|
'''La Seu Vella''' o [[catedral]] antiga és un monument arquitectònic de la ciutat de [[Lleida]]. S'alça sobre un [[Turó de la Seu Vella|turó que porta el seu nom]], des del qual s'albira tota la ciutat, el riu [[Segre]] i gran part de l'[[horta de Lleida]]. La Seu Vella forma part d'un conjunt monumental integrat també pel [[Suda de Lleida|Castell del Rei o La Suda]] i la fortificació militar que els envolta. Tots tres elements estan catalogats com [[Bé Cultural d'Interès Nacional]].<ref>http://cultura.gencat.cat/invarquit/Fitxa.asp?idregistre=154 Seu Vella Patrimoni Gencat</ref><ref>http://cultura.gencat.cat/invarquit/Fitxa.asp?idregistre=152 Castell de la Suda Patrimoni Gencat</ref><ref>http://cultura.gencat.cat/invarquit/Fitxa.asp?idregistre=1074 Fortificacions modernes Patrimoni Gencat</ref>
MATERIALS COMBUSTIBLES
La catedral s'ubica al [[Centre històric (Lleida)|centre històric]] de la població, i es considera una obra [[arquitectura romànica|romànica]], per bé que presenta elements propis de l'[[arquitectura gòtica]] i alguns afegits [[Renaixement|renaixentistes]]. Destaca especialment el treball escultòric de les portes de l'Anunciata, del Portal Major i de la Porta dels Fillols, considerades per part de la historiografia com una mostra paradigmàtica de l'anomenada [[Escola de Lleida]].<ref>[http://www.lleidatur.com/Portals/2/Publicacions/pdf/rev/26/5.pdf Turisme de Lleida]{{pdf}}</ref> Encarregada a [[Pere de Coma]] el 1193,<ref name="Lorés Turó">Imma LORÉS et al., ''La Seu Vella i el turó'' (Lleida: Pagès, 2007), p. 39.</ref> la primera pedra del temple fou instal·lada el 22 de juliol de 1203,<ref name="Lorés Turó" /> quedant consagrat el 1278,<ref name="Lorés Turó consag">Imma LORÉS et al., ''La Seu Vella i el turó'' (Lleida: Pagès, 2007), p. 38.</ref> per bé que l'obra no es va donar per acabada fins a la construcció del cimbori i el cobriment de les naus el [[1286]].<ref>Junyent, Eduard. Catalunya Romànica. L'Arquitectura del segle XII. Biblioteca Abat Oliba: Sèrie Il·lustrada. Volum II pàg. 244 [[ISBN 978-84-720-2127-3]]</ref> El conjunt també està dotat d'un claustre, situat atípicament als peus del temple, que es va començar a bastir al darrer terç del segle XIII i no es va acabar fins al segle següent.<ref name="Lorés Turó claustre"> Imma LORÉS et al., ''La Seu Vella i el turó'' (Lleida: Pagès, 2007), p. 32-33</ref> Fou llavors quan es va procedir a finalitzar el conjunt, amb la construcció del [[campanar]] i la porta dels Apòstols.
La Seu Vella sovint s'ha definit com una catedral romànica de monumentalitat gòtica<ref> Barral i Alter, Xavier, ''Catedrals de Catalunya'', 1994 [[Edicions 62]], pàg. 17 ISBN 84-297-3823-1 </ref> arran de la persistència de les formes de l'[[art romànic]] fins al [[segle XIII]], tot i que davant les dificultats de categorització del conjunt, darrerament s'opta per definir-lo com un dels exemples més representatius d'una arquitectura catalana del segle XIII.<ref name="Macià Seu Vella">Manel REY CASCALES, Montserrat MACIÀ i Núria PIQUÉ, ''La Seu Vella de Lleida'' (Lleida: Pagès, 2004), p.18</ref>
DEFINICIÓ:
El [[Turó de la Seu Vella]] i els seus elements patrimonials són gestionats per un consorci entre la [[Generalitat de Catalunya]] i la [[Paeria de Lleida]].
Combustible és qualsevol material capaç d'alliberar energia quan s'oxida de manera violenta amb despreniment de calor. Suposa l'alliberament d'una energia de la seva forma potencial (energia d'enllaç) a una forma utilitzable sigui directament (energia tèrmica) o energia mecànica (motors tèrmics) deixant com a residu calor (energia tèrmica), diòxid de carboni i algun altre compost químic.
==Història==
===Primera catedral cristiana===
[[Fitxer:Lleida-Seu Vella porta.jpg|thumb|Porta plateresca de l'antiga capella '''Santa Maria l'Antiga''' des del claustre realitzada per Jeroni Xanxo.]]
Lleida ja era seu episcopal abans de la invasió sarraïna de l'any [[719]], amb documents de l'any [[419]] que mencionen Sagiti com a primer bisbe conegut.<ref name="monestirs">Monestirs de Catalunya, [http://www.monestirs.cat/monst/segria/si21cate.htm Canònica de Santa Maria l'Antiga / Seu Vella de Lleida]</ref> Al mateix lloc on hi ha l'actual Seu Vella s'assentava la catedral paleocristiana i [[visigòtic|visigòtica]], i que va correspondre a la [[mesquita]] major en temps de l'ocupació per l'[[Emirat de Larida]]. Els comtes [[Ramon Berenguer IV]] de Barcelona i [[Ermengol VI d'Urgell]] van conquerir la ciutat de [[Larida]] als sarraïns als anys [[1149]], i va ser el [[bisbe]] [[Guillem Pere de Ravidats]], traslladat de la diòcesi de [[Roda d'Isàvena]], qui va consagrar la mesquita com a catedral cristiana sota l'advocació de Santa Maria l'Antiga, la canònica quedava regida per la regla de [[Agustí d'Hipona|Sant Agustí]].<ref name="gcr"> M. Lluïsa Ramos, Bisbat de Lleida, 2005, Barcelona. Geoestel ISBN 84-96295-16-8.</ref>
TIPUS DE MATERIALS COMBUSTIBLES:
El bisbe [[Gombau de Camporrells]], després de nombroses compres de terrenys i cases a la ratlla del temple, va ser el que va decidir d'emprendre l'obra d'una nova catedral a causa del gran augment de població que va tenir lloc en aquells anys.<ref name="gcr"/>
-Llenya.
-Carbó vegetal.
-Carbó mineral.
-Petroli.
-Gas natural.
-Urani.
Llenya:
===Catedral romànica===
Hi han diferents tipus de llenya, de més tova a més dura. La millor llenya per fer foc es la llenya més dura, la més utilitzada es la llenya d'alzina, la llenya de faig i la llenya de pi. La llenya d'alzina es la més dura que hi ha i és la que pesa més, costa una mica d'encendre i té una combustió lenta, extreu molta calor i fa poca flama. Per tant, va molt bé per fer un foc de llarga duració.
La construcció de la Seu Vella de Lleida va començar l'any [[1203]], sota la direcció de [[Pere de Coma]], que va ser el primer mestre d'obra i autor del projecte. Aquest va dissenyar una catedral sota els estrictes cànons del romànic (planta i alçats articulats «''ad quadratum''» amb rectangles de proporcions 1,3; arrel quadrada de 2; 1,5 i arrel quadrada de 3.)
La llenya de faig és una llenya menys dura que l’alzina però també és del grup de les fustes dures. S’encén bé, crema bé, fa força flama i brasa. És la més neta perquè fa menys fum, menys cendra i menys sutge que la resta.
La llenya de pi és la més tova entre les llenyes dures. És una llenya molt bona per fer un foc ràpid, amb molt poder calorífic i de curta durada.
La llenya és la matèria llenyosa del tronc d'una planta, es troba especialment en els arbres, i la gran part dels arbres estan en els boscos.
El dia [[22 de juliol]] de [[1203]] el bisbe [[Gombau de Camporrells]], el rei [[Pere el Catòlic]] i el comte [[Ermengol VII d'Urgell]] van assistir a l'acte de la col·locació de la primera pedra, segons consta a la inscripció d'una làpida, situada al pilar del [[presbiteri]] del costat esquerre, on també es fa menció del primer mestre d'obres: Pere de Coma com «''Magister Operis Sedis Ilerdensis''» el qual va treballar durant vint anys fins a la seva mort l'any [[1220]].
Per extraure la llenya, ho fan els llenyataires o la quadrilla d'operaris que van als boscos, per tallar els arbres utilitzen destrals o serres elèctriques o de gasolina, després de tallar-los li treuen les branques, les arrels i li comencen a prendre l'escorça perquè es comenci a assecar.
Per transportar la llenya normalment s'utilitzen animals per tirar del carro o s'utilitzen maquinària(camions, tractors, etc.) Però hi ha casos en què hi ha un riu a prop i s'aprofita perquè els porti, si hi ha bona corrent d'aigua es deixen anar els troncs amb compte que no s'encalli però si hi ha poc corrent es lliguen fent basses que es guien fins on faci falta.
En la última fase el que fan es portar tota la llenya a uns serradors, allà tallen la fusta en trossos segons l'ús que se li hagi de donar posteriorment.
Carbó:
L'obra de la catedral es va fer sobre l'antiga i va començar per la part del braç del [[creuer (arquitectura)|creuer]] esquerre i la porta de Sant Berenguer, seguint per l'[[absis]] fins a arribar al braç dret i la porta de l'Anunciata l'any [[1215]], es creu que amb el mestre Pere de Coma van arribar les obres fins al segon tram de la [[nau (arquitectura)|nau]] i la porta dels Fillols.
És una roca sedimentària d'origen orgànic, de color negre o marró fosc. Es fa servir principalment com a combustible fòssil pel seu elevat poder calorífic gràcies al fet que té un contingut majoritari de carboni. Els carbons es poden classificar pel percentatge en carboni que contenen, que està relacionat amb el percentatge d'humitat i d'impureses, i així hom distingeix entre torba, lignit, hulla i antracita.
Estant a punt d'acabar-se l'edificació, el [[31 d'octubre]] de [[1278]] va ser consagrada pel bisbe [[Guillem de Montcada i d'Aragó]]; així constava a una làpida, avui desapareguda, col·locada damunt la porta principal dels peus de la nau. Amb el mestre d'obres Pere de Pennafreita, mort el [[1286]], es creu que es va construir el [[cimbori]] del creuer i es van cobrir amb [[Volta de creueria|voltes de creueria]] el temple. Malgrat ser d'origen romànic les noves construccions de finals del [[segle XIII]] van conformar nous conceptes arquitectònics gòtics sense grans alteracions que van fer que l'edifici presentés una unitat equilibrada i harmònica.
Tipus de carbó:
Segons [[Puig i Cadafalch]], els plànols de les catedrals de Lleida i Tarragona responen a un tipus estès a la França septentrional ([[Normandia]]) i lligat als monjos benedictins, caracteritzat per grans absis i un creuer de grans dimensions. El [[Cister]] va donar a conèixer solucions tecnològiques emprades al final del romànic borgonyó com la sustentació de l'edifici mitjançant el [[arc ogival]] o la [[volta de creueria]]. Així en aquestes dues catedrals es van incorporar elements del final del romànic o protogóticos.<ref>{{ref-llibre|cognom=Barral i Altet|nom=Xavier|enllaçautor= Xavier Barral i Altet|títol= Art de Catalunya, Arquitectura religiosa antiga i medieval|any= 1999|editorial=L’isard|pàgines= pp. 232-233|isbn=84-89931-13-5}}</ref>
-Torba: Conté aproximadament el 60% de carboni i molta humitat. A simple vista se'n pot comprovar l'estructura fibrosa vegetal. Es forma en zones pantanoses (torberes) i gairebé sempre es reservada al consum domèstic.
===Obres als segles XIV i XV===
[[Fitxer:Lérida - Sé Velha1662.JPG|thumb|left|250px|Vista exterior parcial de '''l'absis central'''.]]
A la fi del segle XIII estaven pràcticament concloses les obres més grans de la catedral, però les obres van continuar sense parar durant els següents anys, principalment a la construcció de capelles, el [[claustre]], el retaule de l'altar major, obres funeràries, la porta dels Apòstols i el [[campanar]].
-Lignit: Són d'origen recent, de poder calorífic baix, que produeixen moltes cendres quan cremen. Explotacions a cel obert i només s'utilitzen prop del lloc d'extracció.
La construcció del claustre s'ha datat a la segona meitat del [[segle XIII]], el [[segle XIV]] i acabant-se durant el [[segle XV]]. El mestre d'obres Guillem d'Enill el [[1330]] ja hauria treballat al claustre i el [[1337]] estava realitzada la capella d'[[Hug VI d'Empúries|Hug de Cardona]].<ref> Español F.,La Catedral de Lleida: arquitectura y escultura trecentista, al Congrés de la Seu Vella de Lleida. Actes. La Paeria. Lleida. 1991, pàg. 181-213. </ref> Pere Piquer documentat entre 1340 i 1345 va construir la capella del [[bisbe]] [[Ferrer Colom]], dels Montcada i del bisbe Arnau Sescomes. [[Guillem Seguer]] va ser el mestre que va treballar a mitjan segle XIV, és el realitzador del primer projecte de la porta dels Apòstols, fins a l'any 1378 va estar [[Bartomeu de Robió]] coincidint amb [[Jaume Cascalls]], que dirigia la porta dels Apòstols, en aquell temps Cascalls també treballava en el [[monestir de Poblet]]. Robió va realitzar l'obra del cor de la catedral i el gran retaule en pedra de l'altar major. El seu successor va ser Guillem Solivella, (gendre de Cascalls), que va construir la torre del campanar i el [[pòrtic]] de la porta del Fillols. Al segle XV treballaven a la catedral el francès [[Carles Galtés de Ruan]] a la porta dels Apòstols i al coronament del campanar. Va ser el mestre Mateu Alemany el que va construir l'any [[1406]] el primer rellotge que va albergar la torre major de la Seu. L'any [[1441]] és nomenat mestre major [[Marc Safont]] (tot i que no va treballar mai, ja que en el seu lloc hi era el seu esclau ''Jordi Safont'', que va estar mestre major de la [[La Seu Vella|Seu de Lleida]] quan va estar alforrat pel seu senyor l'any [[1442]]), sent succeït pels mestres Bertran de la Borda entre 1462 i 1485 i per Francesc Gomar per finalitzar la volta de creueria de la porta dels Fillols. El darrer mestre major va ser Antoni Queralt, que va realitzar els acabats d'obra, principalment al claustre, entre els anys 1494 i 1513.
-Hulla: Carbons grassos, d'un elevat contingut en carboni i gran poder calorífic, impermeables i de destil·lació fàcil. Es converteixen en carbó de coc i són utilitzats als alts forns.
===Darrers anys===
[[Fitxer:Iglesia de San Lorenzo.jpg|thumb|'''Església de Sant Llorenç''' que va assumir la seu catedralícia durant les obres de la [[Seu Nova de Lleida]].]]
Als segles següents es van modificar i van substituir algunes capelles o peces escultòriques, a causa d'encàrrecs propis de l'època.
-antracita: Els carbons més antics i de major poder calorífic i amb un contingut en carboni de fins el 95%. Tenen aspecte brillant, cremen amb flama i provoquen poca cendra. L'extracció resulta difícil i costosa ja que es troben en jaciments molt profunds.
L'[[11 de novembre]] de [[1707]]<ref>{{ref-publicació| cognom = Sàez | nom = Anna | article = Sobreviure a Felip V | publicació = [[Sàpiens]] | lloc = Barcelona | exemplar = núm. 61 | data = novembre 2007| pàgines = pàg. 57|issn = 1695-2014}}</ref> Lleida va ser conquerida per les tropes [[Guerra de Successió Espanyola|francoespanyoles]] de [[Felip V de Castella|Felip V]] i la Seu Vella va estar a punt d'ésser destruïda per ordre expressa del rei, ja que havia contribuït decisivament a la defensa de la ciutat.<ref name="s1714espoli">{{ref-publicació| cognom=Aguilera | nom =Genna | article =La nació espoliada | publicació = Especial 1714. Monogràfic de la Revista [[Sàpiens]] | lloc = Barcelona | exemplar = núm. 108 |data = setembre 2011 | pàgines = p.48-52 |issn = 1695-2014}}</ref> Va signar l'ordre d'enderrocament el [[5 de juliol]] de [[1746]] però finalment no es va produir per la defunció del monarca. Traslladant-se les funcions religioses a l'[[Església de Sant Llorenç de Lleida|església de Sant Llorenç]], fins a la consagració d'una [[Catedral Nova de Lleida|nova catedral]] el [[1781]].,<ref>[http://www.bisbatlleida.org/ La Catedral Nova de Lleida.]</ref> la Seu es va transformar en una caserna militar d'acord a les especificacions de l'aleshores enginyer en cap de Catalunya, [[Miguel Marín]].<ref name="Vilà Esplendor retrobada"> Frederic VILÀ, «L'au fènix. De l'esfondrada a la nova integració de la Seu Vella en la ciutat contemporània», a AA.VV., Seu Vella. L'esplendor retrobada, 2003, p. 160</ref>
El carbó es troba en les mines, sota terra. Els països que tenen més reserves provades
La major part dels béns que els canonges no s'havien endut, es van perdre o van destruir.<ref name="gcr"/> Durant la segona meitat del [[segle XIX]], dins de la [[Renaixença (catalana)|Renaixença]] catalana es va iniciar la revaloració de l'antiga catedral, fins a arribar al [[12 de juny]] de [[1918]] que es va declarar la Seu Vella monument nacional. Durant la [[guerra civil espanyola]] es va fer servir com a camp de concentració. El [[1948]] els militars la van cedir i cap a [[1950]] se'n va iniciar la restauració.
de carbó són: Estats Units amb un percentatge del 22,6% , en segona posició està Rússia
amb un percentatge del 14,4% i en tercera posició està Xina amb un 12,6%.
Espanya està en la posició 32 amb un percentatge del 0,1%.
El carbó s'origina per la descomposició de vegetals terrestres que s'acumulen en zones pantanoses, llacunes o marines, de poca profunditat. Les restes vegetals es van acumulant en el fons d'una conca. Queden coberts d'aigua i, per tant, protegits de l'aire, que els degradaria. Comença una lenta transformació per l'acció de bacteris anaerobis. Amb el temps es produeix un progressiu enriquiment en carboni.
L'any [[2003]] es va commemorar els vuit-cents anys de la col·locació de la primera pedra, amb una gran exposició d'obres artístiques de la catedral que es trobaven disperses.<ref>{{ref-web|url= http://www.guiarte.com/noticias/800-anos-de-una-catedral.html |títol=Exposició «L'Esplendor retrobada»|consulta= 7 de setembre de 2011}}</ref>
Extracció a cel obert: És en la que el carbó es troba prop de la superfície i s'extreu mitjançant pous descoberts. Es necessita una elevada inversió en maquinaria. Avanç d'explotar la mina, es fa un reconeixement preliminar del terreny per veure si el jaciment té l'espessor adequat i si les capes justifiquen el tipus de mina. També es fa un reconeixement per veure si hi ha carreteres, pous petrolífers, gas natural...
El [[12 de desembre]] de [[2012]] s'iniciaren les obres de restauració del campanar, amb l’objectiu de consolidar els murs i restituir tots els elements per garantir-ne la seguretat.
Amb una durada de 10 mesos, s'ha fet una neteja integral de tota la façana així com la restauració dels elements esculturals, la regeneració de tot l'enllosat i l'aïllament de les terrasses.<ref>[http://www.lleidaalminut.com/noticies/view/id/1567/seu/vella/obres/campanar/lleida/millora/restauracio/facana/torre/principal/seguretat/terrasseta/ Lleida al minut.]</ref>
Extracció subterranea: És el segon tipus bàsic d'extracció de carbó.
== Gestió del conjunt ==
Quan el carbó es troba a grans profunditats, es caven pous fins a arribar al lloc on es troba el carbó i després es fan uns túnels per poder treballar i extreure el carbó.
L'edifici interior de la Seu Vella és propietat de la Generalitat de Catalunya mentre que l'entorn del conjunt, les muralles i el [[Suda de Lleida|Castell de la Suda]] són de titularitat municipal. El [[18 de juny]] de 2009 s'aprovà la creació del Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida, format a parts iguals per la Generalitat (a través del [[Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació]]) i l'[[Ajuntament de Lleida]] amb a finalitat de gestionar de manera comuna tot el conjunt monumental.<ref>[http://www.gencat.cat/acordsdegovern/20090512/06.htm Ros i Tresserras constitueixen el Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida] Web de l'[[Ajuntament de Lleida]]. [[18 de juny]] de [[2009]]</ref>
Per ventilar aquest tipus de explotació s'utilitza un mètode que consisteix en comunicar entre si aquests pous perquè els gasos que treu el carbó surtin a l'exterior i no produeixin explosions.
Ús del carbó: El carbó s'utilitza majoritàriament com a font primària de calor en calderes industrials i per a l'obtenció d'electricitat a les cambres de combustió de carbó de les centrals termoelèctriques. El 75% del carbó mundial s'utilitza per a produir electricitat i a Espanya aproximadament un 35%-40% de l'electricitat es genera amb centrals tèrmiques de carbó. També té altres usos més minoritaris, entre els quals es troben, per exemple, els forns de ciment i l'elaboració de carbó de coc a partir de l'hulla per a produir acer.
El director del Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida és l'historiador de l'art [[Josep Tort]].
== Arquitectura ==
La construcció arquitectònica de la catedral de Lleida, va desenvolupar uns tallers molt actius que tindrien repercussió com a exemples d'influència de «[[Escola de Lleida|l'escola de Lleida]]» a esglésies de la mateixa ciutat com les de Sant Martí o Sant Llorenç i la de Santa Maria la Major de [[Tamarit de Llitera]]. L'estructura de la [[capçalera]] és molt similar a la de la [[Catedral de Tarragona]].<ref> Xavier Barral i Altet, ''Arquitectura Religiosa antiga i medieval'', Barcelona, Edicions L'isard, ISBN 84-89931-13-5 </ref> El curt espai de temps en què es va construir la Seu Vella, fa pensar en un programa molt unitari i amb poques modificacions. Malgrat les modificacions que s'hi van fer a partir del [[segle XIII]] l'edifici és un conjunt equilibrat y pròpia de l'època [[romànic|romànica]].
=== Edifici interior ===
{| class="infobox" style="text-align:center;"
{|style="text-align:center;"
! colspan="7" style="background-color: #e0e0e0; text-align:center;" |{{mida|85%| '''Planta Seu Vella '''}}
|-
| align="center" | [[Fitxer:Planta Seu Vella. Lleida224.jpg|200px|Planta de la Seu Vella]]
|-
!colspan="7" style="background-color: #e0e0e0; text-align:center;"| {{mida|85%| ''' Llegenda''' }}
|-
|style="text-align:left;"|{{llegenda|#CEE499|Església}} {{llegenda|#58F768|Claustre}}{{llegenda|#29A216|Edificis dels canonges}}
|-
|style="text-align:left;"| {{mida|85%|1.-Porta dels Apòstols,<br /> 2.-Torre Campanar,<br /> 3.-Porta principal,<br />4.-Porta dels Fillols,<br /> 5.-Porta de L'Anunciata,<br /> 6.-Porta de sant Berenguer.}}
|}
[[Fitxer:Lerida - Seu Vella 62.jpg|thumb|left|Interior de la Seu Vella.]]
[[Fitxer:Lleida-13-2 seu vella capitel.jpg|thumb|left|Capitell interior de la Seu Vella.]]
La catedral és romànica, però les cobertes són gòtiques, fet que la converteix en un clar exponent d'edifici de transició. La catedral presenta una [[Basílica|planta basilical]] de creu llatina de tres [[nau (arquitectura)|naus]]. Les naus estan formades per tres trams amb arcades cobertes amb voltes de creueria. Als braços del creuer s'obren les portes de la façana nord i sud.
L'encontre de la nau central i el creuer es va solucionar amb un gran [[cimbori]] octogonal, amb galeria superior transitable i grans finestrals que il·luminen el centre de la catedral. Es cobreix amb una [[volta de creueria]] sobre trompes.
La capçalera està composta per un gran [[absis]] central i quatre més petits reconvertits en [[Capella (arquitectura)|capelles]] per les famílies il·lustres de la ciutat a època medieval. El primer absis de la part nord ha desaparegut per l'explosió del polvorí del [[Suda de Lleida|castell de la Suda]] el [[1812]] i el segon d'aquest mateix costat a la seva part interior, es va convertir en sagristia al [[segle XV]]. L'absis central és el que està pràcticament igual que a la seva construcció primitiva. El següent cap al costat sud conserva parcialment els seus murs i l'últim absis també es troba pràcticament desaparegut.
Les proporcions de la planta de l'església van haver d'estar condicionades per la [[topografia]] del seu terreny. Les mides de la nau central són de setanta metres de longitud, tretze d'amplada i dinou d'alçada, les naus laterals tenen trenta de longitud, vuit d'amplada i deu i mig d'alçada, el creuer té la mateixa alçada que la nau central per deu d'amplada i cinquanta-tres de llarg des de la façana nord a la façana sud.
El sistema de suport és de [[pilar (arquitectura)|pilar]]s cruciformes amb semicolumnes adossades per apuntalar els [[arc former|arcs formers]]. Els [[capitell]]s interiors que sostenen les ogives i els [[arc toral|arcs torals]] així com la separació entre les naus i els de l'entrada a la capçalera, són profusament esculturats amb representacions variades: vegetals, geomètrics, zoomòrfics i historiats amb temes de l'[[Antic Testament|Antic]] i [[Nou Testament]]. Amb dos estils de tallers diferenciats, els de la part de la capçalera occitans i l'altre taller de l'escola lleidatana.<ref>[http://www.arteguias.com/catedral/seuvellalleida.htm Arteguias. Seu Vella de Lleida.]</ref>
El temple conserva importants restes de pintures murals i escultura monumental, encara que gran part de les seues escultures i obres d'art foren espoliades durant la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]].
Situat als peus de la nau es troba el [[claustre]] amb les seves dependències i la torre del [[campanar]].
==== Activitat escultòrica ====
La primera activitat [[escultura|escultòrica]] en uns [[capitell]]s historiats presenten un estil paral·lel al nord d'Itàlia, inspirat en els treballs que [[Benedetto Antelami]] havia desenvolupat en el [[baptisteri]] de [[Parma]], i relacionats amb la figura de [[Ramon de Bianya]], són uns relleus amb gran sentit descriptiu i figures amb gran energia, on es pot veure als seus fons el senyal del treball amb trepà, la [[iconografia]] que representa són escenes bíbliques juntament amb animals fantàstics i motius vegetals i es troben principalment als capitells que comuniquen el [[transsepte]] amb les naus laterals. A partir de l'any 1215, els treballs escultòrics mostren una tècnica menys detallada i amb uns valors volumètrics més plans, predomina la representació ornamental sobre el figuratiu, es relacionen aquests temes de composició i tècnica amb els capitells del claustre de [[Toulouse]] de la [[Basílica de la Daurada]], es troben aquests treballs a la catedral de Lleida, en els capitells del nivell superior del creuer i la nau central així com als capitells de la galeria del [[claustre]] més propera a la façana. L'obra més important dins de la catedral d'aquest taller escultòric va ser principalment les portes de l'Anunciata, dels Fillols i la principal del temple.<ref>{{ref-llibre|cognom=Barral i Altet |nom=Xavier |enllaçautor= Xavier Barral i Altet|títol=Art de Catalunya:Escultura antiga i medieval. Volum 6|pàgines= pp.176-178|any=1997|isbn=84-921314-6-2 }}</ref>
==== Retaule Major ====
Realitzat entre els anys [[1360]] i [[1362]] per Bartomeu Robió, aleshores mestre d'obres de la catedral, va ser executat amb [[alabastre (mineral)|alabastre]] portat de [[Sarral]]. El [[retaule]] tenia l'estructura pensada per dividir l'espai absial, deixant la part posterior per servei de sagristia.
Va sofrir una modificació durant el segle XV ([[1439]]), amb la incorporació d'un nou bancal amb [[baix relleu|relleus]] realitzat per [[Carles Galtés de Ruan]] i Jordi Safont. Es va realitzar en aquest temps també, la policromia dels antics relleus.
Durant el [[segle XVIII]] es va desarmar, i dels seus relleus se'n coneixen només cinc:
* La [[Pentecosta]]. [[Museu Diocesà de Lleida]].
* Grup de quatre [[Profeta|Profetes]], asseguts amb llibres entre les mans. Museu Diocesà de Lleida.
* Reprovació d'Adam i Eva. Fine Art Museum of [[San Francisco]].
* Rei mag de l'Epifania. Musée Goya de [[Castres (Tarn)|Castres]].
* Una fotografia d'un cinquè relleu, representant quatre personatges asseguts, com una rèplica del guardat al Museu Diocesà de Lleida. Se sap que aquest relleu havia pertangut a un col·leccionista italià, i que el va vendre en [[1932]] als [[Estats Units]].<ref> Francesca Español, ''Bartomeu de Robió i el ressò de la plàstica toscana, L'art gòtic a Catalunya.''2007, Fundació Enciclopèdia Catalana. ISBN 978-84-412-0892-6 </ref>
==== Cor ====
| 