Revisió del 23:37, 25 jul 2014 modifica PereBot (discussió \| contribucions) Bots 928.790 edits m Robot mou {{massacurt\|data=febrer de 2014}} al final ← Edició anterior		Revisió del 23:29, 26 oct 2014 modifica desfés Langtoolbot (discussió \| contribucions) Bots 1.186.859 edits m Corregit: forma més comú > forma més comuna Edició següent →
Línia 7: El nominatiu marca, generalment, el subjecte d'un verb o el seu atribut. El cas nominatiu es troba al [[llatí]] i al [[Grec modern\|grec]], entre altres llengües. En català, el nominatiu només es reflecteix, com els altres casos llatins, en els pronoms personals (''jo, tu, ell/ella, nosaltres, vosaltres, ells/elles''). Quant a la primera i la segona persona del plural, la terminació "-altres" és característica del nominatiu i s'afegí durant l'[[edat mitjana]] quan feien de subjecte. D'aquí l'oposició nosaltres/nos i vosaltres/vos. El nominatiu és la forma més ~~comú~~comuna i natural per a certes parts de la parla, tals com els noms, adjectius, pronoms i menys sovint els numerals i els participis, i a vegades no indiquen cap relació especial amb altres parts del discurs. Per tant, en algunes llengües el cas nominatiu no està marcat, és a dir, és l'arrel de la paraula mateixa. En [[llengua nominativa-absolutiva\|llengües nominatives absolutives]], el cas nominatiu marca el subjecte d'un [[verb transitiu]] o el subjecte voluntari d'un [[verb intransitiu]], però no un subjecte involuntari d'un verb intransitiu (pel qual s'utilitza el [[cas absolutiu]]).

Cas nominatiu: diferència entre les revisions