Nicolás Salmerón y Alonso: diferència entre les revisions

'''Nicolás Salmerón Alonso''' ([[Alhama de Almeria|Alhama la Seca]], ([[província d'Almeria|Almeria]]), [[10 d'abril]] de [[1838]] - [[Pau (França)|Pau]], ([[França]]), [[20 de setembre]] de [[1908]]), [[polític]], [[escriptor]] i [[filòsof]] [[krausisme|krausista]], fou ministre de Justícia del govern d'[[Estanislau Figueras]] i tercer president de la [[Primera República Espanyola]], i reprimí l'aixecament cantonal. Dimití per no signar unes sentències de mort dictades per a restablir la disciplina de l'exèrcit. El seu mandat va durar només cinquanta-un dies, uns quants més que el del seu predecessor.

El seu pare era metge, i el seu germà major fou el jurista i polític [[Francisco Salmerón]] (1822-1878). Va estudiar el batxillerat a [[Almeria]]. A [[Granada (Andalusia)|Granada]] va cursar [[Dret]] i [[Filosofia i Lletres]], senti co-deixeblefou condeixeble de [[Francisco Giner de los Ríos]]. A [[Madrid]] va ser influenciat pel [[krausisme]] a través de [[Julián Sanz del Río]], que va ser professor seu. En [[1858]] era professor de Filosofia en l'''Instituto San Isidro'' de Madrid, i a l'any següent va ser designat professor auxiliar de la Facultat de Filosofia i Lletres de la ''Universidad Central de Madrid''. El [[13 de juliol]] de [[1869]] obté la càtedra de [[Metafísica]] de la mateixa universitat. Els articles que publicava als diaris ''La Discusión'' i ''La Democracia'' li van donar renom, i en 1867 va ser detingut per les seves activitats revolucionàries al Partit Demòcrata, al costat de [[Pi i Margall]], Figueres i Orense, sofrint cinc mesos de presó. Durant el [[sexenni democràtic]] (1868-1874) va ser un dels capdavanters del [[republicanisme]], a pesar de les discrepàncies doctrinals que tenia amb el federalisme de Pi i Margall. Diputat per [[Badajoz]] en [[1871]].

En proclamar-se en [[1873]] la República, va ser nomenat ''Ministre de Gracia y Justícia'' amb [[Estanislau Figueras]]. Va intentar reformar el sistema judicial i establir una legislació laica. Del [[18 de juliol]] al [[7 de setembre]] de [[1873]] exercí la presidència de la Primera República Espanyola. Accedeix a la presidència després de la dimissió de [[Pi i Margall]] pels violents esdeveniments durant els aixecaments cantonals. Salmerón, qui encarrega a l'Exèrcit acabar amb la insurrecció. Ho aconsegueix en tota Espanya excepte a Cartagena, on els insurrectes compten amb suport i armament militars. Els republicans federals es veuen desacreditats per l'aixecament cantonal. Després de la dimissió de Salmerón (deguda a la seva oposició al restabliment de la pena de mort), és nomenat President [[Emilio Castelar]], unitari, qui aconsegueix el suport dels monàrquics contra els cantonalistes, els carlistes i els independentistes cubans. El [[9 de setembre]] de [[1873]], Salmerón fou escollit president del Congrés. Des d'aquest lloc, va iniciar una dura campanya contra Emilio Castelar, que li va succeir com a president de la República, i del que s'havia enemistat arran de la provisió que aquest havia fet de les vacants en nombrosos bisbats. La nit del [[3 de gener]] de [[1874]] es va negar a donar un vot de confiança al govern d'Emilio Castelar, pel que va triomfar el cop d'estat del general Pavía, i Salmerón es va desprestigiar com polític alen precipitar el final de la República.

Donava suport les aspiracions nacionalistes catalanes quan fossin compatibles amb les republicanes i alen fundar-se en 1906 la [[Solidaritat Catalana]], fou triat president de la mateixa, amb el que provoca l'escisió dintre del moviment republicà del sector espanyolista d'[[Alejandro Lerroux]]. Va morir a [[Pau (França)|Pau]] (França) quan es trobava de vacances el [[20 de setembre]] de [[1908]]. Les seves restes van ser traslladats a Madrid i inhumats en el cementiri civil de l'Est en [[1915]]. El poble on va néixer, Alhama la Seca (Almeria), es va canviar el seu nom en [[1932]], inicis de la [[Segona república espanyola|Segona República]],en el seu honor: Alhama de Salmerón.