La construcció social de la realitat: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: ressultar |
He fet unes poques correccions tipogràfiques. No he tocat res dels continguts ni de la forma del text. |
||
Línia 9:
'''La vida quotidiana'''. Berger i Luckmann comencen en el nivell individual, amb l'estudi de la realitat de la vida quotidiana, '''el món del sentit comú'''. Per dur-ho a terme es fonamentaren en l'obra d'[[Alfred Schutz]]. El punt de partida és que les persones consideren els processos subjectius com realitats objectives, és a dir, els actors perceben la realitat social com independent de la seva pròpia aprehensió, com quelcom donat per descomptat.
Berger i Luckmann descriuen les interaccions cara a cara seguint les pautes de Schutz. Aquestes relacions impliquen un intercanvi immediat de significats, per tant hi ha poques tipificacions. En una relació personalitzada hi ha més espai per a la negociació. Però a mesura que ens allunyem de les relacions immediates cara a cara i ens movem vers les relacions amb persones menys íntimes, o fins i tot desconegudes, hi ha més espai per a la tipificació i menys per a la negociació interpersonal. Ras i curt, les nostres relacions amb els desconeguts són més impersonals i
Com altres fenomenòlegs, Berger i Luckmann van assignar una gran importància al llenguatge, especialment per la seva relació amb el procés de tipificació. Consideraven el llenguatge com una forma específica del procés de la significació, un subtipus d'objectivació que es distingeix pel seu pròposit de representar una sèrie ampla de significats subjectius. El llenguatge és el sistema de símbols vocals més important de la societat car mostra la capacitat humana de comunicar significats que no són expressions immediates de subjectivitat. El llenguatge a més ens
'''Institucionalització'''. Un pas més enllà és el procés de construcció de sentit de la realitat social mitjançant l'externalització; és a dir, les persones desenvolupen pautes d'acció en situacions recurrents. Són els hàbits que ens faciliten decidir una acció apropiada per a cada situació. Les accions habituals són la base, doncs, per al desenvolupament de la institucionalització perquè les persones desenvolupen tipificacions de la possible acció dels altres en una situació donada. Berger i Luckmann defineixen institució com un procés recíproc de tipificació on les institucions "controlen el comportament humà establint pautes de conducta definides prèviament".<ref>Berger i Luckmann, 1967, pàgina 55.</ref> I aquestes institucions adquireixen objectivitat en el transcurs del temps. Això
Al posar l'accent en l'experiència de les institucions, els autors subratllen clarament els seus aspectes subjectius. Els nens perceben el món institucional com una realitat objectiva: és a dir, per a ells estava allà abans de néixer i seguirà al mateix lloc després de la seva mort. A mesura que els individus maduren, aprenen les seves biografies com episodis que formen part de la història objectiva de la societat. Els autors se centren, doncs, en el coneixement de la societat que tenen les persones. Així, la sociologia ha de centrar-se en la manera com els individus reconstrueixen el seu coneixement de la realitat social; no només han de centrar-se en la producció històrica del món, sinó també en la creació contínua d'aquest món sobre la base de la quotidianitat.
Línia 21:
La '''reificació''' constitueix una important eina per analitzar de forma integral el món social. Els autors de ''La construcció social de la realitat'' defineixen la reificació només com un fenomen subjectiu.<ref>Berger i Luckmann,''«The social construction of reality»'', 1967, pàgina 89.</ref> La reificació és la tendència a percebre els productes humans com si fossin quelcom distint, com fets de la natura, com resultats de lleis còsmiques o manifestacions de la voluntat divina.<ref>Berger i Luckmann, ''«The social construction of reality»'', 1967, pàgina 89.</ref>
'''Legitimacions'''. L'anàlisi de Berger i Luckmann de les legitimacions, les
Línia 34:
Si bé la realitat social produeix efectes segons la forma en la que se la defineix i està constituïda per un complex entramat simbòlic, s'ha de reconèixer que la visió fenomenològica no té en compte que allò simbòlic és constitutiu d'allò social. Per tant, les dimensions simbòliques no estan només al nostre cap, sinó també a la pròpia realitat social.
Així, si l'única realitat (amb existència efectiva, que produeix efectes sobre nosaltres) és la realitat tal com la veiem/interpretem, '''la realitat social seria allò que creiem que és'''. En conseqüència, per exemple, només cal que algú percebi una situació, una persona o un objecte social com a perillós perquè actuï en contra com si fos objectivament perillós. Seria el cas del [[racisme]], la [[xenofòbia]], l'[[homofòbia]], l'[[androcentrisme]], l'[[etnocentrisme]]. També es mostra amb l'"etiquetatge" (estereotips, tipificació...) dels fenòmens socials. Així en "etiquetar" de radical als moviments independentistes catalans, i en utilitzar-ho per a denominar certes conductes,
En aquesta "concepció simbòlica" de la realitat, el llenguatge té una importància fonamental, el seu paper és decisiu en les operacions simbòliques: el llenguatge és l'element central de la definició de la realitat "tal com és". Com afirmen Berger i Luckmann, la realitat per excel·lència (la vida quotidiana) és imposada pel llenguatge que proporciona contínuament les objectivacions indispensables. Per tant el fet que la realitat social tendeixi a ser d'una manera determinada i no d'una altra depèn, en part, de què utilitzem un determinat llenguatge i no un altre per parlar "en ella" i "d'ella". Alhora, el [[llenguatge]] és molt important en la construcció de la pròpia identitat. Aquesta construcció és molt complexa perquè no es tracta d'una única identitat, sinó d'identitats múltiples sorgides de les diverses interaccions socials.
| |||