Flauta dolça: diferència entre les revisions

La '''flauta dolça''' o '''flauta de bec''' és un [[instrument de vent]] d'origen molt antic, que tradicionalment sempre s'havia fet de [[fusta]] fins al segle XX en que es va veure la possibilitat d'utilitzar el [[plàstic]] per a la seva fabricació. El seu so es produeix quan el buf de l'intèrpret arriba a l'orifici on està ubicat el [[bisell]] o també anomenat [[trencavent]], un mecanisme emprat per altres instruments de [[bisell]] com ara l'[[orgue]] o el [[flabiol]]. El seu [[so]] és extraordinàriament clar i dolç, en part degut a la manca d'harmònics superiors ([[Acústica musical]]) i al predomini d'harmònics imparells en el so.

 

 

La flauta de bec va ressorgir ja en el [[segle XX]], en dos vessants destacades. La primera, de cara a la recuperació de la interpretació de la música històrica amb els instruments originals pels quals va ser escrita. La segona, per la seva idoneïtat pedagògica per a l'ensenyament de música a l'escola com per l'atractiu que representa per a molts intèrprets aficionats. Avui, malgrat que molta gent el veu com a un simple instrument per a nens, el cert és que hi ha molts grans intèrprets professionals que demostren àmpliament tota la capacitat de l'instrument recuperant així el prestigi que havia tingut en el seu moment.

 

Fins al segle XVIII, als països meridionals l'instrument es va anomenar de forma genèrica Flauta (flauto, flute), a diferència de la [[flauta travessera]] que era anomenada amb el mot italià ''traverso''. Finalment els dos instruments han acabat compartint el nom de '''flauta''' creant sovint un certa confusió pel que fa a la [[instrumentació]] original d'algunes composicions