Obre el menú principal

Canvis

m
Format i puntuació.
{{millorar format|data=abril de 2013}}
 
[[Fitxer:Royal arms of Aragon.svg|thumb|right|200px|[[Senyal Reial|Armes heràldiques de la Casa reial d'Aragó]], provinents de l'emblema personal de [[Ramon Berenguer IV]]: «''Ramon Berenguer comte de Barcelona, quart del seu nom, [...] Mai no va voler ser anomenat rei, sinó administrador del regne, ni canvià les armes comtals, i àdhuc el [[Senyal Reial]] és aquell que era del comte de Barcelona''».]]
'''Casal d'Aragó''' és la denominació històrica que adoptà el [[Casal de Barcelona|llinatge dels comtes de Barcelona]] quan esdevingueren [[reis d'Aragó]]. Si fins al [[1162]] els descendents de [[Guifré el Pilós]], el [[Casal de Barcelona]], havien tingut com a feu amb la dignitat (títol) més important el [[comtat de Barcelona]], en esdevenir reis d'Aragó i ocupar el [[Casal de Barcelona]] la [[Casa reial d'Aragó]], adoptaren com a propi el nom del seu feu amb la dignitat (títol)més important: el [[regne d'Aragó]]. A partir d'aleshores Aragó va ser el cognom del seu llinatge -[[cognom Aragó]]- i per tant, la denominació del seu casal -Casal d'Aragó-, tal com manifestà el rei en [[Pere el Cerimoniós|Pere III el Cerimoniós]]: «''regne Darago lo qual regne es titol e nom nostre principal''». Tanmateix, no tenim cap mostra documental de l'ús del cognom d'Aragó fins al regnat de [[Pere II el Gran]].<ref>Armand de Fluvià ens diu a: <<El senyal dels quatre Pals és dels comtes de Barcelona, per tant català, no aragonès.>>. A: Revista de Catalunya, 96 (1995), que la primera mostra d’ús del cognom Aragó per part dels monarques catalans de la Corona d’Aragó del regnat de Pere el Gran parlant del seu germanastre castlà o castellà (vassall encarregat de la guarda, la defensa i el govern) del castell d’Amposta: «fratrem nostrum, fratrem Sancium de Aragonia» (Pere II es refereix al seu germà il·legítim Sanç, castellà d'Amposta).</ref>
 
== Del Casal de Barcelona al Casal d'Aragó ==
===Proclamacions del bisbe Ramir Sanxes i de Garcia Ramires ===
{{principal|Ramir II d'Aragó|Garcia V de Navarra}}
El rei [[Alfons I d'Aragó]] el Batallador morí el [[7 de setembre]] dedel [[1134]], poc després de la derrota aragonesa en el [[Setge de Fraga (1133-1134)|Setge de Fraga]]; aquest fet provocà el pànic<ref name="UBIETO-93">[[#UBIETO|Ubieto Arteta]], La proclamación de Ramiro II en Jaca i Barbastro, pàg.93; [http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?posicion=111&path=1457&forma=&config_zoom=N&presentacion=pagina Creación i desarrollo de la Corona de Aragón]</ref> al Regne d'Aragó i, temerosos d'una possible contraofensiva almoràvit, els cristians despoblaren les terres de Barbastre i les del sud de Daroca, provocant que la línia fronterera amb les terres musulmanes retrocedís als límits del segle anterior.<ref name="UBIETO-93"/> El testament del rei Alfons I d'Aragó bloquejava qualsevol possible resposta organitzada, perquè resultava impossible que els ordes militars de Jersualemt es posessin al capdavant de la governació dels regnes d'Aragó i de Pamplona; per agreujar aquesta caòtica situació, els més prominents rics-homnes d'Aragó havien actuat com a testimonis del testament del rei Alfons I d'Aragó, i per tant havien jurat acatar-lo, fet que els impossibilitava per a prendre qualsevol iniciativa contrària a les disposicions testamentàries del difunt rei sense trencar el seu jurament.<ref name="UBIETO-93"/> La iniciativa la prengueren un reduït nombre de nobles aragonesos de [[Jaca]] i [[Barbastre]] que no havien participat en el [[Setge de Baiona (1131)|Setge de Baiona]], durant el qual el rei Alfons I d'Aragó havia fet el seu testament, raó per la qual aquests estaven lliures del jurament d'acatar les voluntats del difunt rei.
al Regne d'Aragó i, temerosos d'una possible contraofensiva almoràvit, els cristians despoblaren les terres de Barbastre i les del sud de Daroca, provocant que la línia fronterera amb les terres musulmanes retrocedís als límits del segle anterior.<ref name="UBIETO-93"/> El testament del rei Alfons I d'Aragó bloquejava qualsevol possible resposta organitzada, perquè resultava impossible que els ordes militars de Jersualemt es posessin al capdavant de la governació dels regnes d'Aragó i de Pamplona; per agreujar aquesta caòtica situació, els més prominents rics-homnes d'Aragó havien actuat com a testimonis del testament del rei Alfons I d'Aragó, i per tant havien jurat acatar-lo, fet que els impossibilitava per a prendre qualsevol iniciativa contrària a les disposicions testamentàries del difunt rei sense trencar el seu jurament.<ref name="UBIETO-93"/> La iniciativa la prengueren un reduït nombre de nobles aragonesos de [[Jaca]] i [[Barbastre]] que no havien participat en el [[Setge de Baiona (1131)|Setge de Baiona]], durant el qual el rei Alfons I d'Aragó havia fet el seu testament, raó per la qual aquests estaven lliures del jurament d'acatar les voluntats del difunt rei.
 
L'[[11 de setembre]] dedel [[1134]], tan sols quatre dies després de la mort del rei, els habitants de Jaca reconegueren el Bisbe Ramir, germà del difunt rei Alfons, com a nou rei d'Aragó.<ref name="UBIETO-94">[[#UBIETO|Ubieto Arteta]], La proclamación de Ramiro II en Jaca i Barbastro, pàg.94; [http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?posicion=111&path=1457&forma=&config_zoom=N&presentacion=pagina Creación i desarrollo de la Corona de Aragón]</ref> El bisbe Ramir sortí del monestir i passà a les terres de Barbastre per tal de rebre l'obediència d'aquelles terres. Per contra, la noblesa navarresa es mostrà disconforme amb l'elecció de Ramir, atès que el consideraren incapaç de defensar la terra contra el rei de Castella,<ref name="ZURITA"/> qui pocs dies després de la mort d'[[Alfons I d'Aragó]] havia posat setge a [[Vitoria]], pres alguns llocs del regne de Pamplona i es preparava per envair el [[Regne d'Aragó]]. El [[bisbe de Pamplona]] [[Sancho de Larosa]] i els cavallers [[Ladrón Íñiguez Vélez]], [[Guillén Aznárez d'Oteiza]] i [[Ximeno Aznárez de Torres]], escolliren un descendent del rei [[Garcia IV Sanxes III de Navarra|Garcia Sanxes III de Pamplona]], [[Garcia V de Navarra|Garcia Remírez]], com a nou rei, tot i no comptar amb la conformitat dels aragonesos.<ref name="ZURITA">Zurita, Jerónimo: [http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/24/48/ebook2473.pdf Anales de la Corona de Aragón; Vol I; llib.1]</ref>
 
Per la seva banda, durant el setembre del [[1134]], els nobles aragonesos es reuniren a [[Osca]]<ref name="ZURITA"/> on proclamaren rei el bisbe Ramir, que atorgà carta de franquícia a tots els francs pobladors d'Osca, i on ja signà com a rei.<ref>Arxiu Jaume I: [http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=000960 1134, setembre: Ramir II d'Aragó atorga una carta de franquícia a tots els francs pobladors d'Osca]</ref> Entre finals de setembre i principis d'octubre, el ja nou rei Ramir II d'Aragó passà a la vila d'[[Alagó]], per entrar finalment a [[Saragossa]]; entre els seus valedors principals hi havia els bisbes [[bisbe d'Osca|d'Osca]] [[Arnaldo Dodon]], el de [[bisbe de Saragossa|Saragossa]] [[García Guerra de Majones]], i el de [[bisbe de Tarassona|Tarassona]] [[Miguel Cornel]], el comte d'Urgell i senyor de [[Bolea]] [[Ermengol VI d'Urgell|Ermengol VI]], el comte de Pallars [[Artau III de Pallars Sobirà|Artau III]], el senyor d'Osca i Alquézar [[Fortun Galíndez]], [[Castan de Biel]], el senyor d'Ayerbe Martín Galíndez, el senyor d'Olalla Férriz, el senyor de Calatayud i Ricla Lope López, el senyor de Turbena Rodrigo Pérez, el senyor de Montagut Pero Tizón, i el senyor de Cascante i Arguedas Johan Díez.<ref name="ZURITA"/> A Saragossa estant, el rei Ramir II d'Aragó jurà els privilegis de la [[Catedral de Sant Salvador de Saragossa|catedral]].
 
=== Les aspiracions d'Alfons VII de Lleó i la invasió castellano-lleonesa ===
Per la seva part el rei [[Alfons VII de Lleó]] s'havia proclamat legítim successor del difunt rei [[Alfons I d'Aragó]],<ref name="UBIETO-104">[[#UBIETO|Ubieto Arteta]], Rioja y Pamplona ante la proclamación de Ramiro II, pàg. 104; [http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?posicion=124&path=1457&forma=&config_zoom=N&presentacion=pagina Creación i desarrollo de la Corona de Aragón]</ref> i havia ocupat tota la riba dreta de l'[[Ebre]] envaït el [[Regne de Pamplona]] i el [[Regne de Saragossa]]. El rei castellano-lleonès ambicionava la possessió de l'extens [[Regne de Saragossa]] i adduïa la tinença que li havia atorgat el difunt rei [[Alfons I d'Aragó]]; la invasió castellano-lleonesa fou justificada en la ''Chronica Adefonsi Imperatoris'' per motius de seguretat davant l'eventual ofensiva almoràvit i hauria estat confirmada per l'aclamació popular dels saragossans, tot i que l'historiador aragonès Antonio Ubieto considera que la crònica castellana «''és una versió interessada i parcial''».<ref name="UBIETO-108">[[#UBIETO|Ubieto Arteta]], Las relaciones de Ramiro II con Alfonso VII de Castilla pàg. 108; [http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?posicion=127&path=1457&forma=&config_zoom=N&presentacion=pagina Creación i desarrollo de la Corona de Aragón]{{citació2|''"Ante esta narración hay que tener en cuenta que '''es una version interesada y parcial'''. Pero que parece cercana a la realidad."''}}</ref> L'ofensiva castellano-lleonesa provocà la retirada de Saragossa del rei Ramir II d'Aragó i els seus fidels,<ref name="ZURITA"/> passant a primers d'[[octubre]] que passaren a Calatayud,<ref>Arxiu Jaume I: [http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=001373 1134, 14 d'octubre: Ramir I d'Aragó dóna als homes de Calatayud el castell i vila d'Aranda, per tal que forme part del seu terme municipal]</ref> i després al [[Monestir de Sant Joan de la Penya]].<ref name="ZURITA"/>
 
El [[desembre]] dedel [[1134]] el rei lleonès entrà a [[Saragossa]] com a rei i senyor; allí hi confirmà les concessions dels antics reis d'Aragó.<ref>Arxiu Jaume I: [http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=000755 Alfons VII de Lleó confirma els furs i usatges dels infançons i barons d'Aragó, atorgats pel rei Pere I d'Aragó]</ref> Antonio Ubieto sosté la hipòtesi que la invasió castellano-lleonesa podria haver estat fruit d'una petició d'auxili feta pel bisbe García de Majones, i que la presència d'[[Alfons VII de Lleó]] durant el nadal dedel [[1134]]-[[1135]] suposava ''"el fracàs per a l'establiment d'una monarquia teocràtica al regne d'Aragó"''.<ref name="UBIETO-114">[[#UBIETO|Ubieto Arteta]], Las relaciones de Ramiro II con Alfonso VII de Castilla pàg. 114; [http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?posicion=127&path=1457&forma=&config_zoom=N&presentacion=pagina Creación i desarrollo de la Corona de Aragón]</ref> El rei lleonès convocà a [[Saragossa]] a gran quantitat de prohoms, àdhuc alguns que havien estat amb Ramir II d'Aragó; d'entre els conocats hi destaquen el comte de Barcelona i cunyat del rei lleonès [[Ramon Berenguer IV de Barcelona|Ramon Berenguer IV]], el comte d'Urgell i senyor de [[Bolea]] [[Ermengol VI d'Urgell|Ermengol VI]], el comte de Tolosa i cosí del rei lleonès [[Alfons Jordà]], el comte de Foix [[Roger III de Foix]], el comte de Pallars [[Artau III de Pallars Sobirà|Artau III]], el comte de Comenge [[Bernat II de Comenge|Bernat II]], el comte Rodrigo González i el senyor de Montpeller [[Guilhèm VI de Montpeller|Guilhèm VI]].<ref name="ZURITA"/>
 
=== L'''Afillatura'' entre rei dels aragonesos Ramir Sanxes, i el rei dels navarresos Garcia Ramires ===
[[Fitxer:Genealogía Casa de Aragón.jpg|thumb|200px|La doble ascendència dels reis del Casal d'Aragó, a la [[Genealogia del Casal d'Aragó (Poblet, 1400)]]]]
[[Fitxer:Segell-catalanista-jaume-I-d'aragó.jpg|thumb|200px|[[Jaume I d'Aragó]] en un segell [[catalanista]] ([[segle XIX]]-[[segle XX|XX]])]]
L'adveniment de la casa comtal de Barcelona a la casa reial d'Aragó suposà que els comtes de Barcelona adoptaren el cognom Aragó com a propi, de manera que la Casa reial també esdevingué el Casal d'Aragó: títol i cognom eren el mateix, tal com afirmà el rei en [[Pere IV d'Aragó]] el Cerimoniós (''que signava Pere terç'') en les [[Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago]]: «'''regne Darago lo qual regne es titol e nom nostre principal'''».<ref>'''[[Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago|Ordinatio feta per lo molt alt e molt excelent princep e senyor lo senyor en Pere terç rey d'Aragó de la manera con los reys d'Arago se faran consegrar e ells mateys se coronaran]]:'''{{Citació2|On con los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça la qual es cap del '''regne Darago lo qual regne es titol e nom nostre principal''': covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona e les altres insignies reyals axi con veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual ciutat es cap de lur imperi|Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Vol. 5; pàg 271; [[Pròsper de Bofarull i Mascaró]]}}</ref> L'adopció del títol del regne principal com a cognom del Casal no obstà, però, perquè el culte al llinatge, a la sang dels comtes de Barcelona<ref name="LANI">[[Stefano Maria Cingolani|Cingolani, Stefano Maria]]: [http://estudiosmedievales.revistas.csic.es/index.php/estudiosmedievales/article/viewFile/4/4 «Seguir les vestígies dels antecessors»]</ref> es mantingués tal com precisament el mateix rei en Pere IV d'Aragó recordà quan ordenà el trasllat sepulcral de les restes de: «'''l'excel·lentíssim i virtuosíssim princep i senyor Ramon Berenguer vulgarment anomenat Cap d'Estopa, antiquíssim comte de Barcelona de l'estirp de la qual Nós per la Gràcia de Déu som descendent per ordre directe'''».<ref>Sureda Jubany, Marc: [http://www.tesisenxarxa.net/TESIS_UdG/AVAILABLE/TDX-1201108-122609//Tmsj01de16.pdf Els precedents de la Catedral de Santa Maria de Girona], pàg.214. {{citació2|La notícia definitiva sobre l'emplaçament del comtes a la Galilea procedeix d'unes disposicions reials de 1385: Pere III el Cerimoniós ordenava el trasllat de les restes comtals de la Galilea al temple gòtic novament enllestit atès que estava previst enderrocar el porxo (una previsió que no es va executar fins al segle XVIII) o, si més no, ateses segurament les brutes i polsoses obres que havien tingut lloc damunt mateix, al Sepulcre, entre el 1379 i el 1381:}} {{Citació2|excellentissimi et virtuosissimi principis et domini [[Ramon Berenguer II de Barcelona|Raymundi Berengarii vulgariter nuncupati Cap.de.stopa]], antiquissimi comitis Barchinone ex cuius estirpe nos per Dei graciam sumus recto ordine descendentes|[[Arxiu de la Corona d'Aragó]], Cancelleria, r. 988, f. 165. }}</ref>
 
No és estrany doncs, que les gestes del '''Casal d'Aragó''' i dels reis d'Aragó de '''''l'alt linyatge''''' dels comtes de Barcelona fossin glorificades pels cronistes i militars catalans, i que ensems els testimonis directes sobre la denominació Casal d'Aragó siguin, justament, en [[català|llengua catalana]]. Així [[Bernat Desclot]] començà la seva crònica dient: «Assí comensa lo libre qu·En Bernat Desclot dictà e escriví dels grans feyts e de les conquestes que feeren sobre saraÿns e sobre altres gens '''los nobles reys que hac en Aragó qui foren del alt linyatge del comte de Barcelona'''»;<ref>[[Crònica de Bernat Desclot]], Pròleg</ref> o el mateix [[Ramon Muntaner (cronista)|Ramon Muntaner]], que al pròleg de la seva crònica assenyala que: «'''aquest libre senyelladament se fa a honor de Déu e dela sua beneyta Mare e del Casal d'Arago'''».<ref>[[Crònica de Ramon Muntaner]], cap. I.</ref>
 
==== Valoracions: Ferran Soldevila Zubiburu, «qüestió de renom» ====
Des d'una visió patriòtica catalana del [[segle XX]], l'historiador [[Ferran Soldevila]] recriminà que al [[segle XII]] el comte català [[Ramon Berenguer IV de Barcelona]] no hagués convertit els seus dominis '''en el reialme de Catalunya''': «''hauria estat un acte de provident patriotisme per part de Ramon Berenguer IV que, precisament perquè els seus antecessors no ho havien fet, hagués batejat o fet batejar amb el nom de reialme els seus dominis catalans''»; d'aquesta manera el seu fill Alfons «''en lloc de titular-se rei d'Aragó i comte de Barcelona, s'hauria titulat rei de Catalunya i rei d'Aragó''».<ref name="SOLDEVILA">[[#SOLDEVILA|Soldevila]], Història de Catalunya, Volum 1, cap. VII, pàg 161 [http://books.google.cat/books?id=RuRpE4cN-loC&lpg=PA158&ots=AGDhnFMGfe&dq=sant%20sepulcre%20patriarca%20guillem&hl=ca&pg=PA161#v=onepage&q=sant%20sepulcre%20patriarca%20guillem&f=false L'esforç per l'equilibri peninsular]</ref> Per a [[Ferran Soldevila]] no era només una qüestió de nom, sinó també de renom, perquè segons la visió de Soldevila, les conseqüències foren que el nom de Catalunya va desaparèixer sota el nom «'' '''d'Aragó''', que va poder designar, per extensió i natural desig d'abreujament, tot el conjunt dels estats catalano-aragonesos''».<ref name="SOLDEVILA"/> Finalitzava l'historiador [[Ferran Soldevila]] recordant que «'' '''el Casal de Barcelona fou designat, àdhuc pels catalans mateixos, amb el nom de Casal d'Aragó'''. El crit d'[[Aragó, Aragó!]] va esdevenir aviat el crit de guerra de tots els súbdits d'aquell Casal''».<ref name="SOLDEVILA"/>
 
[[Ferran Soldevila]] justificà la seva recriminació pel context d'enfrontament, no amb Aragó ni amb els aragonesos, sinó amb els historiadors espanyols i la «''seva dèria de rebaixament i d'ocultació de la nostra grandesa passada''»,<ref name="SOLDEVILA"/> de manera que «''la nostra pàtria es veia despullada de tot patrimoni. Es parlava d'expansió marítima d'Aragó, de marina aragonesa''».<ref name="SOLDEVILA"/> Ferran Soldevila va denunciar que la omissió sistemàtica de la catalanitat de la Corona d'Aragó per part dels historiadors espanyols era una «injustícia històrica»,<ref name="SOLDEVILA"/> i que l'esforç dels historiadors catalans «''era necessari per a modificar les denominacions històriques catalanes de Corona d'Aragó, rei d'Aragó i Casal d'Aragó''», i adoptar-ne de noves a fi d'evitar «''el confusionisme acientífic, els errors, i fins <!--sic-->les aberracions que han estat escrits a causa d'aquestes denominacions''».<ref name="SOLDEVILA"/>
 
==== Valoracions: Jaume Vicens Vives, «el nom no fa la cosa» ====
L'historiador català [[Jaume Vicens Vives]], en publicar [[Notícia de Catalunya]] el [[1954]], reivindicà la catalanitat de la Corona d'Aragó, citant que «una de les construccions més reeixides de la política catalana: la Corona d'Aragó» i alhora criticà l'alteració de les denominacions catalanes històriques per la nova nomenclatura Corona Catalano-Aragonesa, comte-rei i Casal de Barcelona, qualificant aquestes noves denominacions d'infantilisme verbal: «Des de mitjans del segle XIX ens ha molestat que els comtes de Barcelona fossin coneguts arreu sota el nom de reis d'Aragó; que els nostres besavis guerrers i marxants transcendissin a les planes de la història estrangera batejats com a aragonesos; que en parlar de nostra expansió mediterrània s'emprés el qualificatiu d'aragonesos. Hem acudit als procediments més refinats per evitar aquest confusionisme: '''hem parlat de Confederació catalano-aragonesa, de reis de Catalunya-Aragó, de comtes-reis, de monarques amb una, dues, o tres numeracions. Al meu judici, aquest infantilisme verbal no sols en han perjudicat, i ha molestat innecessàriament els aragonesos - que també hi eren -, sinó que ha creat un perillós confusionisme''' en el nostre esperit públic, ja que hem posat a la picota una de les més fecundes solucions del nostre intervencionisme en el complex món hispànic».
 
Finalment [[Jaume Vicens Vives]] afirmava que no hi ha lloc per a recriminacions, sinó tot el contrari, per a les vindicacions: «''Creiem, doncs, que no és pas possible de dicutir l'encert de la Catalunya medieval en acceptar una investidura aliena per als seus prínceps i en defensar a tort i a dret la unió sorgida del matrimoni de Ramon Berenguer IV''», i acabava sentenciant que «''l'Estat bastit damunt d'aquella circumstància fou una mostra excel·lent de la nostra manera d'entendre el món, '''un artifici meravellós, que permeté amplíssimes satisfaccions particulars, bo i augmentant la puixança del conjunt'''. Dos pobles de mentalitat distinta, de costums ben diversos, de tarannà i parles diferents, pogueren realitzar una tasca única, generalment en la millor harmonia. '''Ni els aragonesos ni els catalans no hem guardat mal record de la nostra experiència col·lectiva'''. Aquest és el millor dels elogis que podem atribuir a la nostra concepció política medieval. Imperi i llibertat - imperi en l'obra col·lectiva; llibertat en els afers interns, socials i individuals - es desenvolupen arra de la unió catalano-aragonesa''».
 
== Branques reials del Casal d'Aragó ==
* [[Regne de Mallorca|Casa Reial de Mallorca]], nascuda el [[1276]] pel testament de [[Jaume I d'Aragó]].
* [[Regne de Sicília|Casa Reial de Sicília]], nascuda el [[1295]] per l'entronització de l'infant [[Frederic II de Sicília|Frederic d'Aragó]].
* [[Regne de Nàpols|Casa Reial de Nàpols]], nascuda el [[1458]] pel testament d'[[Alfons V d'Aragó]].
 
 
484

modificacions