Manierisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació |
|||
Línia 1:
[[Fitxer:Pieter Bruegel de Oude - De val van Icarus.jpg|thumb|Al ''Paisatge amb caiguda d'Ícar'' veiem les cames d'un Ícar que ha caigut de cap a l'aigua, 1558]]
El '''manierisme''' és un estil [[art]]ístic caracteritzat per la recerca d'una [[estil]]ització (''maniera'') personal i que va predominar entre el [[renaixement]] del [[segle XVI]] i el [[barroc]]. Va ser una reacció a l'agitació social, política i religiosa de l'època i va representar un profund allunyament de l'[[harmonia]] de l'[[alt renaixement]].<ref name=art>Robert Cumming, ''Arte'', editorial Espasa, [[2006]]. ISBN 8467020970 {{es}}</ref>
El '''manierisme''' és un estil artístic que predominà a la [[Itàlia]] del segle XVI. Posterior als grans mestres de l'[[Alt Renaixement]], correspon a un moment en què els valors renaixentistes (bellesa, harmonia, unitat) són desmitificats i deixen de ser la finalitat última de l'art, i tots els camins esdevenen vàlids. Fora d'Itàlia, en canvi, aquesta època és la de difusió dels ideals estètics del [[Renaixement]].▼
▲
Les seves principals figures són [[Rosso Fiorentino]], [[Jacopo Pontormo]], [[Tintoretto]], [[El Greco]], [[Agnolo Bronzino]] i [[Parmigianino]].<ref name=art/>
== Definició ==
[[Fitxer:Bibliotekarien innan konservering - Skoklosters slott - 97128.tif|left|thumb|''Elbibliotecari'']]
El principi, el terme italià ''maniera'', equivalent a [[estil]] o mode, té un cert caire pejoratiu, d'imitació, artificiós: els pintors pinten ''a la maniera'' de [[Raffaello Sanzio|Raffaello]], [[Leonardo da Vinci]], [[Michelangelo Buonarroti|Miquel Àngel]], etc. S'ha de tenir en compte, però, que la característica de l'època és més la varietat i la diversitat que no pas la imitació. En realitat, el manierisme és una continuació lògica del procés de recerca i d'experimentació de noves solucions que caracteritza el Renaixement des dels seus inicis.▼
El manierisme representa un allunyament de la pintura respecte a la [[mimesi|imitació]] de la [[realitat]]. Aquest és el motiu de la gran importància que se li ha donat al manierisme durant el [[segle XX]], moment en què la pintura ha assolit la seva autonomia respecte a la representació de la realitat.▼
==Tema==
▲El principi, el terme italià ''maniera'', equivalent a estil o mode, té un cert caire pejoratiu, d'imitació, artificiós: els pintors pinten ''a la maniera'' de [[Raffaello Sanzio|Raffaello]], [[Leonardo da Vinci]], [[Michelangelo Buonarroti|Miquel Àngel]], etc. S'ha de tenir en compte, però, que la característica de l'època és més la varietat i la diversitat que no pas la imitació. En realitat, el manierisme és una continuació lògica del procés de recerca i d'experimentació de noves solucions que caracteritza el Renaixement des dels seus inicis.
[[Fitxer:Jacopo_Tintoretto_032.jpg|thumb|''Susanna al bany'' és un tema molt popular i que dóna una excusa per al nu femení]]
▲El manierisme representa un allunyament de la pintura respecte a la imitació de la realitat. Aquest és el motiu de la gran importància que se li ha donat al manierisme durant el segle XX, moment en què la pintura ha assolit la seva autonomia respecte a la representació de la realitat.
Els temes més freqüents són els [[religiosos]], però des d'una percepció poc habitual fins aleshores; els [[retrat]]s amb expressions inesperades; la [[mitologia]] i les [[al·legories]], sovint dotades d'un [[simbolisme]] sinistre.<ref name=art/>
== Estil ==
[[Fitxer:
Les dues característiques més importants del manierisme són el rebuig de les normes i la llibertat en la composició, en els colors i en les formes. Per altra banda, presenta una extraordinària varietat de manifestacions que díficilment permeten definir-lo com un estil basat en una unitat de principis i normes.
En un món agitat, l'art d'aquesta època també era agitat, violent i nerviós. S'hi troben temes obscurs, [[simbolisme]] tens, figures i l'espai distorsionats, una expressa manca d'harmonia i proporció, textures irreals, colors molt vius, poses artificials i escenes de ''[[voyeurisme]]'' sexual. Les figures semblen suspeses en plena acció o mostren tensió intencionada.<ref name=art/>
A l'arquitectura destaca l'anti[[classicisme]] i la distorsió del que espera l'espectador; i a l'escultura la sensació de [[moviment]], les anatomies masculines fortes i muscloses, les postures exagerades per a realçar-les i el [[realisme]].<ref name=art/>
== Arquitectura ==
[[Fitxer:Rome-EgliseGesu-Intérieur.jpg|thumb|Jacopo Vignola. ''Església d'Il Gesú'']]
Al voltant del [[1550]] neix una nova generació d'arquitectes que d'una banda continuen la línia individualista i ornamental de [[Miquel Àngel]] i, de l'altra, intenten sintetitzar les experiències d'un segle de construccions basades en els principis del [[classicisme]] mitjançant obres teòriques que tindran una gran repercussió.
[[Sebastiano Serlio]] (1475-1554) va escriure un ''Tractat d'arquitectura'' (1537) que va ser un dels més llegits del moment, juntament amb ''Dels cincs ordres d'arquitectura'' de [[Jacopo Vignola]] (1507-1573).
Així mateix,
[[Giulio Romano]] segueix més clarament la línia de [[Miquel Àngel]] quant a creativitat i reinterpretació individual dels elements clàssics. Els seus treballs a [[Màntua]], com per exemple el gran ''Palazzo del Té'', van canviar la fesonomia de la ciutat.
Linha 23 ⟶ 36:
[[Andrea Palladio]] (1508-1580), arquitecte oficial de [[Venècia]], és també l'autor de ''Els quatre llibres d'arquitectura'', on estudia els materials, els ordres arquitectònics, les tipologies dels edificis, etc.
[[Fitxer:La Rotonda.jpg|thumb
Podem trobar les seves construccions més importants a la regió del Veneto. A Vicenza va realitzar diverses obres civils com palaus i vil·les. Les vil·les de '''Palladio''' responen a la necessitat de la [[burgesia]] veneciana de diversificar els seus ingresos: són edificis pensats com a centre d'explotació agrícola i no com a casa de descans (''Villa Barbaro'', 1557).
Linha 30 ⟶ 43:
També és seu el ''Teatre Olímpic'' de [[Vicenza]] on Palladio recupera un tipologia d'edifici clàssic: el teatre de càvea semicircular amb una escena espectacular a base de pòrtics sobre columnes i fons en perspectiva.
[[Fitxer:Chiesa del Redentore (Venice).jpg|thumb|left
A [[Venècia]] hi ha les seves dues millors obres religioses, l<nowiki>'</nowiki>''Església de Sant Giorgio Maggiore'' i l'''Església del Redentore'' que, en definitiva, suposen un intent de solució classicista al problema de les façanes d'església que tenen diferent alçada a la nau central i a les laterals i no admeten un simple pòrtic amb frontó.
Linha 37 ⟶ 50:
== Escultura ==
[[Fitxer:PerseusSignoriaStatue.jpg|thumb|rigth|200px|Benvenuto Cellini. ''Perseu'']]
Pel que fa l'[[escultura manierista]], la característica més destacable és l'accentuació del [[moviment]] i del dinamisme en figures i grups. El recurs més utilitzat és la forma ''serpentinata''
L'autor més notable del període és [[Benvenuto Cellini]] (1500-1571), orfebre i escultor. En la seva obra ''Perseu'', [[al·legoria]] del triomf dels [[Mèdici]] va demostrar el seu virtuosisme tècnic en fondre el complicat grup d'una sola peça mitjançant la [[tècnica de la cera perduda]]. Un altre exemple és el seu saler d'or i [[banús]] dissenyat el [[1540]], on [[Neptú (mitologia)|Neptú]] i [[Amfitrite]] es mostren en posicions estirades i incòmodes. Com orfebre, és famós el ''Saler de Francesc I'', al·legoria mitològica en or, argent i esmalt concebuda com una fot en petita escala. Durant el període [[manierisme|manierista]], es van crear més obres abstractes, pensant més en el color i en la composició que en el [[realisme]] de la peça. Un exemple d'això són algunes obres de [[Giambologna]], on les figures no es mostren en posicions naturals o fins i tot humanament possibles, però
▲Pel que fa l'escultura manierista, la característica més destacable és l'accentuació del moviment i del dinamisme en figures i grups. El recurs més utilitzat és la forma ''serpentinata'': figura contorsionada de forma artificiosa amb una sinuositat exagerada.
▲L'autor més notable del període és [[Benvenuto Cellini]] (1500-1571), orfebre i escultor. En la seva obra ''Perseu'', al·legoria del triomf dels [[Mèdici]] va demostrar el seu virtuosisme tècnic en fondre el complicat grup d'una sola peça mitjançant la tècnica de la cera perduda. Un altre exemple és el seu saler d'or i [[banús]] dissenyat el [[1540]], on [[Neptú (mitologia)|Neptú]] [[Amfitrite]] es mostren en posicions estirades i incòmodes. Com orfebre, és famós el ''Saler de Francesc I'', al·legoria mitològica en or, argent i esmalt concebuda com una fot en petita escala. Durant el període [[manierisme|manierista]], es van crear més obres abstractes, pensant més en el color i en la composició que en el realisme de la peça. Un exemple d'això són algunes obres de [[Giambologna]], on les figures no es mostren en posicions naturals o fins i tot humanament possibles, però si que transmeten sentiment.
[[Fitxer:San Vicente Mártir arrojado al muladar (detalle).jpg|thumb|left|''San Vicente Mártir arrojado al muladar'', escultura en alabastre de [[Diego de Tredia]] (Documentat el [[1533]]).]]
Altres escultors manieristes importants són [[Giambologna]] (1529-1608), que va fer el grup en marbre del ''[[Rapte de les Sabines]]'' i [[Bartolomeo Ammannati]] (1511-1592) autor de la ''Font de Neptú''.
== Pintura ==
[[Fitxer:Angelo Bronzino 001.jpg|thumb|left|200px|Il Bronzino. ''Venus, Cupid, la Follia i el Temps'']]
Si hem de trobar un tret definidor del
Molts dels pintors de la segona meitat del segle XVI es consideren continuadors del classicisme, com és el cas de [[Giorgio Vasari]]. En aquesta línia està l'[[Accademia fiorentina del disegni]], fundada el 1563 amb l'objecte de formar els artistes en el coneixement de l'antiguitat i de la pintura dels mestres del [[Cinquecento]].
Els nuclis de la [[pintura manierista]] són [[Florència]], [[Roma]] i [[Venècia]].
* A Florència, destaquen [[Jacopo Pontormo]] (1494-1556) i [[Rosso Fiorentino]] (1495-1540) que faran servir la juxtaposició de colors complementaris per accentuar els contrastos.
[[Fitxer:Paolo Veronese 011.jpg|thumb|rigth|200px|Paolo Veronesa. ''Marte i Venus'']]
[[Il Bronzino]] (1503-1572) i [[Giorgio Vasari]] (1511-1574), impulsors de l'Accademia Fiorentina, són els millors exponents del vessant classicista.
* A Roma destaquen [[Sebastiano del Piombo]] (1485-1547) i [[Parmigianino]] (1503-1540) representants molt clars del manierisme: estilització del cos exagerada, línia ''serpentinata'', sensualitat, desequilibri en la composició, etc.
* A Venècia l'escola iniciada per [[Giorgione]] i [[Tiziano]] és continuada per [[Tintoretto]] (1518-1594) i [[Paolo Veronese]] (1528-1588), amb unes composicions dinàmiques, perspectives forçades i espectaculars, colors vius i sensuals i arquitectures monumentals.
==Referències==
{{referències}}
{{commonscat|Mannerism}}
| |||