Jansenisme: diferència entre les revisions

El recurs inventat per Arnauld no aconseguí convèncer a molts dels partidaris de les noves doctrines, els quals refusaren adoptar-lo i al final subscriviren la condemnació de les cinc proposicions; però un bon nombre de tossuts tragueren partit per enganyar a d'altres o enganyar-se a si mateix. Entre els més actius defensors de les doctrines jansenistes si contava, a més de Saint-Cyran, el cèlebre [[Blaise Pascal]] ([[1623]] - [[1662]]), què, amb les seves ''Provinciales''” assolí aixecar una atmosfera d'animadversió contra els jesuïtes, que eren, naturalment, els més decidits defensors de l'autoritat pontifícia. El moviment, tanmateix, trobà un gran obstacle en l'actitud de la Sorbona, que per 138 vots contra 68 condemnà els últims escrits d'Arnauld i en revelar-se aquest, l'expulsà del seu si, junt amb d'altres 60 doctors. Per la seva banda, el bisbat francès sortí en defensa de l'ortodòxia, condemnant, en una Assemblea de [[1656]], com herètica la doctrina del dret i el fet, i comunicà la seva decisió al papa [[Alexandre VII]], que acabava de pujar a soli pontifici com a successor d'[[Innocenci X]]. El nou Pontífex, el [[16 d'octubre]] contestà a la comunicació dels bisbes, amb la butlla ''Ad sanctam Beati Petri sedem'', encomiant la perspicaç fermesa de l'episcopat i confirmant la condemna fulminada del seu antecessor, amb les paraules següents:{{Cita|<''Declarem i definim que les cinc proposicions (al·ludint a les que havia condemnat Innocenci X) estan extretes del llibre de Jansen, titulat ''Agustinius'', i que foren condemnades en el mateix sentit que els i donà Jansen, i com a tals les condemnem de bell nou.''>}}Recolzant-se en les paraules del Summe Pontífex, l'Assemblea del clero, reunida l'any següent [[1657]] redactà una fórmula de fe, obligant a tots els fidels a subscriure'ls-la, al qual si negaren els jansenistes, especialment els de [[Port-Royal]], als que l'arquebisbe de París, després de reiterades amonestacions sense resultat, privà de l'ús dels sagraments. Els dissidents trobaren un valuós suport en quatre bisbes, [[Enric Arnauld]] d'[[Angers]], [[Buzenval]] de [[Beauvais]], [[Caulet]] de [[PamiersPàmies]] i [[Pavillon]] d'[[AlethAlet]], els quals publicaren pastorals conservant la distinció entre el ''dret'' i el ''fet'' i ensenyant que les constitucions quant al dret o dogma mereixien l'assenta-me'n dels catòlics, però que respecte del fet, calia guardar un silenci respectuós. El rei ([[Lluís XIV]]) i el Papa, davant l'actitud de rebel·lia d'aquests prelats, menaren processar-los. El Papa, per la seva banda, publicà, el [[15 de febrer]] de [[1664]], la nova [[Constitució]] ''Regiminis apostolici'', en el que enviava amb amenaces de la censura eclesiàstica, per desobediència, que tots els eclesiàstics i religiosos, homes i dones, signessin el següent formulari: