Subhasta: diferència entre les revisions

Aquesta nova variant de subhastes va ser inventada a Finlàndia el 2008 i consisteix a apujar el preu del producte en un cèntim amb cada licitació realitzada. Cada producte té un rellotge, i la subhasta només acaba quan finalitza el compte enrere i per tant, quan cap altra persona hagi licitat pel producte durant el període marcat en el rellotge. L'última persona a pujar guanya el producte per l'import que l'acompanya en finalitzar la subhasta.

 

<ref>http://www.encantsbcn.com/ca-es/elmercat/subhastap%C3%BAblica.aspx</ref>Els encants de [[Barcelona]] és un mercat a l'aire lliure on es fan subhastes públiques. Tradicionalment quan una persona moria, la casa on vivia passava per herència als seus descendents però pel que feia als objectes de l'interior es feia un inventari. El lot complet d'objectes se subhastava als encants entre les 7:00 i les 9:00 del matí. Tot seguit qui comprava el lot podia passar a vendre els objectes al detall. El llistat d'objectes podia incloure: mobles, roba, elements decoratius, vaixelles, estris de cuina, llibres, etc. En cas que el difunt no fos propietari de la casa, sinó que fos un llogater, la subhasta era encara més necessària perquè el propietari llogués de nou l'immoble. Actualment s'hi venen tota mena d'objectes de segona mà sense que aquests siguin provinents d'un antic propietari difunt.

 

 

Al llarg del temps han hagut diferents emplaçaments per als encants fins a l'actual lloc al sud de la plaça de les glòries, al barri de [[Fort Pienc]], ([[Eixample de Barcelona|Eixample]]).<ref>TV3, Sense ficció: "Encants, diari d'un trasllat"</ref>

== La subhasta del peix ==

Tradicionalment, i encara avui dia a la majoria de ports catalans, el peix es ven en subhastes a la baixa. El preu de sortida el fixa un treballador de la confraria de pescadors on es realitza la venda. La subhasta es fa públicament, és a dir qualsevol pot assistir a mirar, però per a participar-hi cal tenir llicència. Aquestes llicències es donen a propietaris de peixateries, amos de restaurants i a transportistes que després venen el peix a ciutats i centres comercials.<ref>Barris, Josep (2008): ''Roses o a la recerca de la zona grisa'', Publicacions Municipals (Roses)</ref>