Principi de no contradicció: diferència entre les revisions

[[Aristòtil]], si '' [[Metafísica (Aristòtil)|Metafísica]] '', presenta la següent formulació del principi de no contradicció: "Res pot ser i no ser al mateix temps i en el mateix sentit." Aquesta és potser la formulació més coneguda i influent del principi de no contradicció. A més de donar la formulació, Aristòtil ofereix una defensa de la veritat necessària del principi. Segons Aristòtil, com el principi de no contradicció és justament un principi, no pot ser deduït a partir de principis més bàsics. En canvi, l'hi pot defensar mostrant les conseqüències intolerables de negar-ho, o que tot aquell que ho negui d'alguna manera ho està suposant. Per exemple, Aristòtil argumenta que al negar el principi de no contradicció, implícitament s'ho està suposant, perquè el mer acte de fer una afirmació implica que s'afirma una cosa i no el contrari. A més, Aristòtil considera el cas d'algú que nega el principi, sostenint que cada proposició és alhora veritable i falsa, i pregunta per què tal persona pren la ruta de [[Mègara]] per arribar-hi des de [[Atenes]], ja que en l'opinió de tal persona és tan veritable que qualsevol altre camí que portaria a Mègara.

 

 

Per [[Gottfried Leibniz]] i, en general, per als [[racionalisme|filòsofs racionalistes]], el principi de no contradicció és [[innatisme|innat]], és a dir, es troba en l'ànima humana sense necessitat d'haver estat après. En les seves '' Nous Assaigs '', Leibniz ho expressa de la manera següent: "El principi de contradicció inclou dos enunciacions veritables: la primera, que una proposició no pot ser veritable i falsa alhora, la segona, que no pot passar que una proposició no sigui ni vertadera ni falsa. "