Fecial: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: un altra apartat > un altre apartat |
afegint referències i imatge |
||
Línia 1:
[[File:Affresco con scena storica della necropoli dell'esquilino.jpg|thumb|200px|Una de les primeres pintures romanes [[pintura al fresc|al fresc]] (inicis del s. III aC) amb representació de la [[necròpoli de l'Esquilí]], amb una escena que sembla un fecial al centre. ]]
El '''fecial''' era el missatger de l'estat i formava part d'una institució vinculada a la religió de l'[[antiga Roma]], encarregat de perpetuar per tradició oral els tractats concertats amb altres ciutats, d'emetre dictàmens sobre les violacions d'aquests tractats i eren responsables de diferents drets relatius als tractats.
==Origen==
La creació de la figura dels ''fecials'' està atribuïda majoritàriament a [[Numa Pompili]], un rei de caràcter pacifista, el qual els hauria ideat com a negociadors en cas de conflicte, inspirats pels déus, per tal d'esgotar tots els recursos abans d'arribar a una declaració de guerra.<ref>[[Plutarc]]: "Vides paral·leles: Numa" IV,7; XII,3</ref> Encara que algunes llegendes també citen a [[Tul·li Hostili]] i a [[Anc Marci]] com a creador dels fecials, però si que se sap del cert que existia un cos anàleg a la ciutat d'[[ Alba Longa]].<ref>[[Titus Livi]]: "Ab Urbe Condita"; I,24</ref> A partir de Livi es dedueix que el dret atorgat als fecials va néixer d'una demanda feta pels ''[[Eques]]'', els habitants d'una ciutat situada al nord est de Roma. En el llibre primer de la seva obra ''ab Urbe Condita'' explica l'adopció per part del rei Anc Marci de la figura dels fecials per fer-se'n càrrec de les compensacions requerides pels ''eques'' pels danys causats pels [[llatins]] i romans. Segons aquesta tradició s'apropava als límits d'un altre poble, plantava un asta (''pilum'') ensangonat i després de recitar unes paraules rituals la llançava cap al territori enemic.<ref>[[Titus Livi]], "Ab Urbe Condita" 1, 24; 32</ref>
==Organització i funcions==
N'hi havia 20 fecials entre els quals un era nomenat ''pater patratus Populi Romani'' (del verb ''patrare'', «fer un jurament»),<ref>A. Strobach, "Plutarch und die Sprachen", 1997,p. 78; R.E. Mitchell, "The definition of patres and plebs: an end to the struggle of the orders", en K.A. Raaflaub, "Social struggles in archaic Rome: new perspectives on the conflict of the orders", 2005, p.128-167, esp. 143.</ref> que era el portaveu oficial del ''Collegium'' i l'únic amb dret a trencar o sancionar tractats. En cas de declaració de guerra a un poble que compartia fronteres amb Roma anava aquest ''pater patratus'' però si era més lluny s'enviava una delegació de dos o quatre fecials.
Els fecials també eren garants dels acords sota jurament i es castigava amb duresa els qui no complien amb la paraula donada, en particular, amb els desertors de guerra.<ref>[[Aule Gel·li]]: "Noctes Atticae"; XVI,4</ref> Eren també els defensors de la dignitat i de l'orgull de Roma fins al punt de ser identificats amb la pròpia ''Urbs''. Qualsevol ofesa contra la ciutat havia d'obtenir satisfacció, i si no fos possible a través de la negociació,(passats uns 33 dies sense obtenir resposta de la demanda de compensacions) es feia una proposta de guerra davant dels déus; per tant eren símbol de justícia i de legitimació de la guerra.
El fecial era un sacerdot, ja que actuava com a guardià de la fe pública posant com a testimoni els déus. Quan s'iniciava una disputa amb un estat estranger analitzaven les maneres d'obtenir o donar satisfacció (''rerum repetitio'') , de determinar les causes del conflicte, i de fer els ritus religiosos lligats a la declaració de guerra o a la ratificació de la pau. El nom sembla derivar de ''fides'' («fe»), de ''foedus'' («tractat») o potser d'una arrel ''feti'' amb el significat de «fundació, fonamentació».<ref>G. Dumezil La religion romaine archaique 1974</ref><ref>M. Morani "Lat. sacer ...nel lessico religioso latino" Aevum LV, 1981, p.30-46</ref>
Els altres col·legis sacerdotals que estaven relacionats amb les guerres eren els ''[[salii]]'', dotze sacerdots lligats al culte de Mart. Les decisions dels fecials eren inviolables i les seves fórmules i discursos conformaven l'anomenat ''Ius Fetiales'' (dret fecial) que regulava la corporació.
==Cerimònia de declaració de guerra==
Els fecials, feien sacrificis al [[temple de Júpiter Capitolí]] invocant a ''Iuppiter Feretrius''<ref>Der Große Brockhaus, vol.9, Leipzig: Brockhaus 1931, p. 520</ref> (probablement de ''ferire'', «copejar» o de ''ferretum'', «suport per desar les armes»)<ref>[[Titus Livi]]: "Ab Urbe Condita" I 10, 5;[[Plutarc]] "Vides paral·leles:''Marcellus''" 8</ref>fent servir una pedra de sílex amb la què es copejaven el pit (simbolitzant el raig de Júpiter que aniquila els perjurs) i fent servir l'herba sagrada anomenada ''sagmina'' (generalment identificada amb la [[verbena]], la qual simbolitzava Roma).<ref>[[Georges Dumézil]], "Archaic Roman religion: With an appendix on the religion of the Etruscans", Baltimore, Md: Johns Hopkins University Press, 1996, ISBN 0-8018-5481-4, pàg. 169, 502-504</ref>
Quan els rituals portaven a decidir una declaració de guerra el ''pater patratos'' anava a clavar la llança al territori fronterer, o si la declaració era contra un territori llunyà s'anava al [[temple de Bel·lona]] a fer un ritual simbòlic de llançament del ''pilum''.<ref>[[Aule Gel·li]]: "Noctes Atticae" XVI,4,1</ref>
==Desaparició==
L'ofici de fecial va anar caient en desús amb l'adquisició de protagonisme dels emperadors. [[Claudi]] va intentar recuperar el cos de fecials però després de la seva mort ja no hi van haver.<ref>B. Paradisi, "Dai 'Foedera iniqua' alle 'Crisobulle' bizantine", en ''Studia et Documenta Historiae et Iuris XX'', 1954, p. 42 n. 117</ref>
==Referències==
{{Referències|2}}
[[Categoria:Sacerdots romans]]
[[Categoria:Diplomàcia]]
| |||