Nicolau II de Rússia: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
He corregit algunes faltes d'ortografia i gramàtica |
||
Línia 26:
Nascut el dia [[18 de maig]] del [[1868]] al palau reial de [[Tsàrskoie Seló]] prop de la capital imperial, [[Sant Petersburg]]. Fill del tsarevitx i després tsar [[Alexandre III de Rússia]] i de la princesa [[Dagmar de Dinamarca, tsarina de Rússia|Dagmar de Dinamarca]]. Era nét per via paterna del tsar [[Alexandre II de Rússia]] i de la princesa [[Maria de Hessen-Darmstadt]], i per via materna ho era del rei [[Cristià IX de Dinamarca]] i de la princesa [[Lluïsa de Hessen-Kassel]].
Nicolau tenia llaços de parentiu amb la majoria de les cases
[[Fitxer:Pobedonostsev by repin.jpg|thumb|esquerra|150px|[[Konstantin Pobedonostsev]] per [[Ilià Repin]] [[1903]]]]
El futur emperador Nicolau II va ser educat en els rígids cànons de la cort russa i en un marcat aïllament de l'agitada i convulsa situació interna de l'imperi. La seva infància va transcórrer en el regnat del seu avi Alexandre II, i després del seu assassinat, el seu pare va pujar al tron i ell es va convertir en hereu. El seu tutor oficial va ser [[Konstantin Pobedonostsev]], gràcies al qual Nicolau va aprendre les conviccions autocràtiques del seu pare Alexandre III i la doctrina de l'origen diví del poder del tsar. Va ser educat com un aristòcrata i va obtenir una gran cultura i una acurada educació; a més, gràcies als viatges a Anglaterra, el Japó i l'Índia efectuats durant la seva joventut i al seu parentiu amb la reialesa britànica, parlava
== Personalitat ==
Línia 37:
{{cita|- ''No estic preparat per ser tsar, mai vaig voler ser-ho. No sé res de l'art de governar, ni tan sols sé la forma en què he de parlar als ministres ... ''}}
El tsar Nicolau II, al contrari que el seu pare, que era home de personalitat enèrgica, era de naturalesa abstreta, honrat i meticulós, essencialment tímid, romàntic
Incapaç d'enfrontar-se obertament als seus ministres o de discrepar i discutir cara a cara amb persones que mantinguessin opinions contràries a les seves, preferia fer ús de la seva subtil cavallerositat per fer-se entendre quan alguna cosa li desagradava. Li agradaven les obres de teatre, l'ambient grat de la família, la música, les marxes militars i navegar amb el iot imperial Standart.
Línia 56:
Seguint la política d'apropament a [[França]] iniciada per [[Rússia]] durant el regnat del tsar [[Alexandre III de Rússia]] per tal d'evitar l'aïllament a què l'[[Alemanya]] d'[[Otó von Bismarck]] havia sotmès ambdós països, Alexandre cregué convenient que el tsarevitx es casés amb una princesa de la casa reial dels [[Orleans]] de [[França]]. A més a més, aquest també era un desig de la tsarina ja que el seu germà petit, el príncep [[Valdemar de Dinamarca, príncep de Dinamarca|Valdemar de Dinamarca]] també s'havia maridat amb una princesa orleanista.
Ara bé, Nicolau caigué bojament enamorat d'una cosina seva, la princesa [[Alexandra de Hessen-Darmstadt]]. Alexandra era filla del gran duc [[Lluís IV de Hessen-Darmstadt]] i de la princesa [[Alícia del Regne Unit (gran duquessa de Hessen-Darmstadt)|Alícia del Regne Unit]], raó per la qual la princesa era néta de la reina [[Victòria I del Regne Unit]]. Alexandra rebutjà la unió, ja que significava trencar la tendència que des de la tsarina [[Caterina II de Rússia]] feia que tots els tsars es casessin amb princeses alemanyes. A més a més, una germana d'Alexandra '''Alix''', la princesa [[Elisabet de Hessen-Darmstadt]], ja estava casada dintre de la família imperial amb el gran duc [[Sergi de Rússia]] i això creava suspicàcies a la Cort quant a la creació d'un partit
[[Fitxer:Romanovscropped1909.jpg|thumb|right|250px|Els fills del tzar Nicolau l'any 1909]]
Malgrat tot, Alexandre III en el llit de mort, autoritzà el casament, que se celebrà el [[26 de novembre]] del [[1894]]. La parella tingué cinc fills:
* SAI la gran duquessa '''[[Olga de Rússia (gran duquessa de Rússia)|Olga de Rússia]]''' nascuda el [[1895]] a [[Sant Petersburg]] i morta el [[1918]] a [[Ekaterinburg]].
* SAI la gran duquessa '''[[Tatiana de Rússia (gran duquessa de Rússia|Tatiana de Rússia]]''' nascuda el [[1897]] a [[Sant Petersburg]] i morta el [[1918]] a [[Ekaterinburg]].
Línia 76:
== Política internacional ==
[[Fitxer:Repin state council.jpg|thumb|500px|El tsar presideix el Consell d'Estat 27 de maig de 1901.]]
A instàncies dels seus consellers i, sobretot, manipulat pel seu cosí l'emperador alemany, Nicolau es va esforçar per estendre la seva influència a Àsia, rivalitzant en aquesta cursa amb les potències occidentals imperialistes; va ordenar la intervenció de Rússia en la Guerra Xino-Japonesa de 1896, en l'establiment de la base de Port Arthur el 1898, l'ocupació de Manxúria el 1900, i va convenir amb els britànics el repartiment de Pèrsia en esferes separades d'influència el 1907. Així mateix, va ser un dels principals promotors del desarmament,
Els intents per exercir una influència determinant a l'Europa Oriental i els Balcans com a cap d'un moviment paneslavista, van donar lloc a múltiples conflictes i tensions internacionals, en virtut de l'alineament rus amb Sèrbia davant els interessos de l'Imperi austrohongarès, però després de patir una primera derrota diplomàtica en la crisi de Bòsnia (1908), les Guerres Balcàniques del 1912 i 1913 van acabar definitivament amb el control rus sobre la península balcànica.
Línia 83:
== Autocràcia i processos revolucionaris ==
En política interior, Nicolau va seguir la línia autocràtica dels seus antecessors, tot i que suavitzant-la una mica
La iniciativa del moviment liberal presentada al nou tsar, d'establir una constitució que fixés les normes de l'exercici del poder es va trobar, però, amb un rotund rebuig monàrquic; seguint el consell de Pobiedonostev, Nicolau es va mostrar sever amb el que va qualificar de " ''insensats somnis de participació en assumptes d'administració interna'' ". La seva rigidesa aliena a sectors no particularment compromesos amb una ideologia afí a la revolució, van ser causants de l'acceleració de la metxa de descontentament entre el poble, des de feia temps insatisfet.
Un d'aquests descontents es deia Lenin, un advocat que provenia de la regió de Simbirsk, el germà Aleksandr Uliànov, va ser executat per un intent d'assassinat del tsar Alexandre III al 1887.
Línia 96:
El 1905, intentant contenir l'avanç japonès a Manxúria, que amenaçava els ports russos orientals, i davant la constant recomanació de Guillem II d'Alemanya, Nicolau va declarar la guerra al Japó. Nicolau II va pensar que obtindria una fàcil victòria sobre el Japó, i que així aconseguiria no només d'estabilitzar la situació interna, sinó també una més gran preponderància internacional amb el prestigi de la victòria.
Mal informat estratègicament i conceptual de la situació militar i naval del Japó, no avaluà la seva pròpia situació en el front oriental acabat d'obrir, en especial, la incompetència i inoperància absolutes dels almiralls russos que comandaven Port Arthur i Vladivostok.
Sense declaració de guerra, els japonesos van assetjar i bloquejar [[Port Arthur]] i Vladivostok i van propinar una severa derrota a la flota russa, part de la qual que va quedar semienfonsada i tancada al port. Les pèrdues en unitats navals van superar el 70%.
Línia 104:
== El Diumenge sagnant ==
[[Fitxer:Repin 17October.jpg|thumb|Manifestació, per [[Ilià Repin]]]]
Després de la derrota de Tsushima, Nicolau II va acceptar la mediació dels EUA per finalitzar el conflicte. Per a això va recórrer a un
Però un fet greu faria virar les tornes de la destinació a la dinastia Romanov: un capellà anomenat Yuri Gapón va aconseguir convocar una massa descontenta d'obrers i altres forces vives integrants del poble, que van organitzar una marxa informal per anar a lliurar una sèrie de peticions antiautocràtiques al tsar, que es trobava a Sant Petersburg (al Palau de Tsàrskoie Seló) el diumenge 22 de gener de 1905.
Línia 115:
== La malaltia del tsarevitx ==
Malgrat tot, el principal problema d'ordre intern que Nicolau hagué d'afrontar fou el de la successió. Alexandra havia donat a llum quatre filles i no fou fins al cinquè fill -després de gairebé nou anys de matrimoni- que nasqué el tsarevitx. Batejat amb el nom d'Alexei, aviat donà mostres de patir [[hemofília]], malaltia heretada de la seva mare a través de la reina [[Victòria I del Regne Unit]].
[[Fitxer:Rasputin Photo.jpg||250px|thumb|Rasputin rodejat d' admiradores.]]
Grigori Yefímovich Rasputin
Rasputin era
Rasputin aviat va convertir la tsarina en la seva amiga i confident, fins al punt que ella considerava seriosament els consells que ell li donava. La raó d'aquesta influència poderosa
Abans de la partida de Nicolau II al
Finalment, va ser assassinat per un grup d'aristòcrates que l'havien convidat a una festa del 29 al 30 de desembre del 1916. Sembla provat que els seus assassins, amb el príncep Fèlix Yusúpov al capdavant, li van donar pastissos i vins carregats de cianur. En veure que no
== La Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa ==
Després de l'assassinat de l'arxiduc [[Francesc Ferran d'Àustria, arxiduc d'Àustria|Francesc Ferran d'Àustria]] per part de [[Gavrilo Princip]], membre d'una associació nacionalista sèrbia coneguda com la [[Mà negra]], a [[Sarajevo]] el 28 de juny de [[1914]], el moviment paneslavista es posà en marxa i exercí una enorme influència sobre el Tsar per tal que aquest exercís de protector de [[Sèrbia]]. Nicolau, però, no volia desprotegir [[Sèrbia]] ni que això signifiqués quedar
Els principals fronts russos se situarien en contra de l'imperi alemany, de l'imperi austrohongarès i de l'imperi otomà. Les derrotes foren
Nicolau se centrà en la guerra, mentre que Alexandra ho feia en els afers interns. Els rumors de la influència de Rasputin sobre la tsarina en matèria política cada vegada augmentaven més. A més a més, Alexandra era alemanya d'origen i això despertava recels en el si de la població russa que veia en la tsarina una traïdora. Tot plegat acabà amb l'assassinat de Rasputin per part d'un grup de nobles liderats pel príncep [[Felix Yussupov]] el 16 de desembre de [[1916]]. Malgrat tot, la població demanava de forma creixent la finalització de la guerra però el govern s'hi negava com <sup></sup>a conseqüència de les males posicions de l'exèrcit rus als diferents camps de batalla.
El govern monàrquic va començar a desintegrar-se amb
La situació explotà el mes de març de [[1917]] quan es produí la Revolució de Febrer que
== Abdicació i presó ==
[[Fitxer:Mihail II.jpg|thumb|200px|left|Germa de Nicolau, Miquel I]]
La decisió de formar el govern provisional va tenir acceptació en tots els estaments socials i militars, inclòs l'estat major de Nicolau II, que es va veure encaixonat amb la situació política greu que s'imposava a Petrograd. Per un instant, es va redactar l'abdicació en favor del seu fill Alexis, però donada la condició de salut i immaduresa de l'hereu, va canviar de parer.
Nicolau II, incapaç de controlar la situació, va abdicar els seus drets i els del seu fill, el 20 de març de 1917, en favor del seu germà Miquel IV de Rússia
Nicolau es va deixar detenir sense oferir resistència al seu retorn
Aleksandr Kèrenski, que no era enemic consumat del tsar, sinó més aviat
L'agost de 1917, tement un intent d'assassinat, Kèrenski va exiliar
El primer ministre britànic [[Lloyd George]], a qui s'havia demanat asil, va declinar la proposta
== Assassinat i desaparició del tsar i la seva família ==
[[Fitxer:Ipatjew-Haus2.jpg|thumb|200px|Casa Ipatiev on foren apressats i assassinats els tsars]]
Lenin i els seus seguidors van ingressar
En triomfar la Segona Revolució russa a l'octubre, en la qual els bolxevics
El govern alemany havia proposat al Soviet que l'emperador
[[Fitxer:Nikolaus II. (Russland).jpg|thumb|left|L'última fotografia del tsar en vida.]]
El 4 de juliol de 1918, davant l'avanç de la Legió Txecoslovaca cap a la ciutat, es va témer que aquestes tropes alliberessin la família i intentessin restaurar el règim del tsar. Un esquadró al comandament de Iàkov Yurovski va rellevar la guàrdia de la casa, i el 13 de juliol va rebre l'ordre del Soviet dels Urals d'afusellar
A la mitjanit del 17 de juliol, el tsar amb els integrants de la família van ser portats al soterrani de la Casa Ipatiev on van ser afusellats, amb alguns servents propers, un metge lleial, i fins i tot el gos del nen. El pretext era que se'ls havia de
Nicolau II va col·locar
Quan Iàkov Yurovski
Una de les serventes que no va rebre la primera descàrrega
Posteriorment els cossos
L'endemà, Yurovski, tement que el rumor sobre l'afusellament induís a recuperar els cossos, va ordenar el seu trasllat i la destrucció dels cadàvers per foc i àcid.
=== Comunicat oficial del Soviet dels Urals. ===
"Decisió del Presidium del Consell de Diputats, Obrers, Camperols i Guàrdies Rojos dels Urals:
En vista del fet que bandes txecoslovaques
La decisió del Presidium del Comitè divisional es va dur a terme
=== Endós del Soviet Central. ===
Línia 190:
== La troballa dels cossos ==
El 1979, els historiadors Aleksandr Avdonin i Geli Riábov van trobar la possible tomba de la família imperial al bosc de Koptiakí. Tement informar del descobriment, no ho van fer públic fins anys després. El 12 d'abril de 1989, els diaris informaven de la troballa. La tomba no va ser oberta fins al 1991 per les autoritats soviètiques,
Amb el seu assassinat (cap jutge o jurat no el va condemnar a mort, ni va ordenar la seva execució) pel moviment revolucionari dels bolxevics, durant la Segona Revolució russa es va extingir la dinastia Romanov. Està enterrat des de 1997 a la [[Catedral de Sant Pere i Sant Pau]] a Sant Petersburg juntament amb la resta de la família imperial i dels altres tsars russos.
El 2007 es va anunciar el descobriment dels cossos de Maria i Alexis,
{{Sant
Línia 224:
== Canonització ==
[[Fitxer:Grabraum Nikolaus II.JPG|thumb|250px|left|Tomba de Nicolau II i la seva família a St. Petesburg]]
El 1981, l'Església Ortodoxa Russa a l'exili va canonitzar
== Rehabilitació ==
L'1 d'octubre de 2008 el Tribunal Suprem de Justícia de la Federació de Rússia va rehabilitar
D'acord
Aquesta decisió respon favorablement a una denúncia presentada el 2005 per l'advocat de la Gran Duquessa Maria Vladimirovna, que afirma ser l'hereva de Nicolau II. La família va expressar «alegria i satisfacció», va dir el seu portaveu, Ivan Artsichevski, representant d'una altra branca de descendents dels Romanov. També va acollir amb beneplàcit la decisió de reduir al mínim el seu àmbit d'aplicació: «El fet que l'Estat ha reconegut la seva responsabilitat en aquest assassinat és un pas cap a un penediment general i la de rehabilitació de totes les víctimes innocents dels bolxevics».
|