Neurolèptic: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot inserta {{Autoritat}}
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-[[ +, - +]])
Línia 4:
En l'argot psiquiàtric, els antipsicòtics, també anomenats '' antipsicòtics clàssics, típics '' o '' [[tranquil·litzants majors]]'', s'identifiquen sota el terme de neurolèptics, del grec ''neuro'', "nervi", i ''lepto'', "lligar". El seu descobriment va ser casual.
 
El doctor francès [[Henri Laborit]] realitzava estudis amb substàncies que poguessin antagonitzar els estat de xoc quan va descobrir la [[ clorpromazina ]], un fàrmac capaç de produir certa [[ somnolència ]] i disminuir les reaccions davant estímuls ambientals sense ocasionar la pèrdua total de la [[consciència]].
 
Se sol dir que el seu descobriment va ser accidental. Tanmateix aquesta afirmació ignora l'estat de la ciència en els anys 40 i 50del [[segle XX]] i la forma d'investigar els efectes dels medicaments que s'estaven sintetitzant en aquelles dates. En realitat hauríem de dir que el descobriment de la seva acció antipsicòtica va ser resultat de l'observació detallada dels seus efectes en pacients no psiquiàtrics (Henri Laborit) i del seu assaig posterior en pacients psicòtics (els psiquiatres francesos [[Jean Delay]] i [[ Pierre Deniker]]).<ref> Kandel, ER (2007). ''A la recerca de la memòria : El naixement d'una nova ciència de la ment.'' ('' In Search of Memory ''). Ed Katzung, pàg . ISBN 84-935432-8-4, 9788493543280.</ref>
 
El 1952 [[Jean Delay]] i [[Pierre Deniker]], dos dels psiquiatres més reconeguts de la seva època, van començar a assajar la clorpromazina, administrant a alguns dels seus pacients. Els resultats van ser qualificats d'extraordinaris, especialment per l'impacte que va tenir el fàrmac en [[psiquiatria]], i en especial pel que fa al tractament de l'[[esquizofrènia]]. El nombre de pacients que requeriríen hospitalització en institucions mentals es va reduir notòriament, amb la qual cosa la psiquiatria va trobar un fonament més biològic en l'explicació de l'esquizofrènia.<ref> Bertram G., Ed.[[McGraw - Hill]], Basic & Clinical Pharmacology, 2007.</ref> El 1958 Janssen va descobrir les propietats antipsicòtiques de l'[[haloperidol]] i a partir de llavors van seguir explorant els usos antipsicòtics d'altres substàncies similars.
Línia 20:
* La seva acció antipsicòtica s'exerceix en bloquejar els receptors dopaminèrgics D2.
* Són eficaços sobre els símptomes positius de l'esquizofrènia.
* Tenen molts efectes adversos, sobretot [[efectes extrapiramidals | extrapiramidals ]].
 
; Antipsicòtics atípics o de 2ª generació.
* La seva acció antipsicòtica s'exerceix no només per l'antagonisme dels receptors [[dopaminèrgic]]s D2, sinó també pels de [[ serotonina]], [[Histamina| histamínics]] i [[Muscarina|muscarínics]].
* Presenten un espectre d'eficàcia més gran, incloent-hi els símptomes negatius i positius.
* Ocasionen menys efectes adversos incloent una baixa incidència d'efectes extrapiramidals, a més d'una mínima afectació de la [[prolactina]] i altres hormones.
Línia 36:
** [[Piperidina|Piperidíniques]]: Són les fenotiazines menys potents . ''[[Tioridazina]]'', ''[[Periciazina]]''.
** [[Piperazina|Piperazíniques]]: Contenen un [[grup hidroxil]], són molt lipofíliques i per tant tenen més potència. ''[[Trifluoperazina]]''.
* Derivats de la [[Butirofenona]]. ''[[Haloperidol]]'': Poca activitat [[ adrenèrgic|adrenèrgica]] o [[Muscarina| muscarínica]]. La seva presentació farmacèutica és d'alliberament lent.
* Derivats del [[Tioxantè]]. ''[[Tiotixè]]''.
 
Línia 57:
 
=== Usos terapèutics ===
No es coneix encara el fonament molecular de l'esquizofrènia i altres trastorns psicòtics, tot i que les evidències apunten a una síndrome multifactorial. Almenys un [[gen]] ha estat associat a l'esquizofrènia en certes regions del món, el gen que codifica la ''[[neuregulina 1]]'' .<ref Name=katzung /> Els psiquiatres prescriuen neurolèptics especialment en quadres clínics d[[ esquizofrènia]], [[paranoia]], [[psicosi]] orgànica/ques i/o funcionals. Hi ha quadres clínics en els quals estan severament contraindicats, com és el cas de la [[Demència de cossos de Lewy]].
 
Els neurolèptics o tranquil·litzants majors també tenen ús disseminat a [[medicina veterinària]] com a agents tranquil·litzants, sedants o hipnòtics, segons la dosi, ja que disminueixen l'excitabilitat nerviosa sense arribar a l'embotament de la consciència ni generar [[somnolència]]. Disminueixen l'acció motora i es redueix el llindar de [[convulsió]].