Vulcà: diferència entre les revisions

Durant la festivitat de la Vulcànalia, celebrada el dia 23 d'agost (dia de Vulcà al calendari Romà), se sacrificava peix i petits animals llençant-los al foc.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Sext Pompeu Fest]]|títol="De Verborum Significatione, liber XIV, Piscatorii ludi"}}</ref><ref>{{ref-llibre|cognom=[[Marc Terenci Varró]]|títol="De Lingua Latina, Liber VI"}}</ref> Un altre costum d'aquesta festivitat era començar el dia amb el llum d'una candela, probablement en reconeixement de l'ús benèfic del foc degut a aquest déu.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Plini el Jove]]|títol="Epístoles", III|pàgines=5}}</ref>.

A Creta era venerat Velkhanos, un déu de la natura i dels inferns, i alguns historiadors van proposar la hipòtesi que el seu culte hagués arribat a Itàlia amb el nom de Vulcà, a través del contacte entre cretencs i [[etruscs]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Herbert Jennings Rose|títol=" Dizionario di antichità classiche"|pàgines=article "Vulcano"|lloc=Torino|editorial=ed. San Paolo|any=1995|isbn=88-215-3024-8}}</ref>.

Segons [[Georges Dumézil]], l'autèntica natura de Vulcà s'explica per la teoria dels tres focs [[veda|vèdics]]. Aquesta teoria diu que per celebrar un sacrifici calia encendre tres focs: el primer, anomenat "foc del senyor de la casa", en representació del qui oferia el sacrifici i que servia per encendre els altres focs; el segon, "el foc de les ofrenes", que servia per elevar el sacrifici als déus per mitjà del fum; el tercer, "el foc de la dreta o del sud", estava situat al límit de l'àrea del sacrifici i servia de sentinella contra l'atac dels esperits malignes. Aquesta tradició hauria arribat a Roma, on els primers dos focs estarien representats per [[Vesta]] mentre que el tercer correspondria a Vulcà.<ref>{{ref-llibre|cognom=Georges Dumézil|títol="La religione romana arcaica"|pàgines=277|lloc=Milà|editorial=ed. Rizzoli|any=1977|isbn=88-17-86637-7}}</ref>. Aquest déu seria, per tant, el foc que devora i destrueix, girant-se contra les potències hostils i això explicaria el text de [[Plutarc]],<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Plutarc de Queronea]]|títol=Quaestiones Romanae|pàgines=47}}</ref>, que diu que els seus temples havien d'estar situats fora de la ciutat o a a la banda exterior dels murs que la guardaven, tal com era el ''Volcanal'' als orígens de Roma. Això també explica per què a Vulcà se li oferien les armes confiscades a l'enemic o abandonades al camp de batalla,<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Servi Maure Honorat]]|títol="Comentari a l'Eneida"|pàgines=562}}</ref>, així com les armes del general que sobrevivia li eren lliurades en un ritual de lleialtat cap al déu.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Titus Livi]]|títol="Ab urbe condita", VIII|pàgines=10}}</ref>

[[Marc Porci Cató Censorí|Cató]] a la seva obra ''Origines'' diu que algunes noies verges que havien sortit a portar aigua es van trobar amb Cècul en mig d'un foc i per això van pensar que era fill de Vulcà.<ref>{{ref-llibre|cognom=Marc Porci Cató Censorí|títol=" Opere"|pàgines=438, fragment 65|lloc=Torí|editorial=ed. UTET|any=2001|isbn=88-02-05644-7}}</ref>. També [[Virgili]] recorda a l'[[Eneida]] que Cècul<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Virgili]]|títol=" Eneida", VII|pàgines=680}}</ref> i Caco<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Virgili]]|títol=" Eneida", VII|pàgines=198}}</ref> eren fills de Vulcà. [[Ovidi]] narrava que Servi Tul·li havia estat concebut per una esclava anomenada Ocresia que s'havia assegut sobre un fal·lus erecte aparegut vora el foc de la llar; la divina paternitat fou reconeguda quan va aparèixer una corona de foc sobre el cap del nadó sense que li fes cap mal.<ref>{{ref-llibre|cognom=Ovidi|títol=" Fasti", VI|pàgines=627-636}}</ref>. [[Plini el Vell]] explicava la mateixa història de la corona de foc però atribuïa la paternitat al ''[[lar|Lar familiaris]]''.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Plini el Vell]]|títol="Naturalis Historia", XXXVI|pàgines=204}}</ref>

Comparant els diversos relats mitològics, l'arqueòleg Andrea Carandini afirma que [[Caco]] i [[Caca]] eren fills de Vulcà i d'una divinitat o d'una verge local igual com Cècul. Caco i Caca representaven el foc per a forjar metalls i el foc domèstic respectivament, projeccions de Vulcà i de Vesta. Aquestes contalles s'haurien creat en el període preurbà del [[Laci]] i el seu significat és el següent: Al món dels déus Vulcà va fecundar una deessa verge i va engendrar Júpiter el déu dels cels; al món dels humans Vulcà va fecundar una altra verge, probablement una princesa i va engendrar un governant.<ref>{{ref-llibre|cognom=Andrea Carandini|títol=" La nascita di Roma"|pàgines=52|lloc=Torí|editorial=ed. Einaudi|any=1997|isbn=88-06-14494-4}}</ref>. El primer testimoni d'una associació ritual entre Vulcà i Vesta és una cita sobre el ''Lectisternio''<ref group="nota">El ''Lectisternio'' era una cerimònia religiosa d'origen grec, consistent en oferir un abundant banquet en honor als déus.</ref> del 217 aC.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Titus Livi]]|títol="Ab urbe condita", XXII|pàgines=10}}</ref>. Altres indicis que semblen confirmar aquest lligam és la proximitat entre tots dos santuaris i l'afirmació feta per [[Dionís d'Halicarnàs]] de que els dos cultes havien estat introduïts a Roma pel rei [[Titus Taci]] per complir amb un vot fet en una batalla.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Dionís d'Halicarnàs]]|títol="Rhōmaikē archaiologia", II|pàgines=50, 3}}</ref>.

A Vulcà se'l relaciona amb dues divinitats femenines també molt antigues: una és ''Stata Mater'',<ref>Catàleg CIL: ''[[Corpus Inscriptionum Latinarum]]'', VI, 00802 </ref>, probablement la deessa que apaga els incendis, i l'altra és ''[[Bona Dea|Maia]]'',<ref name="Gel">{{ref-llibre|cognom=[[Aule Gel·li]]|títol="Noctes Aticae" XIII|pàgines=23, 2}}</ref>, el nom de la qual deriva, segons H. J. Rose, de l'arrel "mag", motiu pel què ha de ser interpretada com la deessa que presideix el creixement i potser la collita.<ref>{{ref-llibre|cognom=Herbert Jennings Rose|títol="Dizionario di antichità classiche"|pàgines=(article sobre Vulcà)|lloc=Torí|editorial=ed.San Paolo|any=1995|isbn=88-215-3024-8}}</ref>. [[Macrobi (gramàtic)|Macrobi]] citava l'opinió de [[Luci Cinci Aliment|Cinci]] segons el qual la companya de Vulcà seria Maia, justificant aquesta afirmació amb el fet que el [[flamen]] encarregat dels ritus de Vulcà també feia sacrificis a aquesta deessa per les [[Calendari romà#Els noms dels dies|calendes]] de maig; mentre que segons [[Pisó]] la seva companya era ''Maiesta''.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Macrobi (gramàtic)|Macrobi]]|títol="Saturnalia", I, XII|pàgines=18}}</ref>. [[Aule Gel·li]] també deia que Maia era parella de Vulcà, i es basa en els llibres de pregàries que hi havien al seu temple.<ref name="Gel"/>. Aquest déu era el patró dels misteris relacionats amb els forns, invocat per cuiners, forners, confiters; els autors que en parlen d'aquesta funció divina són: Plaute,<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Plaute]]|títol="Aulularia"|pàgines=359}}</ref>, Apuleu (qui el va fer cuiner de les noces d'[[Amor i Psique]])<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Apuleu]]|títol=Metamorfosi, VI|pàgines=24, 2}}</ref> i al poema dedicat a Vespa de l'[[Antologia Llatina]] centrat en la disputa entre un forner i un cuiner.<ref>[http://bcs.fltr.ucl.ac.be/FE/09/VespaTrad.html Iudicium coci et pistoris iudice Vulcano]</ref>.

El temple principal i també el més antic era el ''Volcanal'', situat en una àrea a l'aire obert als peus del turó [[Capitolí]], a l'angle nord occidental del [[Fòrum Romà]], consistent en un altar dedicat al déu i un foc permanent. Segons la tradició, aquest santuari havia estat construït per voluntat de [[Ròmul i Rem|Ròmul]], el qual li havia posat una [[quadriga]] de bronze adquirida com a botí de guerra als habitants de [[Fidenes]] (però segons la versió de Plutarc la guerra en qüestió va ser contra [[Camèria]], setze anys després de la fundació de Roma),<ref name="paraRom">{{ref-llibre|cognom=[[Plutarc]]|títol="Vides paral·leles: Ròmul"|pàgines=24}}</ref>), i una estàtua amb una inscripció que contenia una llista de les seves gestes escrita amb caràcters grecs;<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Dionís d'Halicarnàs]]|títol="Rhōmaikē archaiologia", II|pàgines=54, 2}}</ref>; segons Plutarc, Ròmul estava representat en aquest temple coronat per la [[Victòria (mitologia)|Victòria]].<ref name="paraRom"/>. També es deia que aquest rei havia plantat al santuari un [[lledoner]] que encara existia en temps de [[Plini el Vell]].<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Plini el Vell]]|títol="Naturalis Historia", XVI|pàgines=236}}</ref>. El Volcanal és esmentat dues vegades per Titus Livi a causa d'un fet extraordinari (''prodigium''): Una pluja de sang que va caure el 183 aC<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Titus Livi]]|títol="Ab urbe condita", XXXIX|pàgines=46}}</ref> i el 181 aC.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Titus Livi]]|títol="Ab urbe condita", XL|pàgines=19,2}}</ref>.

L'àrea on estava el temple, estava uns 5 metres més alta que el [[Comitium]]<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Dionís d'Halicarnàs]]|títol="Rhōmaikē archaiologia", II|pàgines=50, 2}}</ref> i des d'allí el rei i els magistrats de la primera república, abans que s'hi construís la [[rostra]], s'adreçaven al poble.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Dionís d'Halicarnàs]]|títol="Rhōmaikē archaiologia", XI|pàgines=39, 1}}</ref>. A la zona de Volcanal hi havia una estàtua de bronze d'[[Horaci Còcles]],<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Plutarc]]|títol="Vides paral·leles: Publicola"|pàgines=16}}</ref>, anteriorment situada davant del ''comitium'' i traslladada aquí, un ''locus inferior'', després d'haver estat tocada per un llampec. [[Aule Gel·li]] narra que van ser cridats alguns [[Harúspex]] per decidir on col·locar l'estàtua i alguns d'ells, per mala voluntat, van dir que havia d'estar en un lloc baix, on noli toqués el sol. La falsa interpretació es va descobrir, els culpables van ser executats i l'estàtua es va pujar al Volcanal.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Aule Gel·li]]|títol="Noctes Aticae" IV|pàgines=5}}</ref>. A l'any 304 aC, dins l'àrea del Volcanal es va construir un temple dedicat a la [[Concòrdia]] inaugurat per l'[[edil romà|edil curul]] [[Gneu Flavi]].<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Titus Livi]]|títol="Ab urbe condita", IX|pàgines=46}}</ref>. Segons l'arqueòleg Samuel Ball Platner amb el temps la zona es va anar edificant més i més fins a quedar el temple mig amagat<ref>{{ref-llibre|cognom=Samuel Ball Platner|títol=" A Topographical Dictionary of Ancient Rome"|pàgines=(article sobre "Volcanal")|lloc=Londres|editorial=ed. Oxford University Press|any=1929}}</ref> tot i que continuava sent un lloc de culte en l'època imperial, com així ho testimonia una dedicatòria d'[[August]] de l'any 9 aC, que s'hi ha trobat.<ref>Catàleg CIL:''[[Corpus Inscriptionum Latinarum]]'',VI, 457</ref>

Als inicis del segle XX es van trobar, dins l'[[Arc de Septimi Sever]], fragments de [[tuf]] als fonaments que probablement havien estat abans al Volcanal, restes d'una mena de plataforma rocosa, de 3'95 metres de llargada per 2'80m, la qual havia estat recoberta de ciment i pintada en roig. La seva part superior estava solcada per diversos canalets que portaven a un canal de drenatge a la part de davant fet amb lloses de tuf. Es creu que havia estat la pedra de l'altar de Vulcà. La roca mostra senyals de danys i reparacions; a la superfície hi ha algunes cavitats rodones i quadrades que tenen certa semblança amb les de les tombes i, per tant, altres autors van considerar que la llosa procedia d'una tomba.<ref>{{ref-llibre|cognom=Klaus Dieter Weiss|títol="Bothe, Richter, Teherani"|pàgines=15,16|editorial=Ed. Birkhauser Verlag|any=2003|isbn=978-3-7643-6629-2}}</ref>. Epecialment defensor d'aquesta darrera teoria, Friedrich von Duhn, comparant amb algunes tombes de cadàvers incinerats trobades a la zona del [[fòrum Romà|fòrum]], va sostenir que als seus orígens, el Volcanal era un lloc on es cremaven els cossos dels difunts.<ref>{{ref-llibre|cognom=Friedrich von Duhn|títol="Italische Gräberkunde"|pàgines=413|editorial=ed.Carl Winter's Universitätsbuchhandlung|any=1924}}</ref>