Partit Tory: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: de las tarifes > de les tarifes
m Corregit: a las demandes > a les demandes
Línia 33:
També va intentar algunes reformes parlamentàries i electorals en la [[Cambra dels Comuns del Regne Unit |Cambra dels Comuns]], per adaptar les circumscripcions a les noves situacions i actualitzar la representativitat però no les va poder dur endavant. Malgrat tot, el rei li va concedir l'ús de la prerrogativa reial nomenant un considerable '''nombre de Pars''' a la [[Cambra dels Lords]] per atorgar-li majoria. També va proposar reformes com l'adopció del [[lliurecanvisme]] entre Gran Bretanya i Irlanda o l'abolició del comerç amb [[esclavisme|esclaus]] que foren rebutjades, però en realitat les seues temptatives de reformes van crear importants precedents en el futur. A més va reorganitzar el partit Tory a la manera de professionalitzar la tasca política i seguint fins i tot algunes de les receptes de [[Edmund Burke]]. [[Pitt]] també va contribuir a que el propi partit Whig es reforcés orgànicament, a la manera com ho havia fet Pitt, en torn a un dirigent indiscutible, [[Charles James Fox]]. No hi ha dubtes que el sistema parlamentari va avançar notablement amb Pitt.
 
La facció Tory va dirigir, resistir i vèncer la guerra contra la França revolucionària a partir de l'expansionisme de l'època republicana que va posar en joc els interessos continentals de Gran Bretanya i, sobretot, enfront de Napoleó. Quan el poder, a partir de 1795 en endavant va caure a les mans de [[Napoleó Bonaparte|Bonaparte]] i França es va transformar en un imperi encara més potent, la lluita aferrissada i antirevolucionària va desembocar en un esclat patriòtic involucionista (en contra de qualsevol dissidència, llibertat o reforma). En aconseguir la victòria, el prestigi el va monopolitzar el govern britànic per mantenir un domini absolut i oligàrquic sobre el Parlament i preservar els costums i institucions resistint a lasles demandes reformadores. Els seus més destacats dirigents van d'aleshores van ser [[Castlereagh]], [[Wellington]] i el príncep regent, el futur [[Jordi IV]].
 
Serà a finals de la dècada dels 20’s que la seua política ultra conservadora i de caràcter reaccionari va causar el rebuig majoritari i la derrota de 1830 que va portar altre cop als Whig al poder iniciant un programa de reformes que transformaria la vida política interior. En aquest desenvolupament de canvis, el 1830 comportar l'inici de la eixamplació de les bases i suport del sistema polític anglès i la inclusió en el qual de les classes mitjanes i productives que va ibligar als dos partits a evolucionar.