Diferència entre revisions de la pàgina «Pols còsmica»

Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors
(Robot posa data a plantilles de manteniment)
(Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors)
En el nostre propi Sistema Solar, la pols té un paper important en la llum zodiacal, el radi dels [[Anells de Saturn|anells B]] de [[Saturn (planeta)|Saturn]], la difusió exterior de dels anells planetaris de [[Júpiter (planeta)|Júpiter]], Saturn, [[Urà (planeta)|Urà]] i [[Neptú (planeta)|Neptú]] i els cometes.
 
L'estudi de la pols és un tema multifacètic que agrupa diferents camps de la [[ciència]]: la [[física]] ([[Física d'estat sòlid|d'estat sòlid]]), la [[Electromagnetisme|teoria electromagnètica]], la [[física de la superfície]], la [[física estadística]], [[física tèrmica]]), la [[matemàtica]] [[fractal]], la [[química]] ([[reaccions químiques]] en les grans superfícies), [[meteorits]], així com totes les branques de l'[[astronomia]] i l'[[astrofísica]].<ref name=Grün>{{ref-llibre|autor=Eberhard Grün|títol=Interplanetary dust|any= 2001|editorial=Springer|lloc=BerlinBerlín|isbn=3540420673|url=http://books.google.cat/?id=iWRKx_QulUcC&pg=PA333&dq=astronomy++pressure+interplanetary}}</ref>
Aquestes diferents àrees de recerca poden vincular-se segons l'entesa que les partícules de pols còsmica evolucionen cíclica, química, física i dinàmicament. Observacions i mesures de pols còsmica en regions diferents proporcionen una informació important sobre els cicles de l'univers, en els núvols del difús medi interestel·lar, en els [[núvols moleculars]], en el pols [[circumestel·lar]] de les [[estrelles joves]], i en els sistemes planetaris com el nostre. Els astrònoms observacionals acumulen "instantànies" de pols en les diferents etapes del seu cicle i, amb el temps, formen una pel·lícula més completa dels cicles complexos de l'univers.
 
La detecció de punts de pols còsmic és una altra faceta de la investigació de la pols còsmica: la pols que actua com [[Fotó|fotons]]. Una vegada que la pols còsmic es detecta, el problema científic a resoldre és un [[problema invers]] per determinar quins processos han portat al detector de pols a codificar-la pols com a fotó. Diversos paràmetres, com ara el moviment inicial de la partícula, les propietats del material, o el [[plasma (estat de la matèria)|plasma]] i [[camp magnètic]] que hi interaccionen, determinen l'arribada de la partícula de pols al detector de fotons. Una lleuger canvi en qualsevol d'aquests paràmetres pot donar a la pols un comportament dinàmic significativament diferent. Per tant, hom pot aprendre sobre d'on va venir aquest objecte, i com es comporta en el mitjà on intervé.
 
La troballa de restes de [[glicina]] ([[aminoàcid]] que usen els [[Ésser viu|éssers vius]] per fabricar proteïnes) en les mostres de pols còsmica d'un cometa, dóna suport a la idea que els blocs de construcció fonamentals de la vida són comuns a l'espai i enforteix l'argument que la vida a l'univers pot ser més comuna que no pas estranya.<ref name=NASAnews115>{{cite newsref-notícia|authorautor=Bill Steigerwald |publishereditorial=NASA Goddard Space Flight Center |url=http://stardust1.jpl.nasa.gov/news/news115.html|datedata=17-08-2011|titletítol=
NASA Researchers Make First Discovery of Life's Building Block in Comet||}}</ref>
 
Detectors de pols van volar en les missions espacials de la [[HEOS-2]], [[Helios (sonda)|Helios]], [[Pioneer 10]], [[Pioneer 11]], [[Giotto (sonda)|Giotto]] i [[Galileo (sonda)|Galileo]], en l'[[òrbita]] de la Terra al voltant de [[LDEF]], [[EURECA]], i els satèl·lits [[Gorid]], també s'han utilitzat la [[Voyager 1 i 2]] com [[sondes de Langmuir]] per a la mostra directa de pols còsmica. En l'actualitat els detectors de pols estan volant en la [[Ulisses (sonda)|Ulisses]], [[Cassini-Huygens]], la [[Proba]], [[Rosetta (sonda)|Rosetta]], [[Stardust]], i la [[nau espacial]] [[New Horizons]]. La pols recollida a la Terra o a l'espai per les missions espacials de retorn és analitzada pels científics de pols en els seus respectius laboratoris de tot el món. Una de les instal·lacions d'emmagatzematge de pols còsmica que existeix és la [[JSC]] de la NASA a [[Houston]].
 
La llum infraroja pot penetrar els núvols de pols còsmica, el que ens permet escodrinyar en les regions de formació d'estrelles i els centres de les galàxies. El Telescopi Espacial de la NASA Spitzer és el telescopi infraroig més gran llançat a l'espai. El Telescopi Espacial Spitzer (SIRTF anteriorment, el Telescopi Espacial Infraroig) va ser llançat a l'espai per un coet Delta des de [[Cap Canaveral]] ([[Florida]]) el 25 d'agost de [[2003]]. Durant la seva missió, Spitzer obtindrà imatges i espectres mitjançant la detecció de l'energia infraroja, o calor, radiada pels objectes en l'espai entre les [[longitud d'ona|longituds d'ona]] de 3 a 180 [[micròmetres]]. La major part d'aquesta radiació infraroja és bloquejada per l'[[atmosfera terrestre]] i no poden ser observada des de la Terra. Els resultats de la Spitzer aprofundiran en els estudis de la pols còsmica. Un informe recent d'un equip de la Spitzer mostra alguna evidència que la pols còsmica es va formar prop d'un forat negre supermassiu.<ref>{{cite journalref-publicació|firstnom=F.|lastcognom=Markwick-Kemper|coauthorscoautors=Gallagher, S. C.; Hines, D. C.; Bouwman, J.|yearany=2007|titletítol=Dust in the Wind: Crystalline Silicates, Corundum, and Periclase in PG 2112+059|bibcode=2007ApJ...668L.107M|journalpublicació=Astrophysical Journal|volumevolum=668|issueexemplar=2|pagespàgines=L107–L110|doi=10.1086/523104|url=http://adsabs.harvard.edu/abs/2007ApJ...668L.107M}}</ref>
 
== Propietats radiants de la pols còsmica ==
Les partícules de pols poden [[Dispersió òptica|dispersar]] la [[llum]] no uniforme, tant per [[difracció]] com per [[reflexió]], donant informació útil sobre la mida dels grans de pols. Com que les partícules de pols còsmica no presenten una mida uniforme, el grau de difracció correspondrà a una mida petita de partícules (aproximadament 1 micròmetre) i el grau de reflexió indicarà una grandària relativa més gran, segons el percentatge d'una o altra dispersió, indicarà el predomini de la mida de les partícules que integren la pols còsmica.
 
La dispersió de la llum dels grans de pols en les fotografies de llarga exposició és bastant notable en [[nebulosa de reflexió|nebuloses de reflexió]], i dóna pistes sobre les propietats de la partícula individual. Molts científics estan investigant la dispersió de [[raigs X]] per la pols interestel·lar, i alguns han suggerit que les fonts de raigs-X que tenen [[Halo galàctic|halos]] difusos, és a causa de la pols.<ref name=Smith>{{cite journalref-publicació|authorautor=Smith RK, Edgar RJ, Shafer RA|titletítol=The X-ray halo of GX 13+1|journalpublicació=Ap J |monthmes=Dec |yearany=2002 |volumevolum=581|issueexemplar=1|pagespàgines=562–69|doi=10.1086/344151|url=http://iopscience.iop.org/0004-637X/581/1/562|bibcode=2002ApJ...581..562S}}</ref>
 
== Pols d'estrelles ==
Els grans de '''pols d'estrelles''' es troben en els meteorits i s'extreuen en els laboratoris terrestres. Els anomenats condrites carbònics són reserves especialment fèrtils en pols d'estrelles. Cada gra de pols d'estrella es va crear abans que la Terra es formés. Els meteorits han conservat els grans de pols d'estrella tal com era abans de ser pols interestel·lar, pel que des d'aleshores '''pols d'estrella''' és un [[terme científic]]. No només és un terme poètic, es refereix als grans de pols refractari que es van condensar a partir del refredament de gasos expulsats en els primers moments de la formació d'estrelles. Molts tipus diferents de pols d'estrelles han estat identificats segons les mostres de laboratori per la composició isotòpica molt inusual dels elements químics que componen cada gra de pols d'estrelles. Molts aspectes nous de la nucleosíntesis s'han descobert de les relacions isotòpiques.
.<ref>{{cite journalref-publicació|authorautor=D. D. Clayton and L. R. Nittler|titletítol=Astrophysics with Presolar Stardust|journalpublicació=Annual Review of Astronomy and Astrophysics|volumevolum=42|yearany=2004|issueexemplar=1| pagespàgines=39–78|doi=10.1146/annurev.astro.42.053102.134022|bibcode=2004ARA&A..42...39C|url=http://adsabs.harvard.edu/abs/2004ARA&A..42...39C}}</ref>
Una propietat important de la pols d'estrelles és la [[duresa]] i [[resistència mecànica|resistència]] a l'alta temperatura de la naturalesa dels grans. Destacats són el [[carbur de silici]], [[grafit (mineral)|grafit]], [[òxid d'alumini]], [[alumini]] [[espinel·la]], entre d'altres, que es condensen a alta temperatura d'un gas de refrigeració, com ara els [[vents estel·lars]] o en la [[pressió|descompressió]] a l'interior d'una supernova. Són molt diferents dels sòlids formats a baixa temperatura en el medi interestel·lar.Això també suggereix que la pols d'estrelles es condensa a partir dels gasos d'estrelles individuals abans que els isòtops puguin ser diluïts per la barreja amb el medi interestel·lar. Aquests isòtops permeten conèixer l'origen de les estrelles.
 
 
La major part de l'afluència de material extraterrestre que cau sobre la Terra està dominada pels meteorits amb diàmetres en el rang de 50 a 500 micròmetres, d'una [[densitat]] mitjana de 2.0 g/cm³ (amb porositat de 40%). Les densitats de la majoria dels desplaçats interns capturats a l'estratosfera de la Terra tenen un rang entre 1 i 3 g/cm³, amb una mitjana de densitat d'aproximadament 2,0 g/cm³.
<ref>{{cite journalref-publicació|authorautor=Love S. G., Joswiak D. J., and Brownlee D. E.|titletítol=Densities of stratospheric micrometeorites|journalpublicació=Icarus|url=http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0019103584711420|yearany=1992|volumevolum=111|issueexemplar=1|pagespàgines=227–236|doi=10.1006/icar.1994.1142|bibcode= 1994Icar..111..227L}}</ref>
 
Altres propietats específiques de la pols:
405.854

modificacions