Simbolisme a Catalunya: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Correcció tipogràfica: espai sobrant |
m Corregit: de mateixa temàtica > de la mateixa temàtica |
||
Línia 14:
L'art posterior a l'any 1896 de [[Joan Brull]] (1863-1912) és molt semblant a la pintura lírica de Tamburini, amb les mateixes noies melangioses o somrients espiritualitzades per una tècnica boirosa que l'artista català deu, en part, al seu mestre parisenc, el pintor Raphael Collin. Brull va pintar alguns dels quadres més reeixits del simbolisme català amb vaporoses adolescents, meitat dones, meitat nimfes, també però una malenconiosa i voluptuosa ''Calipso'' que harmonitzava amb un paisatge somnolent i trist. En la seva obra mestra, ''Ensomni'', l'expressió poètica deriva de la delicadesa del cromatisme i de la subtilitat de la pinzellada. L'art de Brull, carregat de reminiscències prerafaelites difuses, es relaciona sobretot amb l'evanescència dels pintors simbolistes francesos [[Aman-Jean]] o [[Levy-Dhurmer]].<ref name="gencat1307"/>
[[Adrià Gual]] (1872-1944), més conegut com a home de teatre, dramaturg i cartellista, va fugir l'any 1896 de l'estètica naturalista de [[Colla del Safrà|La Colla del Safrà]], de la qual era membre, per cultivar el simbolisme. Va pintar una al·legoria de ''La Música'', una mena de nimfa extasiada, i ''La Rosada'', obra en la qual associa íntimament l'art a la literatura, ja que el marc serveix de suport al seu poema de la mateixa temàtica. Es tracta d'una nostàlgica variació sobre el cicle de la vida i la mort, amb delicades notacions de correspondències.<ref name="gencat1307"/>
Altres artistes van conrear durant aquest final del segle XIX el simbolisme. [[Josep Triadó]] (1870-1929) pinta ''La Mort'', en què associa la figura negra simbòlica de la Mort amb un paisatge d'hivern, boirós i desolat. [[Sebastià Junyent]] (1865-1908), artista inquiet, crític d'art, després d'una etapa naturalista s'inclina l'any 1899 cap a una pintura sentimental i psicològica que recorda la pintura intimista de Rusiñol, amb quadres com ''Clorosi''. Després Junyent passa per una etapa religiosa amb l{{'}}''Ave Maria'', una de les composicions més originals del simbolisme català, tant per la gran llibertat de factura com per l'afrontament entre una Verge tímida, poruga, i un àngel prerafaelita seductor, de cabells vermells. Amb ''L'Anunciació'', d'una gran simplicitat i puresa, la inspiració sembla venir dels primitius italians.<ref name="gencat1307"/>
| |||