Obertura (música): diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: amb o sense una introducció lenta), en > amb una introducció lenta o sense), en
Canviat "freqüentment" per "sovint", que és el mot genuí (i en declivi)
Línia 11:
Com a forma musical l'obertura començava a existir en les obres de [[Jean-Baptiste Lully]]. Ideava un esquema que, tot i que ell mateix no s'hi adheria sempre, constitueix l'[[obertura francesa]] típica fins al temps de [[Johann Sebastian Bach|Bach]] i [[Georg Friedrich Händel|Händel]] (les obres dels quals la convertiren en clàssica). Aquesta obertura francesa està construïda en tres moviments en el format ''Lento-Vivo-Lento''. Consta d'una introducció lenta, seguit per un moviment viu en estil de ''fugato''. Després es repetia la introducció lenta, i a vegades el moviment ràpid acabava retornant al tempo lent, repetint-lo.
 
L'[[obertura francesa]] operística era freqüentmentsovint seguida per una sèrie de tonades de [[dansa]] abans que la cortina s'apujés. Era utilitzat com el [[preludi]] d'una [[suite]]; a tall d'exemple, l'obertura Francesa ''Klavierübung'' de Bach la qual és la introducció a una suite de set danses. Per aquesta raó les quatre suites orquestrals de Bach s'anomenen obertures.
 
Bach utilitzava la forma d'obertura francesa per a cors, i fins i tot per al tractament de ''chorales''. Així l'obertura, pròpiament dita, de la seva quarta suite orquestral es convertia en el primer cor de la cantata ''Unser Mund so voll Lachens''; els cors de les cantates ''Preise Jerusalem den Herrn'' i ''Erwünschtes Höchst Freudenfest'' també són en forma d'obertura; i, en la primera de les dues cantates titulades ''Nun komm der Heiden Heiland'', Bach va adaptar ingeniosament la forma d'obertura al tractament d'un ''chorale''.
Línia 21:
Amb el creixement de la música dramàtica i de l'estil de [[sonata]], l'obertura francesa es tornà inapropiada per a l'òpera; i [[Gluck]] es comença a basar en models italians, de textura més lliure, que admeten una tècnica massivament contrastada. En l'època dels darrers treballs de [[Wolfgang Amadeus Mozart|Mozart]], l'obertura en l'estil de sonata s'havia diferenciat clarament de la música estrictament simfònica.
 
Consta d'un moviment ràpid (amb una introducció lenta o sense), en forma de sonata, amb textura lliure, sense repeticions, freqüentmentsovint sense una secció de desenvolupament, però a vegades substituint-hi un episodi melodiós en temps lent. Els exemples d'aquesta substitució són la simfonia en sol de Mozart, que és una obertura a una òpera desconeguda, i les seves obertures a ''Die Entführung'' i a ''Lo Sposo deluso'', en quins dos casos la cortina s'apuja en el punt en què llança un notable dramatisme. A les mans de [[Beethoven]] l'estil i la forma de l'obertura augmentava la seva distinció respecte de la [[simfonia]], o almenys no en romania inferior; i la versió final de l'obertura a ''Leonora'' (també coneguda com Núm. 3) és el moviment orquestral únic més gegantí basat en l'estil de sonata.
 
[[Categoria:Obertures| ]]