Asclepi: diferència entre les revisions

Quan Coronis estava embarassada d'Apol·lo, s'enamorà d''''''Ischys''''', un [[arcadi]], i Apol·lo informat d'això per un [[corb]], que havia enviat per a vigilar-la, o, segons [[Píndar]], pels seus propis poders profètics, envià a la seva germana [[Artemis]] per matar Coronis. [[Artemis]] destruí a Coronis a casa seva a [[Lacercia]] a Tessàlia a la riba del llac ''Baebia''. D'acord a [[Ovidi]] i [[Gai Juli Higí]] fou el mateix Apol·lo qui matà Coronis i [[Ischis]] (el seu amant arcadi). Quan el cos de Coronis anava a ser incinerat, Apol·lo, o [[Hermes]] segons [[Pausànies d'Apol·lònia|Pausànias]], salvà Asclepi de les flames i el portà a [[Quiró]] el qual instruí al noi en l'art de la curació i la caça. (Pind. Pyth. III, 1 ¬c; Apollod. iii, 10 3; Paus. l. c.). D'acord a aquestes tradicions Asclepi nasqué a [[Tricca]] a la [[Tessàlia]] (Estrabó, XIV, p.647) i altres exposen que nasqué en el decurs d'una expedició conduïda pel seu pare [[Flègies]] al [[Peloponès]] al territori d'Epidaure i que l'exposà al mont [[Titteion]], antigament anomenant [[Myrtion]]. Allí fou alletat per una [[cabra (animal)|cabra]] i vigilat per un gos fins que el trobà el pastor ''[[Aresthanas]]'' que el trobà envoltat d'un halo brillant. (Paus. viii, 25 6). Ja de gran diverses tradicions locals expliquen que Asclepi era no sols capaç de curar els malalts, sinó també de reviure els morts. La forma en què Asclepi adquirí aquest don són dues. [[Apol·lodor el Gramàtic|Apol·lodor]] (l.c.) diu que rebé d'[[Atena]] la sang de la [[Gorgones|Gorgona]] i la sang de les venes del cantó esquerre de la mateixa Atena posseïa la capacitat de restaurar la vida als morts. L'altra tradició explica que un cop estava a casa de [[Glauc de Creta|Glauc]] a qui havia de curar. Mentre meditava com fer-ho aparegué una serp que s'enroscà sobre el seu bastó i el matà. Una altra serp aparegué tot seguit duent unes herbes a la boca amb les que el revisqué. A partir de llavors Asclepi feu servir la mateixa herba per reviure els morts. (Hygin. Poet. Astr. ii 14). Diverses persones sobre les quequals es creu que Asclepi havia reviscut es mencionen a l'Escolàstica de [[Píndar]] (Pyth. ii. 96) i per [[Apol·lodor el Gramàtic|Apol·lodor]] (L.c.) Quan estava exercint aquest art sobre [[Glauc de Creta|Glauc]], [[Zeus]] el fulminà amb un llamp per tal d'evitar que els homes escapessin de la mort. (Apollod. iii. 10. 4) o d'acord a altres perquè Plutó es queixà que disminuïa massa el nombre de morts. (Diod. iv. 71; comp. Schol. ad Pind. Pyth. iii. 102) Però a petició d'Apol·lo, Zeus col·locà a Asclepi entre els estels (Hygin. Poet. Astr. ii 14). També es diu que Asclepi formà part de l'expedició dels [[argonautes]] i de la cacera del [[senglar de Calidó]].

S'han formulat diverses hipòtesis sobre l'aparició del culte d'Asclepi a Grècia. Mentre que alguns consideren a Asclepi com un personatge real a la tradició del qual s'havia connectat amb diverses històries meravelloses, altres han explicat les seves llegendes sobre ell com a meres personificacions de determinades idees. La serp, el perpetu símbol d'Asclepi, ha conduït a la idea que el seu culte derivaria del deu [[Esmun]] d'[[Egipte]] o de [[Fenícia]]. (Euseb. Praep. Evang. i. 10; comp. Paus. vii. 23 / 6) Però no sembla necessari recórrer a territoris forans per tal d'explicar el culte d'aquest deu. La seva història és indubtablement una combinació de fets reals amb el resultatsresultat de pensaments o idees, que en diverses ocasions en la [[mitologia grega]] són considerades com a fets. El nucli sobre el qual el mite cresqué potser sigui el que es llegeix a partir d'Homer. Gradualment l'àmbit sobre la que actua Asclepi que esdevingué la personificació dels poders curatius de la natura que són explicats com a conseqüència dels efectes delsdel sol ([[Hèlios]] i Apol·lo).

Asclepi tingué culte arreu de Grècia i diverses viles reclamen l'honor del seu naixement. Els seus temples eren construïts en llocs sans sobre turons fora de la ciutat i prop de [[font]]s sobrede les quequals es creia que tenien poders curatius. Aquests temples no eren simples llocs de culte i eren freqüentats per un gran nombre de malalts i podrien comparar-se alals moderns [[hospital]]s (Plut. Quaest. Rom. p. 286, n). El principal assentament del seu culte era Epidaure, on hi tenia un temple envoltat d'una [[pollancreda]] entre els que no es permetia que ningú hi morís ni que cap dona hi donés a llum. Les serps eren les guardianes de fonts i deus amb poders saludables. Per aquestes raons una particular classe de serps amansides, que eren particularment abundoses a Epidaure, es mantenien a l'interior del temple (Paus. ii, 28 / 1) inclús el mateix deu apareixia freqüentment en forma de serp (Paus., iii, 23 4; Val. Max. i 8 / 2; Liv. Epit. 11). A partir del temple d'Epidaure el culte fou trasplantat a diversos llocs de l'antiguitat com ara [[Tricca]], [[Celaenae]], entre [[Dime (ciutat)|Dime]] i [[Patres]], prop de [[Cil·lene]], a l'illa de Cos, a [[Gerènia]], prop de [[Caus]] a Arcàdia, a [[Sició]], a [[Atenes]], prop de Patres a [[Titane]], al territori de Sició a [[Tepulsa]], a [[Messene]] a ''[[Phlius]]'', [[Argos (Argòlida)|Argos]], ''[[Aegium]]'', [[Pal·lene]], [[Asopus]], [[Pèrgam]], [[Leben]] a [[Creta]], [[Esmirna]], [[Balagrae]], [[Ambràcia]], a [[Roma]], entre altres. A Roma el culte arribà des d'Epidaure per mandat de l'[[oracle de Delfos]] o dels [[llibres sibil·lins]].

Els malalts que visitaven els temples en cerca de cura havien de restar-hi una o més nits durant la que observaven determinades regles prescrites pels sacerdots (''incubatio''). El deudéu normalment revelava els remisremeis per a la malaltia durant un somni. Era en al·lusió a la ''incubatio'' que molts dels temples tenien estàtues representant el [[son]] i el [[somni]]. Aquells a qui el déu curava dels seus mals li oferien en sacrifici una gallina o una cabra; i penjaven al temple una tauleta on anotaven el nom del malalt, la malaltia i la formamanera en quequè la cura havia sorgitfet efecte. Els temples d'Epidaure, Tricca i Cos eren plenes d'aquestes tauletes votives i moltes d'aquestes encara es conserven.