriuen les obres d'Odin com a molt poc exemplars, fins i tot per a un pagà. John Lindow interpreta això com un senyal que els déus com Odin i Freyja es perceben com a figures poderoses, però no com a referents morals, fins i tot en temps precristians.<ref Name=lindow448> Lindow (2001) p 448 </ref>

Tot i que els habitants originals del cel eren els Aesir, ells no eren les úniques divinitats que les races nòrdiques veneraven, ja que també reconeixien el poder dels déus del mar, del vent, dels boscos i les forces de la natura. Es denominen '''[[Vanir]]''', vivien a [[Vanaheimr]] i governaven els seus dominis a voluntat. Això pot semblar contradictori amb la dualitat ordre contra natura, però s’has'ha de contextualitzar en el sentit que els Vanir són déus que, possiblement, siguin molt més antics al panteó nòrdic que els Aesir, déus portats per les onades migratòries indoeuropees.

Els déus Vanir són principalment els de la riquesa natural i la fertilitat. [[Njörðr]], el més vell dels vanir, regeix el comerç marítim i la propietat individual, mentre que els seus fills [[Frey]] i [[Freia]] representen la fertilitat i la sexualitat. Especialment Freya també es va associar amb la [[fetilleria]], una forma de [[màgia]] que va fer el mag nòrdic, el [[sejdr]], capaç de controlar als altres i adquirir coneixements secrets. La bruixeria era considerada, però, per els nòrdics com una pràctica perillosa i inadequada. Alguns mites parlen d'una gran guerra entre els Aesir i els Vanir a l’origenl'origen dels temps. Des de llavors, però, es va signar una pau i els tres déus Vanir, Njörðr, Frey i Freia vivien en el món mitològic dels Aesir, l'[[Asgard]], com a resultat d'un acord sobre l'intercanvi d'ostatges i casaments com a garantia de la pau, mentre que Hoen, el mateix germà d'Odin, va anar a viure a Vanaheimr. En els temps moderns s'ha suggerit que els Vanir representen una antiga religió nativa als països nòrdics, mentre que els Aesir van ser introduïts des del sud, i la [[guerra dels Æsir–Vanir]] simbolitza aquest canvi religiós. Malgrat això, l’adoraciól'adoració als Vanir mai es va perdre del tot.<ref>Stein Country (2005) p 137</ref>

S’haS'ha de tenir en compte, però, que la distinció entre els Aesir i els Vanir és relativa. Per exemple, pel que fa al caràcter simbòlic, transcendent i guerrer dels primers, i el caràcter pacífic i naturalista dels segons, no és del tot cert, hi ha déus que pertanyen als dos camps i amb freqüència es produeixen assimilacions o divisions entre deïtats. Per exemple, antigament Frey i Freyja eren dos aspectes d'una única deïtat, que després es va separar. Més tard, la popularitat de [[Freyja]], la semblança dels seus noms i funcions van fer que es confongués amb [[Frigg]]. Alguns estudiosos, entre els quals es troba [[Georges Dumézil]], marquen la diferència respecte al caràcter terrenal de l'acció dels Vanir, ja que ells actuen, per exemple, sobre la sembra, el clima i les collites. A diferència dels Vanir, el caràcter dels Aesir no deixa dubtes que es tracten de déus que s'ocupen de qüestions espirituals i transcendents.

Són éssers monstruosos i enormes, però també savis (com [[Mímir]]) i rics, dels quals es beneficien els déus en certes circumstàncies. Estan en l'origen del cosmos (que es forma del cos d’d'[[Ymir]]). A més algunes gegantes tenen una gran bellesa (per exemple [[Gerðr]]).

A més del que s’has'ha dit anteriorment, alguns dels Aesir són descendents dels Jötunn i també, en alguns mites, porten a terme alguns matrimonis entre ells. Alguns dels gegants s'esmenten pel seu nom a les Eddas, i es mostren com representacions de les forces de la natura. Hi ha dues categories generals de gegants, segons Snorri: gegants del gel i gegants de foc. Al [[Ragnarök]] les forces de la destrucció estaran encapçalades per gegants, com [[Surt]] i [[Hrymr]].

Ambdues races es diu que van sorgir, com cucs, de la carn d’d'[[Ymir]]. Els déus els van donar primer forma i els van dotar d'una intel·ligència sobrehumana, després d'això els van dividir en aquestes dues races.

Entre altres éssers sobrenaturals que es destaquen en aquesta mitologia es troben [[Fenrir]], el [[llop]] gegant, i [[Jörmungandr]] la serp marina que envolta el món. Aquests dos monstres, juntament amb Hel, la deessa de l’inframónl'inframón, són la descendència de Loki i la geganta [[Angrboda]]. Criatures més benignes són [[Hugin i Munin]] ( "pensament i memòria"), els dos [[corb]]s que posseeix Odin, que quan tornen de passar per tots els mons li xiuxiuegen a cau d'orella tot el que han vist, i [[Ratatösk]], l'[[esquirol]] que escala les arrels de l'arbre que serveix com a eix de l'univers, [[Yggdrasil]], i en el qual Odin es va penjar de les seves branques durant nou dies per obtenir coneixement.

La mitologia no és en si una imatge completa de la religió, les accions i manifestacions socials també són igualment importants.<ref> Strom (1985) p 1 </ref> En els contextos mítics el [[ritual]] es fa amb el propòsit de regular i mantenir l'ordre mundial existent, com els déus utilitzaven els rituals per superar els seus enemics. Quan hi havien rituals realitzats en el marc d'acció dels mites l'objectiu era posposar o evitar la mort inevitable. En els mites associats amb rituals els déus volen adquirir més força o capacitat mental amb la finalitat d'obtenir un avantatge sobre els seus enemics. Els rituals mítics servien com a exemple ideal de la realitat. En compartir una justificació mitològica es va crear el mite d'una connexió directa amb el temps mític, i s’establís'establí un espai sagrat on els temps actuals i prehistòrics van ser fusionats a través d'accions paral·leles.

El sacrifici era un element important en molts dels mites. Van aparèixer dos tipus de sacrificis, ja sigui d’und'un mateix o d’und'un membre de la tribu, o el sacrifici col·lectiu estranger o d’esclausd'esclaus per evitar una crisi. Els sacrificis serveixen com a defensa contra el desconegut, l’incontrolablel'incontrolable i inesperat, com la malaltia, la fam, la guerra. Els sacrificats eren víctimes antropomòrfiques als mites, però a les sagues els únics sacrificis eren d’animalsd'animals. El sacrifici humà és aparentment reservat per als reis i la noblesa.{{sfn|Clunies-Ross|1994|pp= 189-191}}

La mitologia que es descriu en les representacions literàries medievals de Snorri porta el segell de la voluntat de l'autor d’establird'establir un ordre. Ell ha subsumit als déus a un patró clàssic grec, que assigna funcions individuals. En el millor dels casos apunten de nou al culte precristià, però el què es preserva és molt incert.<ref>Kofod & Warmind (1989) s. 38</ref> Els grans déus que apareixen en els mites es van desenvolupar principalment en el context de les seves funcions. En la vida quotidiana les altres deïtats probablement van tenir un major impacte en l'individu. Potser hi havia mitologies de deïtats locals que s’hans'han perdut. Un d'ells, el casament de [[Thorgerd Helge]], pot passar com un fragment de la [[saga d'Hakon Jarl]].<ref>Bæksted (1984) p 193-194</ref> Els mites nòrdics no juguen un paper necessàriament real en la interpretació dels ritus, encara que la seva composició mostra indicacions en aquest sentit, per exemple en forma de textos medievals on els components lírics i rítmics eren imprescindibles. A més, hi ha al·lusions a l'ús de cançons en els rituals d'Adam de Bremen.

El ''Heimskringla'' explica com [[Aun]], rei de Suècia, va sacrificar a nou dels seus fills en un esforç per prolongar la seva vida fins que els seus súbdits van aconseguir impedir que matés l'últim d'ells, [[Egil]]. Segons Adam de Bremen, els reis de Suècia sacrificaven [[thrall]], esclaus homes, cada nou anys, durant els sacrificis de Yule (la festa del solstici d'hivern) al temple d'Uppsala. Els suecs no només tenien dret a triar els seus reis, sinó també a deposar-los, i es diu tant de Domalde com d’d'[[Olof Trätälja]] que van ser sacrificats després d'anys de fam.

Com s’has'ha dit, un problema important en la interpretació d'aquesta mitologia és que els informes més propers que es tenen del període previ al contacte religiós van ser escrits per cristians. Per exemple, l{{'}}''[[Edda prosaica|Edda Menor]]'' i la ''[[Heimskringla]]'' van ser redactades per [[Snorri Sturluson]] al [[segle XIII]], quan [[Islàndia]] portava ja dos segles cristianitzada.

Totes les [[saga (literatura)|sagues]] provenen d'Islàndia, una petita i remota illa allunyada d’Escandinàviad'Escandinàvia. Però, fins i tot sota aquell clima de tolerància religiosa, Snorri va ser influït per un punt de vista essencialment cristià. La ''[[Heimskringla]]'' proveeix algunes interessants interpretacions a aquest problema. Snorri presenta Odin com un líder militar humà d'Àsia, que adquireix poders màgics, conquesta Suècia, i a la seva mort es converteix en un semidéu. Tenint rebaixada la divinitat d'Odin, Snorri explica llavors la història del pacte que celebra el Rei de Suècia [[Aun]] amb ell per tal de prolongar la seva vida, tot i que havia de sacrificar el seu fill. Més tard a la Heimskringla Snorri registra detalladament com es converteix al cristianisme, tal com Olaf Haraldsson ([[Olaf II el Sant]]) va convertir brutalment als escandinaus a la fe cristiana.

Dos assentaments centralment localitzats i lluny d'estar aïllats poden il·lustrar quan es va realitzar la cristianització. Els estudis arqueològics de tombes a l'illa sueca de [[Lovön]] han demostrat que la cristianització va durar entre 150 i 200 anys, a més de ser aquest un emplaçament a prop de reis i bisbes. Així mateix, a l’animadal'animada zona comercial de la ciutat de Bergen van ser trobades moltes inscripcions rúniques que daten del segle XIII, entre les quals figuren les [[inscripcions de Bryggen]]. Una d'elles diu "pot ser que Thor et rebi, pot ser que Odin sigui el teu amo", i una altra és una frase comercial d’unad'una [[sejdr]] que diu "Tallo runes curatives, tallo runes salvadores, un cop contra els elfs, dues vegades contra els trolls, tres vegades contra els [[Jötun]]s". La segona també esmenta a una [[valquíria]] perillosa, "Skagen" que probablement sigui una variant per [[Skögul]].

D'altra banda, hi ha pocs informes del segle XIV al XVIII, excepte pel clergat, tal com [[Olaus Magnus]] (1555) va escriure sobre les dificultats d'extingir les antigues creences. Per la història que es relaciona amb la ''[[Þrymskviða]]'' (''Càntic de Thrym'') sembla que l’antigal'antiga religió ha estat excepcionalment resistent en la ment popular, així com apareix a la història romàntica de [[Hagbard i Signy]], o a versions registrades tant al segle XVII com fins i tot en el segle XIX. En els darrers segles, folkloristes suecs van documentar les creences del poble, on es demostra que moltes tradicions dels déus de la mitologia nòrdica van sobreviure. No obstant això, les tradicions s'allunyen del sistema cohesiu dels relats de Snorri. Molts déus havien estat oblidats i només Odin i Thor figuren en nombroses llegendes. [[Freyja]] és esmentada algunes vegades i [[Baldr]] sobreviu a les llegendes sobre topònims.

Altres elements en la mitologia nòrdica van sobreviure sense que fossin presos com a components d'aquesta, especialment pel que fa als éssers sobrenaturals del folklore escandinau. A més, les creences nòrdiques relacionades amb el destí han estat fermes fins als temps actuals. Atès que l’l'[[infern]] cristià guardava semblança amb les representacions de la mort en la mitologia nòrdica, es va manllevar un dels noms de les creences antigues com ''Helvíti'' o Helvete, traduït com "càstig infernal". Algunes de les tradicions de [[Yule]] van ser preservades, com la tradició sueca de sacrificar un porc al nadal, que originalment era part del sacrifici ofert a Frey.

La tradició europea doctrinal catòlica florí a l’illal'illa d’Islàndiad'Islàndia, però immediatament després de la conversió religiosa hi va haver un interès en el passat escandinau, per tant molts dels contes tradicionals escrits a l’illal'illa es conservaren per a la posteritat.<ref> Meulengracht Sørensen (2006) p.62 </ref> [[John Lindow]] suggereix que aquesta col·lecció i sanejament de l'antiga mitologia s'ha inspirat en els textos cristians, per exemple a la [[saga de Klemens]]. En ella hi ha fins i tot una crida a la lectura de les històries paganes, així com una manera de conèixer els déus suprimint però els seus caràcters. Es manté, per tant, que la [[teologia]] que es reflecteix a l’l'[[Edda]] és similar a la de [[Romans|Romans 1:18-23]]. Deien aquí, entre altres coses, que els pagans, un cop havien conegut el Déu cristià, s’haviens'havien apartat de la idolatria. Lindow creu que els escrits més antics d'Islàndia, que consisteixen principalment en vides de sants, es poden utilitzar com a font indirecta, per exemple, [[Thor]] i [[Odin]] es descriuen com a [[sants]] i com els principals opositors a les forces demoníaques en les traduccions dels textos llatins islandesos. En aquests textos, que solen ser més antics que, per exemple, les obres mitològiques de Snorri, també apareixen diversos noms d'altres déus. Lindow creu que mostren que un ampli coneixement de la mitologia pagana que havia estat transmesa en els monestirs, ja que algunes de les característiques conegudes de la resta de la literatura mitològica, també s’hans'han trobat en ells. Lindow<ref> (2001) p 444 </ref>

Les històries i les actuacions relacionades amb la religió a la regió nòrdica evolucionaren amb el temps, i s'han produït diferències regionals significatives. Abans de l’èpocal'època medieval la mitologia nòrdica amb prou feines tenia una història coherent o formava una entitat cultural. Només aleshores, els pagans, sota la forta influència del cristianisme, tractaren de crear institucions religioses. La mitologia era, en els temps precristians, una síntesi dinàmica, no estable. De les idees noves i velles d'una àmplia zona geogràfica van ser objecte de renovació i constant repetició<ref> Schjødt (2007) p 37 - 38 </ref> Els mites no eren només històries, eren paral·lels als ritus i un important mitjà de difusió de les tradicions. L'estudiós de la religió sueca Anders Andren descriu la literatura nòrdica com a caracteritzada per quadres o escenes que estan units amb línies curtes de vers, és a dir, hi va haver un ús pronunciat d'imatges de text en contrast amb, per exemple, la tradició èpica grega de l'[[epopeia]]. Representacions iconogràfiques eren, probablement, sempre presents en la tradició nòrdica i eren una part totalment integrada de la difusió de la mitologia. Sovint però els governs limitaren l'elecció del tema en les històries. Finalment això vol dir que la tradició èpica era desconeguda al nord, tal com es presentava a la zona grecollatina.<ref> Andren (1991) pàgs 30-31 </ref>

Els mites també van ser utilitzats en un context molt específic, és a dir, van ser elements d'una societat i el context d'una cultura en particular. Cada mite s'ha d'interpretar en relació amb el temps i el lloc on va ser utilitzat o escrit. Les condicions socials en la societat, per exemple, sempre van tenir una gran importància per a la comprensió i la difusió d'històries mitològiques. Per tant, el sistema social en el món mític era una còpia del món real, i als països escandinaus, on la relació de parentiu era crucial per a les relacions socials, també era present en els mites.{{sfn|Clunies-Ross|1994|pp= 87-89}} Per tant, es pot suposar que Islàndia va explicar els mites d'una manera diferent a la resta d’Escandinàviad'Escandinàvia, i va posar l'èmfasi en altres elements que no tenien els altres països nòrdics. Malgrat tot, la comunicació entre els països era possible i Islàndia mai es va aïllar dels altres països nòrdics. Al llarg de l'època dels víkings i l'Edat Mitjana era una població viva i l'intercanvi cultural es va realitzar periòdicament per les transaccions econòmiques entre tots els països d'Escandinàvia. A més de les diferències geogràfiques, també hi va haver variacions socials, ja que hi havia diferències entre la classe alta i els plebeus segons el país, a més a Islàndia van viatjar sovint reis escandinaus i tenia bones relacions internacionals.<ref> Schjødt (2007) 36-37 </ref> Una altra limitació important a la comprensió actual és el fet que les principals fonts escrites es van recollir a Islàndia als segles XIII y XIV quan la religió nòrdica ja no era viva.{{sfn|Clunies-Ross|1994|pp= 14-15}} Malgrat això, avui l'opinió més estesa en la investigació és que, en el panorama general hi havia un alt grau de continuïtat cultural a les poblacions de tota la regió nòrdica<ref> Schjødt (2007) p.37 </ref> i que les fonts existents sobre la base dels textos precristians vells, no tenien necessàriament depreciació o deformació directe.<ref> Schjødt (1994) </ref>

Amb l’onadal'onada del romanticisme al segle XIX la mitologia víkinga va assolir un gran èxit popular, i en els últims temps, en particular, ha tingut un paper destacat en els contextos del romanticisme nacionalista, per exemple, en la poesia i la història, per reclamar una singularitat nòrdica especial. Aquest flux pot incloure el que es troba en el segon himne nacional danès ''[[Hi ha un país ple d'encant]]'', amb text d'Adam Oehlenschläger, d'aproximadament 1819, i melodia d'Hans Ernst Krøyer d'aproximadament 1835, el qual és una referència a [[Freya]], (“Der er et yndigt land”), on s’exaltas'exalta la dolçor del país i és utilitzat per a commemoracions de caràcter nacionalista.

Un altre resultat del creixent interès popular en la mitologia pagana es el fort creixement del reconstruccionisme neopagà, moviment religiós que començà a inicis del segle XX. Un dels més destacats en aquest període va ser l’l'[[ocultisme|ocultista]] germànic-austríac [[Guido von List]]. Aquest moviment inicial va ser tergiversat i mal vist durant la [[Segona Guerra Mundial]] a causa de les seves relacions amb el [[nazisme]].

* Willis, Tarrin; ''The Third Grammatical Treatise, and Ole Worm’sWorm's''; i Scandinavian Studies: Winter 2004, vol. 76 no. 4 ISSN 0036-5637