Des del segle XVIII, Gran Bretanya tenia el [[patró or]] com a sistema monetari. Això volia dir que el Banc d’Anglaterra estava obligat a canviar la lliura esterlina per or i que el preu de l’or en lliures estava fix. Tanmateix, la majoria de països tenien un sistema bimetàl·lic, amb l’or i la plata com a patrons monetaris. Els descobriments de plata durant el decenni de 1870 feu que la relació entre aquests dos metalls fos més inestable i diversos països triaren l’or com a únic patró monetari ([[Alemanya]] el 1872, [[Escandinàvia]] el 1873, els [[HolandaPaïsos Baixos]] el 1875, [[Bèlgica]], [[França]] i [[Suïssa]] el 1878 i els [[Estats Units]] el 1879). Això implicava que la quantitat de diner en aquests països quedava restringida per la quantitat d’or de la que disposessin, ja que els bancs havien de poder garantir la convertibilitat de les seves monedes en or al preu fixat. Com que en aquesta època la producció d’or fou baixa, una possible explicació per a l’evolució dels preus era que l’escassetat d’or restringia la quantitat de diner en l’economia. Per aquest motiu, els moviments populistes que sorgiren als Estats Units durant la depressió expressaven una forta oposició al patró or i demanaven la reintroducció de la plata, molt més abundant, com a patró monetari. Als anys 90, hi hagué descobriments d'or a [[Sud-àfrica]], [[Alaska]], [[Canadà]] i [[Sibèria]] i l'oferta d'or començà a augmentar més ràpidament. El 1896 la tendència dels preus canvià, i el debat sobre el sistema monetari s'acabà.{{sfn|Frieden|2007|p=6-15}}{{sfn|Cameron|Neal|2007|p=333-338}}
