Revisió del 00:15, 16 jul 2014 modifica Langtoolbot (discussió \| contribucions) Bots 1.186.859 edits m Corregit: V a.C. conservat > V aC conservat ← Edició anterior		Revisió del 13:55, 3 des 2014 modifica desfés 212.145.78.176 (discussió) que és la flauta Etiqueta: editor visual Edició següent →
Línia 1: una flauta molesta molt al cole[[Fitxer:Anderson_Sophie_Shepherd_Piper_1881.jpg\|thumb\|El ''pastor flautista'' de [[Sophie Gengembre Anderson]], [[1881]]]]▼ Una '''flauta''' és, més que no pas un instrument musical, una gran família d'[[instrument musical\|instruments]] [[aeròfon\|de vent]], que es caracteritzen pel fet que el so s'hi produeix quan l'aire que s'hi insufla incideix en un [[bisell]] practicat a l'[[embocadura]] de l'instrument. Per això mateix s'entén que la flauta és un ''instrument de bisell''; d'altra banda, i atès que hom considera que són instruments de fusta tots els instruments de vent que no tenen embocadura de broquet, les flautes es classifiquen com a instruments de fusta, sigui quin sigui el material amb què estiguin construïdes: os, fusta, plàstic, metall, ceràmica, canya o altres. Aquest bisell divideix el flux de l'aire que hi entra, de manera que una part d'aquest queda dirigida cap a l'exterior de l'instrument i no incideix en el so de l'instrument –o en alguns casos ho fa tangencialment, li dóna un color específic- i l'altra entra en vibració mentre recorre el tub ressonador. La funció del tub és doble: amplifica el so, i permet establir l'altura i l'afinació del so bo i modificant la llargada del mateix, cosa que habitualment es fa tapant o destapant forats, tot i que hi ha, també, altres sistemes com per exemple les flautes d'èmbol o de pistó. ▲[[Fitxer:Anderson_Sophie_Shepherd_Piper_1881.jpg\|thumb\|El ''pastor flautista'' de [[Sophie Gengembre Anderson]], [[1881]]]] == Etimologia<ref> Andrés, Ramon (1995): Diccionario de Instrumentos Musicales. Barcelona, Bibliograf. P. 160 i 161</ref> == S'han donat diverses hipòtesis sobre la seva etimologia. Una d'elles ho fa derivar del [[llatí]] ''flatulare'', de ''flatus'', que significa buf. D'aquesta hauria pogut derivar ''flatüar'' i la seva metàtesi ''flaütar''. D'aquesta manera, el substantiu flauta seria un derivat del verb flaütar i hauria estat difós per la poesia dels [[trobador]]s, des de la [[llengua d'oc]] a la resta de llengües romàniques. Però també hi ha les formes [[occità\|occitanes]] flauja, flajol i flaujar que tenen unes semblances amb el francès flageolet, amb el català [[flabiol]], ... que no poden ser considerades com a casuals i que potser ens parlen d'un creuament entre el llatí tardà ''flatare'' i l'occità ''flaujar''.<ref>Corominas, Joan: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona, Curial. Vol. 4. P. 24.</ref> El mateix Joan Coromines documenta la forma ''flaüta'' l'any 1328 i la forma ''flahuta'' el 1378.

Flauta: diferència entre les revisions