Església Ortodoxa Romanesa: diferència entre les revisions

La més alta autoritat de l'Església Ortodoxa Romanesa per tots els problemes dogmàtics i canònics, així com per regular les relacions amb les altres esglésies ortodoxes i cristianes, és el Sant Sínode, integrat pel patriarca i els jerarques de l'Església en funcions ([[metropolità|metropolitans]], [[arquebisbe]]s, [[bisbe]]s, [[arquebisbe vicari|arquebisbes vicaris]] i [[arquebisbe vicari|bisbes vicaris]]). Entre les reunions del [[Sant Sínode]] funciona el ''Sínode Permanent'' integrat pel patriarca, els metropolitans i el secretari del Sant Sínode. L'organisme representatiu de l'Església Ortodoxa Romanesa en els apartats administratius, econòmics i aquells que no depenen del Sant Sínode és l{{' }}''Assemblea Nacional de l'Església'', integrada per tres representants de totes les diòcesis -un clergue i dos seculars- que han de ser designats per les assemblees diocesanes respectives per períodes de quatre anys. L'organisme suprem administratiu, conjuntament amb el Sant Sínode i l'Assemblea Nacional de l'Església, és el ''Consell Nacional Eclesial'', integrat per tres clergues i deu seculars, elegits a l'Assemblea Nacional de l'Església per períodes de quatre anys. El patriarca de l'Església Ortodoxa Romanesa és el president de tots aquests organismes, en qualitat de líder de l'ortodòxia romanesa.

Un cop el cristianisme es va convertir amb l'[[Edicte de Milà]] ([[313]]) en la religió de l'Imperi, aquest es va anar difonent més àmpliament per l'antiga província romana de la Dàcia, ja que a la regió es va traslladar el bisbe arrià [[Ulfias]] (345), (ordenat com a tal pel bisbe arrià [[Eusebi de Nicomèdia]]), per tal de convertir al cristianisme els [[Got (poble germànic)|gots]] presents als territoris de la Dàcia, més concretament a l'[[arrianisme]]. Ulfilas va difondre la paraula de [[Crist]] en llengua grega, goda i llatina i posteriorment va ser l'autor de la traducció de la Bíblia a la [[llengua gòtica]], però cap al [[348]] va haver de fugir d'aquests territoris i refugiar-se més enllà del Danubi, ja que els cabdills visigots desconfiaven de la seva presència.

Per la seva banda [[Transsilvània]] va ser controlada pels hongaresos i els [[magiar]]s al [[segle XI]]. Es va sotmetre a la població autòctona a un règim d'esclavatge i de dominació mitjançant la instauració del [[feudalisme]]. Aquesta població també va ser obligada a romandre sota l'obediència al Papa de Roma, quan el rei d'Hongria va adoptar el catolicisme l'any [[1000]], tot i que la majoria de la població era de confessió ortodoxa. El rei [[Andreu II d'Hongria]] a principis del [[segle XIII]] va cridar en la seva ajuda a cavallers dels [[ordes teutònics]], a causa del fet que el seu regne estava patint tot un seguit d'atacs per part de poblacions [[cumà|cumanes]] que volien penetrar a Transsilvània. La vinguda de cavallers teutons va servir per rebutjar l'atac i enviar els cumans a [[Moldàvia]] i [[Valàquia]]. També l'arribada dels [[teutó|teutons]] va anar acompanyada de grans quantitats de població procedents de [[Saxònia]] que es van assentar a territoris moldaus i valacs, en les colinesturons dels Carpats orientals i meridionals, desplaçant en molts casos d'aquells territoris a les poblacions autòctones, creant-ne importants comunitats germàniques al centre mateix de l'actual territori de Romania. Quan a principi dels [[Dècada del 1230|anys vint]] del [[segle XIII]] es va decidir l'expulsió dels cavallers teutons, ja que aquests tenien pretensions de crear el seu propi regne, es va permetre que les poblacions saxones romanguessin en llurs assentaments, degut en part que eren de confessió catòlica, rebent de part del rei Andreu II un ampli estatus d'autonomia i tot un seguit de privilegis fiscals a canvi d'ajudar els monarques hongaresos a sotmetre a la població autòctona –de confessió ortodoxa– i per tant a mantenir el domini hongarès a la regió.

A finals del [[segle XVIII]] l'estat de les esglésies ortodoxes als tres principats romanesos era la següent: A [[Transsilvània]] els bisbes eren d'origen serbi, de [[1796]] a [[1810]] la seu episcopal va quedar vacant i es va haver de demanar permís al govern imperial per nomenar un bisbe romanès, l'elegit va ser [[Vasile Morga]]. Pel que fa a Valàquia l'ocupació austríaca de d'[[Oltènia]] l'any [[1718]] va fer que les condicions dels ortodoxos s'endurissin. L'any [[1739]] amb l'evacuació de les tropes imperials la situació millorava considerablement. En els anys posteriors tant Moldàvia com Valàquia van haver de patir l'ocupació militar dels [[Rússia|russos]], però aquests alen ser també ortodoxos no van fer si nosinó que assentar aquesta confessió a la regió. En tot cas les esglésies ortodoxes de [[Valaquia]] i [[Moldàvia]] tot i tenir pocs contactes amb l'occident del continent europeu, van ser uns elements importants per mantenir i preservar la confessió ortodoxa a uns territoris que sota la dominació otomana i austríaca no havien fet més que configurar i confirmar la seva identitat en comú d'uns territoris, Transsilvània, Valàquia i Moldàvia, els tres principats que en un futur no gaire llunyà esdevindrien en una realitat en comú i permetria la lenta configuració del modern estat romanès.

El nomenament de [[Vasile Morga]] com a bisbe ortodox de Transsilvània l'any [[1810]] per part de les autoritats imperials va anar precedit d'un tot seguit de dures condicions que els ortododoxos de la regió van haver de complir. Aquest va romandre a la seu episcopal fins al seu traspàs l'any [[1845]], moment en què es va nomenar a [[Andreu Saguna]], que va aprofitar el cicle revolucionari de [[1848]] per demanar la creació de nou de la seu metropolitana de Transsilvània, any en què aquest principat va ser annexionat a Hongria, situació que perdurà un any només, ja que l'any 1849 va passar a integrar-se dins de la [[corona austríaca]]. El reconeixement de la seu metropolitana es va aconseguir l'any 1864 quan es va establir la mateixa a [[Sibiu]] i es declarà metropolità al propimateix [[Andreu Saguna]]. Tres anys després [[Transsilvània]] era transferida a la corona hongaresa dins de la monarquia dual [[Àustria-Hongria|austrohongaresa]] ([[1867]]).

[[Àustria-Hongria]], que en principi va romandre neutral, va veure com els seus interessos a la regió estaven amenaçats i sense declarar la guerra formalment a Rússia sisí que va ajudar els aliats. A petició d'Àustria, que estava fent conjuntament amb [[Prússia]] de mediadora, va demanar als russos la retirada dels dos principats, demanda a la quequal va accedir Nicolau I. Finalment l'any [[1855]] Rússia es va rendir. L'any següent es van signar els [[Tractat de París (1856)|Tractats de Paris]] ([[1856]]) entre els russos, els otomans, els britànics i els francesos. Amb aquests tractats el principat de Moldàvia i el de Valàquia van assolir llur independència política respecte a l'[[imperi Otomà]].

Aquesta era una independència tutelada per [[França]], [[Prússia]] i els Imperis austrohongarès, rus i otomà. La independència es va concedir pels turcs otomans a canvi de mantenir la seva influència a la regió i de rebre la garantia de les altres potències europees que no es toleraria una unificació dels dos principats en un de sol. Aquesta promesa es va mantenir només tres anys, ja que l'any [[1859]] es va triar com a príncep de Moldàvia (el 5 de gener de 1859) i príncep de Valàquia (el 25 de gener) a [[Alexandru Ioan Cuza]], que tenia el suport de Prússia, de França i de Rússia, produint-se la unificació de fet dels principats romanesos en el [[Principat de Romania]]. El nou principat no gaudia d'una independència plena, ja que es trobava sota la influència dels otomans, que contínuament amenaçaven d'intervenir a la regió. Una de les primeres coses que va fer el nou príncep romanès va ser la de secularitzar els [[bé eclesiàstic|béns eclesiàstics]], que en la seva gran majoria pertanyien als [[monestir]]s ortodoxesortodoxos (on la majoria de monjos eren d'origen grec), a canvi d'unes indemnitzacions. Les protestes formals tant del Patriarca de Constantinoble com dels monjos, no serviren de res. Com que els diners de les indemnitzacions no van voler ser cobrades pels religiosos l'Estat romanès va decidir quedar-se amb els mateixos.

Una vegada assolida la unió política dels principats es va fer la unificació religiosa de les dosdues Esglésies ortodoxes de Valàquia i Moldàvia. L'any 1864 es va crear un [[Sínode General]] i l'any següent es nomenava el primer primat romanès, [[Nifon]], que era el [[metropolità]] de [[Valàquia]]. L'any [[1865]] Cuza va fer que el parlament de Romania aprovés una llei per la qual el metropolità romanès fos nomenat [[Patriarca ortodox|Patriarca]] de l'Església Ortodoxa Romanesa i es declarava així la total independència de l'ortodòxia romanesa respecte al Patriarca de Constantinoble, ja que no es volia cap ingerència externa sobre Romania. L'any [[1866]] [[Alexandru Ioan Cuza]] va ser destituït pel Parlament i es va buscar a un noble alemany [[Carol de Hohenzollern-Sigmaringen]], que va ser nomenat [[príncep]] de [[Romania]] amb el nom de [[Carol I]]. El nou principat es va trobar en mig de la [[Guerra russoturca (1877-1878)|Guerra russoturca]] que va ser aprofitat pels romanesos per aconseguir llur independència de fet respecte als otomans. Amb el [[Tractat de Berlín, 1878|Tractat de Berlín]] ([[1878]]) es posava fi a aquest conflicte i Romania veia com es reconeixia la seva independència com a Principat respecte a l'[[imperi Otomà]], tot i que havia de cedir una part de [[Moldàvia]], [[Bessaràbia]] i [[Bucovina]], als russos, al mateix temps que rebia la [[Dobrudja]] meridional. L'any [[1881]] el príncep Carles I va ser proclamat Rei de Romania. Amb la independència de l'estat romanès ja consolidada només mancava la independència de l'Església Ortodoxa Romanesa. Aquest camí es va encetar l'any [[1865]] i va caldre que [[Carles I de Romania|Carles I]] anés a veure personalment al Patriarca de Constantinoble per veure reconeguda la seva independència. Així l'any [[1885]] el Patriarca de Constantinoble [[Joaquim IV]] reconeixia a l'Església Ortodoxa Romanesa com església autocèfala dins de l'ortodòxia. Abans ja el [[romanès]] havia substituït al grec o l'eslau com a llengua de culte i per una llei de [[1872]] del Parlament romanès, s'organitzava la vida de l'Església ortodoxa, on es disposava que només es podia designar com a bisbes i metropolitans als naturals de Romania. L'any [[1884]] es va crear una Facultat de [[Teologia]] dins de la [[Universitat de Bucarest]].

Quant a [[Transsilvània]] cal remarcar que quan les possessions dels Habsburg es repartiren en la corona dual que suposà l'[[Imperi Austrohongarès]] la regió dels [[Carpats]] va ser governada directament pel govern hongarès (1867). L'Església uniata romanesa va rebre del papa [[Pius IX]] la consagració del bisbe [[Alexandru Şterca Şuluţiu]] com a metropolità uniata l'any [[1853]]. Però uns anys després es va veure traïda pel govern hongarès, ja que aquest va pactar amb la [[Santa Seu]] de Roma la seva incorporació a l'Església catòlica llatina d'Hongria. En el [[Concili Vaticà I]] el metropolità uniata i els seus delegats varen plantejar el problema de demanar el manteniment del seu ritu oriental. Aquest conflicte va romandre a Transsilvània fins a final del segle XIX. Pel que fa a l'Església ortodoxa de Transsilvània s'ha de dir que aquesta depenia del metropolità de [[Cantó de Buda|Buda]] des de l'any [[1761]] i que ençà l'any [[1810]] es van tornar a nomenar bisbes ortodoxos per la Diòcesi de Transsilvània. L'any 1864 i per contrarestar el procés d'unificació i independització dels dos altres principats romanesos l'emperador [[Francesc Josep I]] va decidir donar una autonomia a l'Església ortodoxa, tal com reclamaven els romanesos de la regió. El bisbe de Sibiu (Hermandstadt en alemany) va ser designat arquebisbe i se li van designar a dos bisbes sufragants establerts a [[Arad (Romania)|Arad]] i [[Caransebeş]]. Però la situació de dominació dels romanesos no va millorar i no van poder assolir cap diòcesi més en aquest període d'història. La situació va millorar quan alen terminar la [[Primera Guerra Mundial]] es va desintegrar l'[[Imperi Austrohongarès]]. Romania que havia entrat al conflicte europeu amb els aliats, va poder veure reconeguts els seus drets sobre [[Transsilvània]]. En aquell moment l'assemblea de romanesos de [[Transsilvània]] va decidir unir-se als altres dos principats, culminant així el procés d'unificació dels tres principats romanesos, però a aquesta decisió es va oposar fermament el govern hongarès, motiu pel qual les tropes romaneses van haver d'envair Budapest i obligar als hongaresos a reconèixer la incorporació de Transsilvània a [[Romania]] mitjançant els [[Tractats de pau de Trianon]] ([[1920]]).

[[Ion Antonescu]], que es va autodenominar cabdill (en romanès ''conducător''), va proclamar l'estat legionari i amb la intenció d'aconseguir recuperar els territoris ocupats per l'[[URSS]] va portar Romania a la [[Segona Guerra Mundial]] al costat de d'Alemanya i Itàlia (juny [[1941]]). Així les tropes alemanyes ocuparen el país i l'exèrcit romanès va participar en l'[[Operació Barbarroja]], l'atac que [[Adolf Hitler]] va llançar contra l'URSS el [[22 de juny]] de [[1941]], ocupant [[Odessa]] i arribant a participar activament a la [[batalla de Stalingrad]].

Però els bombardejos aliats sobre territori romanès (1943), així com la desfeta de l'exèrcit alemany a la batalla de [[Stalingrad]] i el col·lapse de l'economia romanesa com a motiu de la participació aen la guerra (1944) va fer que la classe política i la societat romanesa demanessin la sortida de Romania del conflicte mundial. La més que evident derrota dels alemanys va fer necessari una reubicació de [[Romania]] dins el conflicte. Així començaren un seguit de contactes diplomàtics amb els [[Estats Units]] i el [[Regne Unit]] per ordres de Miquel I, però aquests no van reeixir. Tot i això el 23 d'agost de 1944 el mariscal [[Ion Antonescu]] va ser destituït per [[Miquel I de Romania]] i va ser nomenat un nou govern de concentració nacional (on els comunistes eren presents). El 12 de setembre es va signar la pau amb les [[Nacions Unides]] (nom oficial dels aliats) declarant tot seguit la guerra a [[Alemanya]] i a [[Itàlia]]. Amb la signatura d'aquest tractat Romania recuperava [[Transsilvània]], però renunciava a [[Bessaràbia]], [[Bucovina]] i a la [[Dobrudja]] meridional. Malgrat això el territori romanès va ser ocupat per les tropes soviètiques, que van esdevenir els grans dominadors de la vida política i social romanesa.

Amb la instauració del nou règim comunista l'Església Ortodoxa Romanesa es va paralitzar. A més el nou règim va aplicar tot un seguit de normatives que li permetien destituir a aquells bisbes i sacerdots sospitosos de no ser lleials. Així van començar les detencions, deportacions a [[Sibèria]] i els empresonaments ja no tan sols a les presons, on els clergues eren posats amb els presos comuns, si no inclòs a alguns monestirs que es van reconvertir en presons. L'any [[1948]] Nicodemos va traspassar i li va succeir el metropolità de Iasi [[Justinian Marina]], que era un home d'un caràcter fort i amb grans dots d'organització. Aquest es va posar de seguida a organitzar l'Església Ortodoxa Romanesa i aconseguir per la mateixa un nou estatut. Aquest fou presentat al govern el febrer de [[1949]] i aprovat de seguida per les autoritats comunistes, estenent-lo inclòs a [[Església Romanesa Unida a Roma|les cinc diòcesis catòliques de ritusritu oriental]] que a l'octubre de 1948 el mateix govern havia suprimit i agregat a l'Església ortodoxa. L'èxit de la proposta del nou patriarca es deuria en part per la simpatia que tenia el mateix envers les idees comunistes.

Els darrers anys del comunisme romanès van ser molt difícils per la gran majoria dels romanesos, també ho fou per l'Església Ortodoxa Romanesa, ja que [[Nicolae Ceauşescu]], Secretari General del [[Partit Comunista Romanès]] i President de Romania des de l'any 1965, va començar a aplicar a finals dels anys setanta del [[segle XX]] una política de demolició del centre de [[Bucarest]], ja que volia transformar la ciutat al seu gust personal. Així es van començar a derrocar edificis d'un gran valor artístic, arquitectònic i històric per construir grans avingudes amb edificacions on concentrar a la població traslladada del camp per treballar a les fàbriques o per construir el segon edifici més gran del planeta, la [[Casa Poporului|Casa del Poble]] (que actualment és la seu del Parlament romanès). Per aquest motiu es van derrocar nombroses esglésies i monestirs històrics ortodoxes. També es van desplaçar de la seva ubicació original esglésies per construir en el seu lloc edificis o fàbriques. En definitiva l'Església ortodoxa no va poder escapar de la bogeria del dictador romanès i va anar a poc a poc reduint la seva presència en la vida pública del país, molts fidels van deixar d'anar a les esglésies, ja que tenien por de les represàlies i molts d'ells van passar a viure la seva religiositat dins de l'àmbit del seu domicili. Aquest malson va terminar el [[25 de desembre]] de [[1989]] quan les forces revolucionàries van afusellar el dictador i la seva dona, posant fi a 38 anys de comunisme a [[Romania]].

L'ortodòxia ha recuperat el seu paper dins la societat romanesa una vegada que va caure el comunisme i moltes de les propietats que al llarg del comunisme s'havien confiscat van ser retornades. Actualment l'Església Ortodoxa Romanesa consta de cinc províncies eclesiàstiques, la de [[Ungrovlahia]] (que comprèn les [[diòcesi]]s de Bucarest, Buzau i Danubi inferior), la de Moldàvia (amb les diòcesis de Iasi i Roman), la del Ardeal (amb les Diòcesis de d'Alba Iulia, Sibiu, Oradea i [[Cluj Napoca]]), la d'Oltènia (amb les Diòcesis de Craiova i Arges), i la del Banat (amb les Diòcesis de [[Timisoara]], Carenbes i Arad). L'actual patriarca de l'Església Ortodoxa Romanesa és des de l'any 1986 [[Teoctist Arăpaşu]], que en la darrera etapa del comunisme va tenir una actitud tolerant amb el règim de Ceauşescu, ja que va aprovar la demolició de 26 esglésies i va oferir diversos regals del patrimoni de l'Església al dictador. El març de 1990 va presentar la seva dimissió, però el Sínode General no li l'acceptà. Al llarg del seu pontificat va intentar aconseguir que l'Església Ortodoxa Romanesa recuperi el seu lloc dins de la societat romanesa, a la mateixa vegada que va participar del moviment ecumènic establint contactes directes amb el Papa de Roma [[Joan Pau II]], que va visitar [[Bucarest]] en diverses ocasions.

En l'actualitat dels 22.364.022 romanesos que resideixen a Romania un 86,8% són ortodoxs, un 5% romans catòlics, unsun 3,5% són protestants, un 1% catòlics de ritu grec (uniates), un 1% pentecostals, un 0,5% baptistes i la resta tenen altres tipus de confessions. Per tant l'Església Ortodoxa Romanesa és la segona Església ortodoxa autocèfala més important en nombre de fidels de l'ortodòxia, només per darrere l'Església Ortodoxa Russa.