Paredador: diferència entre les revisions

Les pedres no es preparen prèviament, sinó que l'art del paredador consisteix a aprofitar-les amb la seva forma original; només es permeten donar algun cop a la cara de la pedra i el cop de gràcia, que és un cop sec amb el martell en la part superior de la pedra perquè aquesta encaixi en el lloc on s'ha situat. Quan s'agafa una pedra ja s'ha de saber on s'ha de col·locar. No és propi d'un bon mestre anar provant els còdols sobre la filada fins que es troba el lloc.<ref name="PortellaPedres">{{Ref-llibre|cognom = Portella Coll|nom = Josep|títol = Pedres, parets i paredadors|url = |edició = |llengua = |data = 2000|editorial = Col·lectiu Folklòric de Ciutadella|lloc = Ciutadella|pàgines = |isbn = |col·lecció = Quaderns de folklore; núm. 66}}</ref>

Totes les pedres, malgrat siguin irregulars, tenen sis cares. Hi haurà la cara exterior, que crearà una cara oposada, interior, el cul. I tindrem quatre cares, també interiors. Una, la inferior, reposarà sobre la filada de baix; l'oposada crearà la forma superior; i les altres dues s'hauran de combinar amb les pedres immediatament anterior i posterior de la mateixa filada. Quan s'escull la cara exterior s'ha de pensar en les altres cinc cares, ja que aquesta crearà automàticament les següents; per aquest motiu, no sempre s'ha d'escollir tenint en compte que la cara que es veurà sigui la més polida, sinó la que convengui més al conjunt.<ref name="PortellaPedres">{{Ref-llibre|cognom = Portella Coll|nom = Josep|títol = Pedres, parets i paredadors|url = |edició = |llengua = |data = 2000|editorial = Col·lectiu Folklòric de Ciutadella|lloc = Ciutadella|pàgines = |isbn = |col·lecció = Quaderns de folklore; núm. 66}}</ref>

Pel que fa a la profunditat de la pedra dins la paret, aquesta ha de ser suficient per assegurar-se l'estabilitat; per regla general, la longitud de la pedra cap a l'interior de la paret ha de ser major que la de la pròpia cara exterior. Pel que fa a l'assentament, la cara que ha de reposar a terra, en el cas que sigui el fonament, o sobre les pedres de la filada exterior, no pot ballar, ha de seure bé; en ocasions es poden emprar estelles per afavorir aquest assentament. En el mateix sentit, la cara interior que quedarà dalt ha de formar un pendent lleugerament descendent cap al centre de la paret per facilitar la col·locació de les pedres de la pròxima filada.<ref name="PortellaPedres">{{Ref-llibre|cognom = Portella Coll|nom = Josep|títol = Pedres, parets i paredadors|url = |edició = |llengua = |data = 2000|editorial = Col·lectiu Folklòric de Ciutadella|lloc = Ciutadella|pàgines = |isbn = |col·lecció = Quaderns de folklore; núm. 66}}</ref>

Si ens referim a les dues cares interiors laterals, les que encaixen amb les pedres immediates a la mateixa filada, s'ha de tenir present que no han de sobresortir lateralment i que és millor que presentin línies paral·leles cap a l'interior de la paret.<ref name="PortellaPedres">{{Ref-llibre|cognom = Portella Coll|nom = Josep|títol = Pedres, parets i paredadors|url = |edició = |llengua = |data = 2000|editorial = Col·lectiu Folklòric de Ciutadella|lloc = Ciutadella|pàgines = |isbn = |col·lecció = Quaderns de folklore; núm. 66}}</ref>

'''Martell de paredar'''. És l'eina que identifica el mestre. És un mànec de dos o tres pams amb la punta de ferro. En un costat té el tall que serveis per tallar les pedres. A l'altre, el cul, que és com una maça, per picar i encaixar les pedres.<ref name="PortellaPedres" />[[Trencador|<nowiki/>]][[Calciner|<nowiki/>]]<nowiki/>