Església Ortodoxa Romanesa: diferència entre les revisions

L'any [[1626]] el príncep de Transsilvània [[Gabor Bethlen]] de confessió calvinista va decidir sortir en ajuda dels ortodoxos, ja que va reinstaurar les seves antigues possessions del clergat ortodox, eximint-los d'alguns pagaments d'impostos i afavorint l'ensenyament i la publicació de llibres en [[romanès|llengua romanesa]]. L'any [[1627]] va nomenar al monjo ortodox Gennadi com a [[arquebisbe]] ortodox del principat a canvi que acceptés l'obediència al superintendent calvinista, que la llengua romanesa esdevingués llengua oficial de [[culte]] i de prèdica i que s'imprimissin els [[llibre eclesiàstic|llibres eclesiàstics]] calvinistes, així com que s'eradiqués tota mena de supersticions. El príncep de Transsilvània va demanar ajut al Patriarca de Constantinoble [[Cirili Lukaris]], que tenia una certa orientació calvinista, perquè facilités la conversió de la població ortodoxa de Transsilvània al calvinisme. L'any [[1629]] el príncep va traspassar i elli va succeir [[Gregori Rakoczy]] que continuà amb la mateixa política del seu predecessor. Tot i les bones relacions entre el metropolità [[Gennadi (arquebisbe)|Gennadi]] i el príncep hongarès, el primer es va negar que es publiquessin llibres calvinistes a la regió, però Gregori va aconseguir que un monjo ortodox traduís al romanès un [[catecisme calvinista]]. L'any [[1640]] va traspassar el metropolità i el príncep Gregori va pensar a designar a un metropolità que acceptés la seva política, però l'elecció no va ser fàcil, ja que cap religiós ortodox acceptava aquest joc religiós, tal com ho mostra l'empresonament del successor de Gennadi. La majoria del clergat ortodox de [[Transsilvània]] es va negar a acceptar la [[confessió de fe]] lukariana d'estil calvinista. En el [[sínode]] reunit a [[Iasi]] van acceptar la confessió de fe de [[Pere Moghila]], tot i que expurgada de les seves doctrines sobre el purgatori i l'epiclesi que s'oposaven a la tradició doctrinal ortodoxa.

A Micu elli va succeir [[Petru Pavel Aron]] que va fundar escoles a [[Blaj]], i va afavorir el desenvolupament de la cultura romanesa a [[Transsilvània]], contribuint al desvetllament de la consciència nacional romanesa als altres principats romanesos. Al llarg del seu mandat es va encetar una forta campanya contra l'Església uniata sobretot per part de [[monjo]]s ortodoxes, fins a tal punt que el mateix bisbe va haver de fugir de la seu episcopal i refugiar-se a [[Sibiu]]. L'Església uniata va veure com el seu nombre de clergues disminuïa mentre que el nombre de clergues ortodoxos augmentava espectacularment (de 456 a 1380). Vista aquesta situació l'emperadriu [[Maria Teresa I d'Àustria]] va prendre la decisió de crear una [[milícia]] romanesa per defensar les fronteres de l'Imperi i així contenir el creixement de l'Església ortodoxa a Transsilvània, els milicians enrolats es deslliuraven de tot vassallatge però s'havien de convertir en uniates. El nou bisbe uniata, [[Gregori Maior]] va defensar fermament aquesta mesura, uns anys després en el seu informe enviat a l'emperador [[Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic|Josep II]] recollia que la mesura havia fet efecte, ja que l'Església ortodoxa havia perdut unes 746 esglésies i uns 57.000 fidels. L'informe arribà tard a [[Viena]], ja que abans que l'emperador el pogués llegir, aquest ja havia signat l'edicte de tolerància amb el que qualsevol Església que comptés amb més de cent famílies com a fidels podria construir les seves esglésies, hospitals i escoles. L'any següent es va permetre la separació de l'Església uniata, fet que va afavorir que molts romanesos tornessin a l'ortodòxia. Les reformes portades a terme per Josep II es van mantenir fins al traspàs d'aquest l'any [[1790]]. Tot i que les autoritats imperials posteriors feren alguns petits intents per reinstaurar la situació anterior ja s'havien assentat les bases pel desenvolupament de l'Església Ortodoxa Romanesa, fet que afavorí el desenvolupament d'un sentiment nacional romanès al llarg de la segona meitat del [[segle XVIII]].

Amb la instauració del nou règim comunista l'Església Ortodoxa Romanesa es va paralitzar. A més el nou règim va aplicar tot un seguit de normatives que li permetien destituir a aquells bisbes i sacerdots sospitosos de no ser lleials. Així van començar les detencions, deportacions a [[Sibèria]] i els empresonaments ja no tan sols a les presons, on els clergues eren posats amb els presos comuns, si no inclòs a alguns monestirs que es van reconvertir en presons. L'any [[1948]] Nicodemos va traspassar i elli va succeir el metropolità de Iasi [[Justinian Marina]], que era un home d'un caràcter fort i amb grans dots d'organització. Aquest es va posar de seguida a organitzar l'Església Ortodoxa Romanesa i aconseguir per la mateixa un nou estatut. Aquest fou presentat al govern el febrer de [[1949]] i aprovat de seguida per les autoritats comunistes, estenent-lo inclòs a [[Església Romanesa Unida a Roma|les cinc diòcesis catòliques de ritus oriental]] que a l'octubre de 1948 el mateix govern havia suprimit i agregat a l'Església ortodoxa. L'èxit de la proposta del nou patriarca es deuria en part per la simpatia que tenia el mateix envers les idees comunistes.