Nicolau II de Rússia: diferència entre les revisions

Nicolau tenia llaços de parentiu amb la majoria de les cases reialreials europees. Així, era cosí en primer grau del rei [[Jordi V del Regne Unit]], del rei [[Cristià X de Dinamarca]], del rei [[Haakon VII de Noruega]], del rei [[Constantí I de Grècia]], del duc [[Ernest August de Hannover, duc de Brunsvic|Ernest August de Hannover]] i de la princesa [[Helena de Rússia, princesa de Grècia|Helena de Grècia]].

El futur emperador Nicolau II va ser educat en els rígids cànons de la cort russa i en un marcat aïllament de l'agitada i convulsa situació interna de l'imperi. La seva infància va transcórrer en el regnat del seu avi Alexandre II, i després del seu assassinat, el seu pare va pujar al tron i ell es va convertir en hereu. El seu tutor oficial va ser [[Konstantin Pobedonostsev]], gràcies al qual Nicolau va aprendre les conviccions autocràtiques del seu pare Alexandre III i la doctrina de l'origen diví del poder del tsar. Va ser educat com un aristòcrata i va obtenir una gran cultura i una acurada educació; a més, gràcies als viatges a Anglaterra, el Japó i l'Índia efectuats durant la seva joventut i al seu parentiu amb la reialesa britànica, parlava unmolt avançatbé nivell dl'anglès, deel francès -en aquell temps la llengua preferida entre l'alta societat russa- i dl'alemany. Un fet destacable era la notable semblança física que guardava amb el futur rei Jordi V d'Anglaterra. Moltes vegades ambdós feien broma canviant les seves vestimentes per imitar els seus rols respectius. Home atractiu, va tenir alguns amors de joventut com la ballarina Mathilde Kschessinska, però es va enamorar d'una de les nétes de la reina Victòria I, la princesa Alix de Hessen-Darmstadt, a la qual deia Sunny i va establir-hi una relació molt romàntica i duradora.

El tsar Nicolau II, al contrari que el seu pare, que era home de personalitat enèrgica, era de naturalesa abstreta, honrat i meticulós, essencialment tímid, romàntic i, idealista, i amb un caràcter pacífic. Va ser molt manipulat pels seus oncles, i més endavant, pel Kàiser Guillem II que es van aprofitar del nou i immadur governant per treure'n partit a favor de les seves conveniències.

Ara bé, Nicolau caigué bojament enamorat d'una cosina seva, la princesa [[Alexandra de Hessen-Darmstadt]]. Alexandra era filla del gran duc [[Lluís IV de Hessen-Darmstadt]] i de la princesa [[Alícia del Regne Unit (gran duquessa de Hessen-Darmstadt)|Alícia del Regne Unit]], raó per la qual la princesa era néta de la reina [[Victòria I del Regne Unit]]. Alexandra rebutjà la unió, ja que significava trencar la tendència que des de la tsarina [[Caterina II de Rússia]] feia que tots els tsars es casessin amb princeses alemanyes. A més a més, una germana d'Alexandra '''Alix''', la princesa [[Elisabet de Hessen-Darmstadt]], ja estava casada dintre de la família imperial amb el gran duc [[Sergi de Rússia]] i això creava suspicàcies a la Cort quant a la creació d'un partit pro-germànicprogermànic. Finalment s'ha de tenir en compte que una de les principals polítiques tsarista era el fonament del paneslavisme, que xocava de cara amb el pangermanisme.

Malgrat tot, Alexandre III en el llit de mort, autoritzà el casament, que se celebrà el [[26 de novembre]] del [[1894]]. La parella tingué cinc fills:

A instàncies dels seus consellers i, sobretot, manipulat pel seu cosí l'emperador alemany, Nicolau es va esforçar per estendre la seva influència a Àsia, rivalitzant en aquesta cursa amb les potències occidentals imperialistes; va ordenar la intervenció de Rússia en la Guerra Xino-Japonesa de 1896, en l'establiment de la base de Port Arthur el 1898, l'ocupació de Manxúria el 1900, i va convenir amb els britànics el repartiment de Pèrsia en esferes separades d'influència el 1907. Així mateix, va ser un dels principals promotors del desarmament, reflectitsreflectit en el seu paper com a iniciador de les Conferències de la Haia del 1899 i 1907.

En política interior, Nicolau va seguir la línia autocràtica dels seus antecessors, tot i que suavitzant-la una mica la mateixa, però més aviat al marge de la seva intervenció directa, el seu país va tenir un procés d'industrialització accelerada que va permetre a Rússia entrar en l'era moderna, però que també va fer sorgir importants nuclis obrers en forma de sindicats. L'activitat revolucionària clandestina, que va cobrar l'ímpetu sota el seu avi i el seu pare, seguia accelerant-se durant el seu règim, i va culminar amb les revolucions deldels anys 1905 i del 1917.

La iniciativa del moviment liberal presentada al nou tsar, d'establir una constitució que fixés les normes de l'exercici del poder es va trobar, però, amb un rotund rebuig monàrquic; seguint el consell de Pobiedonostev, Nicolau es va mostrar sever amb el que va qualificar de " ''insensats somnis de participació en assumptes d'administració interna'' ". La seva rigidesa aliena a sectors no particularment compromesos amb una ideologia afí a la revolució, van ser causants de l'acceleració de la metxa de descontentament entre el poble, des de feia temps insatisfet.

Mal informat estratègicament i conceptual de la situació militar i naval del Japó, no avaluà la seva pròpia situació en el front oriental acabat d'obrir, en especial, la incompetència i inoperància absolutes dels almiralls russos que comandaven Port Arthur i Vladivostok.

Després de la derrota de Tsushima, Nicolau II va acceptar la mediació dels EUA per finalitzar el conflicte. Per a això va recórrer a un ex-ministreexministre del seu pare, Serguei Witte, que va ser enviat a Amèrica del Nord per negociar la pau amb Japó. Tal va ser el maneig mediàtic de Witte que va aconseguir treure avantatges aparents de les paus que el Japó volia imposar a Rússia i va tornar convertit pràcticament en una espècie d'heroi. Després de donar el seu informe a Nicolau II, aquest el va nomenar Comtecomte.

Malgrat tot, el principal problema d'ordre intern que Nicolau hagué d'afrontar fou el de la successió. Alexandra havia donat a llum quatre filles i no fou fins al cinquè fill -després de gairebé nou anys de matrimoni- que nasqué el tsarevitx. Batejat amb el nom d'Alexei, aviat donà mostres de patir [[hemofília]], malaltia heretada de la seva mare a través de la reina [[Victòria I del Regne Unit]]. DegutA acausa de la fragilitat política, la Casa Imperial decidí no fer pública la notícia. Fins i tot molts membres de la Casa Imperial no coneixien amb exactitud la malaltia que patia el tsarevitx.

Grigori Yefímovich Rasputin, va aparèixer en els cercles monàrquics gràcies al contacte que va fer Anna Výrubova, la cortesana més propera cortesana a la tsarina a causa de la malaltia hemofílica que patia el seu fill Alexis. La influència que exercia sobre el nen li permetia controlar la malaltia de l'hereu al tron, de manera que aviat es va guanyar la confiança absoluta de la tsarina.

Rasputin era en si una persona extraordinària, amb un grau d'encert molt notable en les seves prediccions, una barreja de santurrónbeatitud i amistat molt convincent, però, en contrapartida, unera ésser ambtambé un àlter egoésser molt libidinós, ratllant en elgairebé maníac, que buscava el plaer sexual entre les consorts del palau.

Rasputin aviat va convertir la tsarina en la seva amiga i confident, fins al punt que ella considerava seriosament els consells que ell li donava. La raó d'aquesta influència poderosa, era que l'Emperadriu considerava a Rasputin, un enviat de Déu. Aquesta situació, va permetre a Rasputin prendre un paper decisiu en els nomenaments ministerials. Se'l coneixia per la sevapel sobrenom de monjo boig, i el seu comportament cada vegada més egolatraegòlatra i desafiant va començar a suscitar odis entre la noblesa i especulacions de tot tipus al poble.

Abans de la partida de Nicolau II al frentfront alemany, Rasputin va predir que si ell moria a mans de gent de la seva família, ningú de la família de Nicolás liel sobreviuria més de dos anys.

Finalment, va ser assassinat per un grup d'aristòcrates que l'havien convidat a una festa del 29 al 30 de desembre del 1916. Sembla provat que els seus assassins, amb el príncep Fèlix Yusúpov al capdavant, li van donar pastissos i vins carregats de cianur. En veure que no lil'afectaven afectava en excésprou, el príncep li va disparar al pit, li va colpejar el cap amb un bastó ple de plom i el va llançar al riu Neva. Es va comprovar que Rasputin va morir més tard '''ofegat'''.

Després de l'assassinat de l'arxiduc [[Francesc Ferran d'Àustria, arxiduc d'Àustria|Francesc Ferran d'Àustria]] per part de [[Gavrilo Princip]], membre d'una associació nacionalista sèrbia coneguda com la [[Mà negra]], a [[Sarajevo]] el 28 de juny de [[1914]], el moviment paneslavista es posà en marxa i exercí una enorme influència sobre el Tsar per tal que aquest exercís de protector de [[Sèrbia]]. Nicolau, però, no volia desprotegir [[Sèrbia]] ni que això signifiqués quedar evocatabocat a una guerra general. En un seguit de cartes intercanviades amb el kàiser [[Guillem II de Prússia]], els dos mandataris expressen la seva voluntat de pau; i Nicolau complí, únicament mobilitzà l'exèrcit a la frontera austriacaaustríaca. Malgrat tot, a finals del mes de juliol, la guerra ja era inevitable i el Tsar ordenà una mobilització general del país.

Els principals fronts russos se situarien en contra de l'imperi alemany, de l'imperi austrohongarès i de l'imperi otomà. Les derrotes foren estrapitosesestrepitoses i culminaren amb la desfeta dels llacs de Tannenberg que donaren la clau d'entrada als alemanys i austriacsaustríacs a la Rússia blanca.

Nicolau se centrà en la guerra, mentre que Alexandra ho feia en els afers interns. Els rumors de la influència de Rasputin sobre la tsarina en matèria política cada vegada augmentaven més. A més a més, Alexandra era alemanya d'origen i això despertava recels en el si de la població russa que veia en la tsarina una traïdora. Tot plegat acabà amb l'assassinat de Rasputin per part d'un grup de nobles liderats pel príncep [[Felix Yussupov]] el 16 de desembre de [[1916]]. Malgrat tot, la població demanava de forma creixent la finalització de la guerra però el govern s'hi negava com a conseqüència de les males posicions de l'exèrcit rus als diferents camps de batalla.

El govern monàrquic va començar a desintegrar-se amb abismantgran rapidesa a partir dedel gener de 1917, lesla situació interna era dificil pel curs desfavorable de la guerra amb Alemanya i les instigacions revolucionàries, sumades a les intervencions polítiques de l'Emperadriu van fer que la quarta Duma cedís a la pressió dels revolucionaris i es formesformés un govern provisional, liderat per Kèrenski, un revolucionari d'estil moderat.

La situació explotà el mes de març de [[1917]] quan es produí la Revolució de Febrer que conduíva conduir a l'abdicació del Tsar.

Nicolau II, incapaç de controlar la situació, va abdicar els seus drets i els del seu fill, el 20 de març de 1917, en favor del seu germà Miquel IV de Rússia,. elEl gran duc Miquel rebutjariava rebutjar l'oferiment hores després, donanti d'aquesta manera va aixídonar fi a la dinastia Romanov i eles començamentva deiniciar l'era dels soviets.

Nicolau es va deixar detenir sense oferir resistència al seu retorn delde l'ensorrat front. Va tenir la sort de no ser tancat a la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau i va ser confinat amb la seva dona i fills al palau Tsàrskoie Seló, als afores de Sant Petersburg, retenint-neon va conservar alguns privilegis domèstics.

Aleksandr Kèrenski, que no era enemic consumat del tsar, sinó més aviat objectiuuna persona objectiva i racional, va poder accedir a la veritable naturalesa de les personalitats dels deposats arribanti va arribar a reconèixer que moltes de les acusacions i traïcions eren més aviat mites i falsedats populars. i finsFins i tot va arribar a apreciar-los en aquesta etapa, i va intentar buscar la seva sortida a l'estranger, però el nou govern dels Soviet de Petrograd va prohibir seu exili,. aA méstot això es va sumar el infaust fet infaust que tant Anglaterra, com Alemanya i també la seva aliada França ignoraren els requeriments d'exili.

L'agost de 1917, tement un intent d'assassinat, Kèrenski va exiliar alsels Romanov a Tobolsk, a Sibèria. Abans de marxar Kèrenski prevenir aprevingué Nicolau: "''Els soviets desitgen el meu cap, després vindran per vostè i la seva família''".

EnA Tobolsk, la família del tsar va gaudir d'una relativa llibertat de moviments ja que el sector era pro-monàrquicpromonàrquic, i fins i tot hi va havertenir oportunitats de realitzar una fugidafugir o ser rescatatsrescatada ja que la guàrdia no era nombrosa, i fins i tot alguns soldats van arribar a establir alguna relació amistosa amb els presoners.

El primer ministre britànic [[Lloyd George]], a qui s'havia demanat asil, va declinar la proposta,; així comtambé els francesos, que no desitjantdesitjaven agreujar la ja complexa situació política d'Europa. Això segellaria finalment el fatídic destí dels Romanov.

Lenin i els seus seguidors van ingressar ala territori rus mitjançant l'ajuda d'Alemanya la qual els va donar àmplies facilitats per a fer-ho,; d'aquesta manera, Alemanya jutjava amb justa raó que Lenin provocaria l'enderrocament del feble govern provisional i la rendició de les forces russes per d'aquestaenfocar manera enfocaraixí les seves forces a occident, cosa que va passar amb el Tractat de Brest-Litovsk,; itambé provocarque provocaria la fugida de Kèrenski.

En triomfar la Segona Revolució russa a l'octubre, en la qual els bolxevics-liderats —liderats per Lenin-Lenin— van enderrocar alel govern de Kèrenski, i el Soviet Central a càrrec de Iàkov Sverdlov, un personatge que pertany aldel cercle íntim de Lenin, i qui estava a càrrec administrativament de la destinació del tsar, va ordenar primer el trasllat a Moscou de l'emperador deposat, però després es va instruir el trasllat de la família imperial a Iekaterinburg, que es trobava sota control del Soviet dels Urals amb suport de l'Exèrcit Roig.

El govern alemany havia proposat al Soviet que l'emperador ratifiquesratifiqués el tractat de pau, però comla aseva segona intenció oculta—oculta— era negociar la llibertat de Nicolau II per posteriorment poder reimplantar posteriorment el règim monàrquic, ja que Alemanya s'havia adonat que la revolució socialista mundial proclamada per Lenin aviat arribaria a les masses populars alemanyes. Per aquesta raó se li l'havia intentat enviar a Moscou en un primer moment. El Soviet, al corrent d'aquestes maniobres i temorós del que implicava la intenció, va prendre les provisions perquè mai es tornés a instal·lar el tsarisme a Rússia.

El 4 de juliol de 1918, davant l'avanç de la Legió Txecoslovaca cap a la ciutat, es va témer que aquestes tropes alliberessin la família i intentessin restaurar el règim del tsar. Un esquadró al comandament de Iàkov Yurovski va rellevar la guàrdia de la casa, i el 13 de juliol va rebre l'ordre del Soviet dels Urals d'afusellar a tota la família.

A la mitjanit del 17 de juliol, el tsar amb els integrants de la família van ser portats al soterrani de la Casa Ipatiev on van ser afusellats, amb alguns servents propers, un metge lleial, i fins i tot el gos del nen. El pretext era que se'ls havia de prendrefer una fotografia abans de sortir, o se'ls havia de traslladar.

Nicolau II va col·locar a l'hereu en elsals seus genolls mentre prenia seient al costat de la tsarina, les filles es van asseure enrere i els servents i el metge, alsal costatscostat, de peudempeus. Van passar uns instants i de sobte va entrar Iàkov Yurovski amb un revòlver en mà i 17 soldats armats amb fusells i baionetes.

Quan Iàkov Yurovski aixecaaixecà el revòlver, va declaradeclarar al tsar que el poble rus l'havia condemnat a mort,; el tsar arribava arribar a balbucejar: - —"què?"—, - Ii li disparadisparà gairebé a boca de canó. El tsar cauva caure instantàniament mort, i tot seguit els fusellers realitzenrealitzaren una descàrrega tancada a la resta de la família. Les filles, que portaven cotilles estretes i a més en el seu interior estavenanaven carregatscarregades ambde joies, no morenmoriren immediatament i sónvan ser rematades a la baioneta. El tsar va morir amb 50 anys acabats de complir.

Una de les serventes que no va rebre la primera descàrrega ésva ser perseguida per dins de l'habitació i rematada a baionetades, i fins i tot la mascota ésva resultar morta d'un tret.

Posteriorment els cossos sónvan ser portats en camions i dipositats en una mina abandonada.

L'endemà, Yurovski, tement que el rumor sobre l'afusellament induís a recuperar els cossos, va ordenar el seu trasllat i la destrucció dels cadàvers per foc i àcid. iAixí mateix ordenà llençar-los a rases d'altres excavacions, ubicades 12 km fora de la ciutat, a la mina que es diuanomenada "''els quatre germans''".

En vista del fet que bandes txecoslovaques amenacenamenaçaven la capital vermella dels Urals, Iekaterinburg, i que el [[botxí]] coronat podia escapar al tribunal del poble (un complot de la Guàrdia Blanca per durendur-se a tota la família imperial acabaacabava de ser descobert) el Presidium del Comitè divisional, complint amb la voluntat del poble, hava deciditdecidir que l'ex tsar Nicolau Romanov, culpable davant el poble d'innombrables crims sagnants, siguifos afusellat.

La decisió del Presidium del Comitè divisional es va dur a terme a la nit entre el 16 i 17 de juliol. "

El 1979, els historiadors Aleksandr Avdonin i Geli Riábov van trobar la possible tomba de la família imperial al bosc de Koptiakí. Tement informar del descobriment, no ho van fer públic fins anys després. El 12 d'abril de 1989, els diaris informaven de la troballa. La tomba no va ser oberta fins al 1991 per les autoritats soviètiques, trobantque van trobar en el seu interior nou cossos. Mitjançant l'examen dels esquelets, els científics soviètics van concloure que faltaven els cossos d'Alexei i la Gran Duquessa Maria. Les identificacions dels esquelets van ser confirmades posteriorment mitjançant anàlisi d'ADN.

Amb el seu assassinat (cap jutge o jurat no el va condemnar a mort, ni va ordenar la seva execució) pel moviment revolucionari dels bolxevics, durant la Segona Revolució russa es va extingir la dinastia Romanov. Està enterrat des de 1997 a la [[Catedral de Sant Pere i Sant Pau]] a Sant Petersburg juntament amb la resta de la família imperial i dels altres tsars russos.

El 2007 es va anunciar el descobriment dels cossos de Maria i Alexis, 2 cossos que, després de realitzar-les proves d'ADN, seran enterrats al costat dels seus pares i germanes.

El 1981, l'Església Ortodoxa Russa a l'exili va canonitzar alsels integrants de la família Romanov, una decisió ratificada l'agost de 2000 pel sínode de l'Ortodòxia Russa. Des de 1998 les seves restes reposen a la Catedral de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg.

L'1 d'octubre de 2008 el Tribunal Suprem de Justícia de la Federació de Rússia va rehabilitar a Nicolau II i la seva família, tenint-lesi va endeclarar compteque comeren unes víctimes més de la repressió política bolxevic, una decisió molt esperada pels descendents de la família imperial i l'Església Ortodoxa Russa.

D'acord alamb el veredicte pronunciat pel jutge, el Tribunal Suprem va qualificar d'infundada la repressió i va establir la rehabilitació de Nicolás Romanov (Nicolau II), Alejandra Romanov (la seva dona), Alexis, el príncep hereu (tsarevitx) i les seves filles Olga, Tatiana, Maria i Anastasia.