Björn Borg: diferència entre les revisions

Borg va entrar al circuit de tennis professional amb només 14 anys, i el 1972, amb només 15 anys, ja va formar part de l'equip suec de [[Copa Davis]] i va guanyar el seu primer partit en aquesta competició. Aquest mateix any es va imposar en la final júnior de [[Torneig de Wimbledon|Wimbledon]]. L'any següent ja va disputar el torneig sènior i en el primer intent es va classificar per disputar els quarts de final. El primer títol professional el guanyà el 1974, poc abans de complir els 18 anys, a [[Masters de Roma|Roma]]. Poques setmanes després es va imposar en la final del [[Torneig de Roland Garros|Roland Garros]] superant l'espanyol [[Manuel Orantes]]. Amb 18 anys acabats de fer va esdevenir el guanyador més jove d'aquest torneig, malgrat que posteriorment fou superat pel seu compatriota [[Mats Wilander]] (1982) i l'estatunidenc [[Michael Chang]] (1989). L'any següent va reeditar el títol davant [[Guillermo Vilas]]. Aquest mateix any va classificar l'equip suec per la final de la Copa Davis, i allà s'imposaren a Txecoslovàquia. En aquest moment, Borg portava 19 victòries individuals consecutives des de 1973. De fet, Borg ja no perdria cap més partit individual fins a la seva retirada encadenant 33 victòries consecutives, rècord que encara és vigent.<ref>{{ref-web| url=http://www.daviscup.com/en/statistics/player-records.aspx| títol=Player Records > Winning streaks| editor=Davis Cup| consulta=06/10/2014| llengua=anglès}}</ref>

 

En el 1976 fou derrotat per [[Adriano Panatta]] en el Roland Garros, l'únic tennista que va guanyar a Borg en aquest torneig, i en dues ocasions (1973, 1976). Es va refer amb el títol de Wimbledon sense cedir cap set i derrotant a [[Ilie Năstase]] en la final. En aquesta ocasió també es va classificar per disputar la final del [[US Open]] per primera vegada en la seva carrera, en aquell moment es disputava sobre terra batuda, però fou superat per [[Jimmy Connors]], número 1 del rànquing. En la temporada 1977 no va disputar el Roland Garros a causa d'estar sota contracte amb la [[World Team Tennis|WTT]]. Novament es va imposar a Wimbledon i en aquesta ocasió davant Connors. Aquesta victòria el va ascendir fins al número 1 del rànquing, tot i que només per una setmana, però suficient per trencar una marca de 160 setmanes consecutives de Connors.