Església de la Madeleine: diferència entre les revisions

Els revolucionaris francesos van prendre com a model els antics valors de Grècia i Roma per enderrocar la fastuositat del [[Rococó]], l'art dels Salons aristocràtics. Era doncs, la reacció profunda contra la frivolitat de l'art i la moral de principis de segle. A l'època napoleònica, l'art Neoclàssic va prendre un tret molt més classicista en el que anomenem l'Estil Imperial. Napoleó amb aquest retorn a l'antiguitat de llenguatge racionalista, ordenat i geomètric, transmetia ideals de justícia, honor i patriotisme. L'època de Napoleó fou la més fecunda fent construccions classicistes i es fa evident la intenció d'identificar Napoleó amb els emperadors romans. Posteriorment, al segle XIX la crisi religiosa, les revolucions liberals i econòmiques van suposar el triomf del [[Romanticisme]] com a resposta a la reacció burgesa que havia originat el [[neoclassicisme]]. Els arquitectes neoclàssics sabien que un nou ordre social exigia un nou ordre de la ciutat, i tots els seus projectes es van inscriure en un pla de reforma urbanística. La nova ciutat havia de tenir, com l'antiga, els seus monuments però l'arquitecte havia de preocupar-se també del desenvolupament social i funcional. Es van construir esglésies a la manera dels temples clàssics, però també escoles, museus, hospitals, mercats, duanes, ports, carrers, places. Els escultors i els pintors treballaven per embellir la ciutat: estàtues, ornaments, grans representacions històriques van servir d'exemple als ciutadans.<ref name=":0">{{Ref-web|url = http://universitatsirecerca.gencat.cat/web/ca/03_ambits_dactuacio/acces_i_admissio_a_la_universitat/.content/acces_i_admissio_a_la_universitat/proves_d_acces_a_la_universitat__pau/examens_i_informacio_de_les_materies/historia_art/documents/fitxes_noves_obres_historia_art_pau_2014.pdf|títol = Fitxes noves obres d’Història de l’art|consulta = 5/10/2014|llengua = |editor = Departament d'Universitats i Recerca. [[Generalitat de Catalunya]]|data = 2014}}</ref>

L’actual edifici l’encarregà Napoleó a [[Pierre Vignon]] l’any 1806 amb la voluntat de construir un temple a la glòria dels exèrcits francesos (La Grande Armée) i Vignon va destruir una construcció anterior atribuïda a l’arquitecte Pierre Constant d’Ivry (1698- 1777) A l’època revolucionària, havia estat considerat el Temple de la Revolució i havia tingut una localització preferent al costat de la Place de la Concorde on havien estat guillotinats Lluís XVI i la seva esposa Maria Antonieta.<ref name=":0" />

El projecte de Vignon està clarament inspirat en el classicisme, es tracta d’un temple octàstil, perípter i a la façana principal presenta una doble fila de columnes corínties. El temple només és accessible per la gran escalinata de la façana principal, una escala de 28 graons que presideix l’accés al temple. Les columnes d’ordre corinti de 20 m. d’alçada, tenen base, fust estriat i capitell amb fulles d'acant. Tot el conjunt està elevat sobre un pòdium de 7 m. d’alçada. Les cinquanta-dues columnes del conjunt remarquen el seu estil neoclàssic.↵L'entaulament corona l’edifici amb una coberta a dues aigües i sobre la nau una estructura voltada configurada per tres trams quadrats, és embellida amb tres cúpules sobre petxines. El fris i els frontons tenen esculpides escenes religioses. Destaca el frontispici de la façana principal, el qual mostra una representació del Judici Final, obra de l’escultor Henri Lemaire (1798-1880) acabat el 1833. Una porta de bronze amb baix relleus inspirats en els Deu Manaments ens condueix a l'interior. El joc racional de línies verticals de les columnes amb horitzontalitat de l'entaulament configura a l'edifici un equilibri grandiloqüent. Així, l’aspecte exterior és el d’un gran temple clàssic que combina solucions gregues (columnata) i romanes (pòdium, escalinata només a una façana.<ref name=":0" />

L’espai interior és de planta rectangular d’una sola nau elevada. Es divideix en tres trams coberts amb volta esfèrica sostinguda sobre grans columnes corínties i rematats per un absis semicircular. L’obra evoca un gegantesc panteó, més similar a unes termes romanes que a la tradicional disposició d’una església. Destaca la seva foscor, un tenebrisme que no és buscat, sinó la conseqüència de substituir les obertures laterals previstes per frescos representatius de la vida de Maria Magdalena.<ref name=":0" />

La Madeleine està situada a pocs metres de la Plaça de la Concorde presidida pel gran [[obelisc de Luxor]], que arran de la Revolució Francesa, va substituir la imatge de Lluís XVI. La perspectiva de la façana, des de la Concorde o la rue Royale, és especialment destacable perquè queda emmarcada entre dos edificis amb columnates, obra de [[Jacques- Ange Gabriel]] (1698-1782) i, des de la seva escalinata podem veure a l’altre costat del riu el [[palau Bourbon]], avui seu de l’Assembleal’[[Assemblea Nacional]] amb un frontispici semblant al de la Madeleine. D’aquesta manera l’eix queda emmarcat per les façanes de dos temples, l’un de civil i l’altre, des del 1842, religiós. Avui el conjunt no es pot entendre sense considerar la planificació urbana de Haussman, encarregada per Napoleó III quan les necessitats d’expansió urbana i de control de la població van suposar la transformació de la ciutat medieval en una ciutat moderna.<ref name=":0" />

A partir de 1842, quan l’ús cívic es va traslladar a l’Arc de Triomf, va tenir una funció religiosa, com a església dedicada a Maria Magdalena. Els alts relleus del frontó representen el Judici Final. Al centre hi veiem a Crist entre dos àngels. A la dreta l’arcàngel Sant Miquel vencedor dels condemnats representats pels vicis. A l’altre costat es representa Maria Magdalena com a dona pecadora que s’ha penedit amb la intervenció de Crist. La seva imatge fou criticada per la seva “indumentària impúdica”, segons els seus contemporanis. La imatge de la Santa també presideix el retaule major amb la representació de la seva assumpció al cel, obra de Maroccheti entre 1835-1857.<ref name=":0" />

El neoclassicisme té com a referències directes el mon clàssic grecoromà. Vignon es va inspirar en la [[Maison Carrée]] de Nimes, obra d’estil romà imperial de l’any 16 aC. , malgrat dos canvis significatius, com son les seves dimensions monumentals, i que el pòrtic és octàstil enlloc d’hexàstil. Aquesta tipologia de temple, sobre tot en els pòrtics, és una constant en moltes obres neoclàssiques, com el pòrtic hexàstil del [[Panteó de París]], obra de Jacques Germain Soufflot, anterior en el temps (1757-1790), o el de la [[Gliptoteca de Munic]] (1815-1830), obra de Leo von Klenze, amb pòrtic octàstil i ordre jònic. Es pot parlar parlar d’eclecticisme en la mida que aquest edifici té unes proporcions molt monumentals, no respecta l’escala humana a la manera clàssica i està realitzat amb tècniques i mitjans pròpies del segle XIX ben allunyades dels sistemes constructius clàssics. Igualment, la síntesi de les formes gregues i romanes ens apropa també a l’estètica eclèctica tan utilitzada en la urbanització propiciada des dels estats per embellir les ciutats durant el segle XIX.<ref name=":0" />