Messerschmitt Bf 109: diferència entre les revisions

Inicialment, el Bf 109 va ser vist amb suspicàcia pels pilots de proves de E-Stelle a causa del seu angle de terra, que oferia molt poca visió del terra al davant; les escotilles laterals, que no podien obrir-se en vol, així com pels [[slats]] automàtic del frontal de les ales, que s'obriren sense advertir-ho durant les acrobàcies. També estaven preocupats pel pes de càrrega de les ales.<ref>Green 1980, p. 14.</ref>

 

El Heinkel He 112, basat en el ''Blitz'', era el favorit dels caps de la Luftwaffe. Comparat amb el Bf 109, també era més econòmic.<ref>Caidin 1968</ref> Els aspectes positius del He 112 incloïen l'ample de via i la força del tren d'aterratge, una visibilitat considerablement millor des de la cabina i un ala més baixa que permetia aterrar més fàcilment. Per contra, el He 112 era estructuralment més complicat, amb un 18% més de pes que el Bf 109, i ben aviat va ser evident que el gruix de l'ala, que s'estenia 12,6 metres amb una àrea de 23,2m² al primer prototipus (V1) era un desavantatge clar per a un caça lleuger, disminuint la maniobrabilitat i la taxa de gir. A casa del fuselatge més petit i lleuger, el Bf 109 era 30 km/h més ràpid que el He 112 a nivell de vol i superior en les pujades i baixades. Com a resultat, el He 112 V4 que va ser emprat per les proves tenia noves ales, que feien 11,5 metres de longitud i 21,6 m² d'àrea. A més, el V4 tenia una carlinga lliscant d'una sola peça i un motor Jumo 210Da més potent, amb un sistema d'escapament modificat. Però aquestes millores no havien estat completament provades i el He 112 V4 no va poder ser mostrat d'acord a les normes de la Comissió d'Acceptació, donant avantatge al Bf 109. Així doncs, la Comissió fallà en favor del Bf 109 perquè durant les proves dels pilots sobre les capacitats del Bf 109 en una sèrie de girs, salts, picats i girs tancats, en les que el pilot sempre va tenir un control absolut de l'avió.<ref>Green 1980, pp. 15–17.</ref>

 

 

A causa del seu gran angle de terra causat per les llargues cames, la visibilitat pel pilot, especialment la frontal, era molt pobre, un problema exacerbat per l'escotilla lateral. Això volia dir que els pilots sovint havien de portar l'avió de manera sinuosa durant les maniobres a terra, que s'accentuava sobre les cames esteses del tren d'aterratge. Els accidents a terra eren, malgrat tot, més un problema dels pilots novells, especialment durant les darreres etapes de la guerra, quan els pilots van rebre menys entrenament abans de ser enviats a les unitats operatives.<ref name="hannu">Hannu Valtonen — Messerschmitt Bf 109 ja saksan sotatalous{{Page number}}</ref> Fins i tot els pilots més experimentats, especialment quan estaven molt cansats, van tenir aquest problema. La major part dels pilots finesos van dir que aquesta oscil·lació era fàcil de controlar, però alguns dels menys experimentats van perdre avions.<ref name="hannu" /> Aproximadament un 10% dels Bf 109 van perdre's en accidents durant l'enlairament o l'aterratge, 1.500 dels quals van tenir lloc entre 1939 i 1941.<ref name="Boyne 1994, p. 30">Boyne 1994, p. 30.</ref> La instal·lació d'un fix "d'altura" a la roda de cua en alguns dels darrers G-10 i 14 i a la sèrie K va ajudar a alleujar en gran mesura el problema.<ref>Radinger and Otto 1999, p. 36.</ref>

Des de l'inici del disseny es va prioritzar que hi hagués un accés senzill al motor, a les armes del fuselatge i a altres sistemes mentre que estiguessin operatius als aeròdroms avançats. Amb aquest objectiu tota la coberta del motor estava feta amb grans panells, fàcilment desmuntables, que eren subjectats mitjançant passadors. Un gran panell sota la secció central de l'ala podia ser retirar per accedir al tanc de combustible principal, que estava situat sota el pis de la cabina i parcialment darrere de la mampara posterior. Altres panells menors donaven un accés senzill als sistemes de refrigeració i a l'equipament elèctric. El motor estava situat sobre dues cames en voladís des de la mampara, amb forma de Y i fets en aliatge de magnesi. Cadascuna de les cames estava assegurada mitjançant dos passadors sota el voladís. Totes les connexions de les canonades principals tenien un codi de colors i estaven agrupades en un sol lloc, sempre que era possible, i l'equip elèctric estava connectat a les caixes de connexió muntades sobre el voladís. Tot el motor podia ser retirat o substituït en qüestió de minuts.<ref name="Cross and Scarborough, pp. 60–61"/>

 

 

=== Armament i canons de góndola ===

Provant la creença de Messerschmitt en un monoplà de poc pes i poca resistència, l'armament va situar-se al fuselatge: dues metralladores sincronitzades, com en un caça biblà com el [[Albatros D.Va]], situades a la capota, disparant per damunt del motor i disparant enmig l'hèlix. Com a alternativa, un canó que disparava per un tub d'explosió enmig de les bancades dels cilindres del motor.<ref name="Zobel and Mathmann 1995, p. 3"/> Aquesta també va ser l'armament elegit en alguns caces francesos, com el [[Dewoitine D.520]].<ref>Cross and Scarborough 1976, p. 74.</ref> D'acord al geni del Professor Messerschmitt, això mantenia les ales primes i sense càrregues.

 

El MG FF, més llarg i pesat, va haver de ser muntat a una badia exterior de l'ala. Es va fer un gran forat a través del pal que permetia que el canó fos equipat amb un alimentador de munició per davant per davant del pal, mentre que el bloc de tancament es projectava cap enrere a través de la biga. Un tambor de munició de 60 projectils va situar-se a un espai més proper a l'arrel de l'ala, causant una protuberància a la part inferior. Es va incorporar una petita escotilla a l'embalum per permetre l'accés per canviar el tambor. Es podia retirar tota l'arma mitjançant l'eliminació d'un panell de la part davantera.<ref name="Cross and Scarborough 1976, p. 15."/>

 

 

A partir de la sèrie 109F els canons ja no van estar "dins" de les ales (una excepció notable va ser el Bf 109 F-2 d'[[Adolf Galland]], que tenia un MG FF/M de 200mm instal·lat a la part interior de l'ala). Només alguns dels models projectats de les sèries 109K, com el K-6, van ser dissenyats per portat canons [[canó MK 108|MK 108]] de 30mm a les ales.<ref>Prien and Rodeike 1995, p. 177.</ref>