Plaça del Rei: diferència entre les revisions

Després de la Guerra Civil, l’enderroc de diversos immobles havia posat al descobert tota les dependències de la sala del Tinell i del Palau Reial Major. No obstant, l’any 1954 es van engegar una intervenció per tal de dur a terme la seva restauració i conservació. Aquesta tenia com a objectiu alliberar l’estructura gòtica de les construccions posteriors afegides, però sense malmetre-la. Això va suposar una tasca complicada donat que es va observar que els fonaments del Palau no havien cercat un subsòl estable, sinó que s’enfonsaven en terres remogudes i en poca fondària.

 

 

De la fase més antiga, a uns 5 m. de fondària des del nivell de circulació del carrer, es va documentar un paviment romà de gran extensió, amb un mosaic que es va datar del segle I. d.C., així com, un nimfeu de dos braços en angle recte. Dins d’aquest espai es va localitzar alguns pedestals de monuments, amb les corresponents inscripcions, els quals servien de base i fonaments al nimfeu. En un segon moment, per damunt es va localitzar les restes de murs d’un planta baixa d’un edifici que formaria part de l’antic palau episcopal, desafectat al segle XIII, per construir l’actual palau per ordre del bisbe Arnau de Gurb. Els pisos superiors haurien estat enderrocats per construir la plaça davant la porta catedralícia. D'una tercera fase, en ple segle XVI, es va documentar les restes d’un fonaments que es van identificar com a una graonada d’accés al Tinell. La darrera fase s’ubicava cap a finals del segle XVI, concretament a l’any 1578, moment de formació de la plaça i del carrer dels Comtes, conegut llavors com a de la Inquisició.<ref>{{Carta Arqueològica de Barcelona|1993}}</ref>