Diferència entre revisions de la pàgina «Església Ortodoxa Romanesa»

m
LanguageTool: correccions ortogràfiques i gramaticals
m (LanguageTool: correccions ortogràfiques i gramaticals)
m (LanguageTool: correccions ortogràfiques i gramaticals)
Amb la consolidació de l'Església búlgara al [[segle IX]] (coincidint amb l'aparició de l'Estat búlgar) es van crear bisbats a les poblacions del sud del Danubi de Vidin i Silistria. L'Església búlgara semblava decantar-se cap a l'obediència directa a Roma, ja que amb la coronació l'any [[869]] del rei dels búlgars [[Boris I de Bulgària|Boris]] i la seva conversió al cristianisme, aquest va declarar la seva obediència al [[Patriarca de Roma]], en part a causa del fet que era un acèrrim enemic de l'emperador bizantí. El gran control que tenien els emperadors bizantins a l'Església i sobre el Patriarca de Constantinoble (en una clara mostra de [[cesaropapisme]]) feia difícil que els cristians búlgars acceptessin el control de l'Església búlgara per part del patriarca de Constantinoble, motiu pel qual es va donar obediència al papa de Roma com a màxima autoritat eclesiàstica. Amb el debilitament de l'estat búlgar, a causa dels continus atacs de diferents pobles eslaus i el definitiu control d'aquest per part de Bizanci, mitjançant l'atac ordenat per l'emperador [[Basili II de Bizanci]] l'any [[1018]], l'Església búlgara va haver de jurar obediència al patriarca de Constantinoble, així entrava aquesta part de la cristiandat en el món grec i ortodox del [[cristianisme oriental]].
 
Per la seva banda [[Transsilvània]] va ser controlada pels hongaresos i els [[magiar]]s al [[segle XI]]. Es va sotmetre a la població autòctona a un règim d'esclavatge i de dominació mitjançant la instauració del [[feudalisme]]. Aquesta població també va ser obligada a romandre sota l'obediència al Papa de Roma, quan el rei d'Hongria va adoptar el catolicisme l'any [[1000]], tot i que la majoria de la població era de confessió ortodoxa. El rei [[Andreu II d'Hongria]] a principis del [[segle XIII]] va cridar en la seva ajuda a cavallers dels [[ordes teutònics]], a causa del fet que el seu regne estava patint tot un seguit d'atacs per part de poblacions [[cumà|cumanes]] que volien penetrar a Transsilvània. La vinguda de cavallers teutons va servir per rebutjar l'atac i enviar els cumans a [[Moldàvia]] i [[Valàquia]]. També l'arribada dels [[teutó|teutons]] va anar acompanyada de grans quantitats de població procedents de [[Saxònia]] que es van assentar a territoris moldaus i valacs, en lesels turons dels Carpats orientals i meridionals, desplaçant en molts casos d'aquells territoris a les poblacions autòctones, creant-ne importants comunitats germàniques al centre mateix de l'actual territori de Romania. Quan a principi dels [[Dècada del 1230|anys vint]] del [[segle XIII]] es va decidir l'expulsió dels cavallers teutons, ja que aquests tenien pretensions de crear el seu propi regne, es va permetre que les poblacions saxones romanguessin en llurs assentaments, degut en part que eren de confessió catòlica, rebent de part del rei Andreu II un ampli estatus d'autonomia i tot un seguit de privilegis fiscals a canvi d'ajudar els monarques hongaresos a sotmetre a la població autòctona –de confessió ortodoxa– i per tant a mantenir el domini hongarès a la regió.
 
La zona de [[Valàquia]] i [[Moldàvia]] –que són els altres dos territoris històrics que conformen conjuntament amb Transsilvània i la Dobrudja (Scynthia Minor) Romania– van romandre sota control de l'[[imperi Bizantí]] arran de la desaparició de l'estat búlgar des de l'any 1018 fins que l'any [[1185]] els [[búlgar]]s de nou van aconseguir desfer-se de l'ocupació bizantina i van poder reorganitzar el seu estat. Aquest, però va durar poc perquè a principis del segle XIII, igual que [[Hongria]], aquests territoris van començar a rebre atacs dels cumans, que finalment van controlar la regió. Així es constituïa el regne de la [[Cumania]]. A aquest regne es van desplaçar uns monjos [[dominic]]s per mirar de convertir el seu cabdill al cristianisme. Com que aquests reeixiren en la seva missió el Papa [[Gregori IV]] va decidir crear per ells un bisbat, el de [[Cumania]], essent anomenada Seu de [[Milcovia]], en referència al riu Milcov que era la frontera natural de Moldàvia i Valàquia. El regne dels cumans va durar ben poc, ja que al poc de temps les dissensions internes entre aquests a l'hora de triar un nou cabdill va fer que una part dels cumans s'aliessin amb els hongaresos i així el rei d'Hongria va ampliar els seus dominis al regne dels cumans, tot i que era el príncep hereu el que governava aquests territoris en el seu nom.
 
== Domini Otomà i pervivència de l'ortodòxia romanesa entre el catolicisme, el luteranisme, el calvinisme i els uniats ==
=== Domini hongarès i arribada dels protestants i els uniatesuniats ===
[[Fitxer:Romania 1600.png|thumb|Els tres principats romanesos]]
 
Amb el [[setge de Viena]] de [[1683]] per part dels otomans i amb la signatura del [[Tractat de Karlowitz]] ([[1699]]) es va encetar una nova dinàmica al centre d'Europa, ja que els otomans van replegar-se cap a la zona sud-est del continent europeu, deixant el control de [[Transsilvània]] als [[Dinastia dels Habsburg|Habsburg]]. Des de l'any [[1696]] el principat va deixar de ser governat per prínceps hongaresos autòctons. Això va ser aprofitat per l'emperador [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic]] per decretar que el [[catolicisme]], el [[luteranisme]], el calvinisme i l'[[uniatisme]] eren confessions legals, mentre que l'ortodòxia rebia de nou la condició de religió tolerada a [[Transsilvània]]. De seguida els [[jesuïta|jesuïtes]] van establir a la regió una Església uniata. L'any [[1697]] es va oferir al metropolità ortodox de Transsilvània alliberar-se respecte al superintendent calvinista a canvi d'acceptar la Unió amb Roma, però el traspàs del metropolità va fer que el nou metropolità designat, el [[bisbe Atanasi]] anés a Valàquia per ser consagrat com a nou metropolità. A la capital del principat valac va ser rebut amb tot tipus de sospites i se'l va obligar a acceptar l'ortodòxia tal com es recollia a la [[confessió de fe]] de Pere Moghila si volia ser consagrat. L'abril de [[1698]] l'emperador Leopold I va emetre un diploma pel qual tots els clergues ortodoxos romanesos que es passessin a les quatre confessions legals rebrien totes les contraprestacions i privilegis que els clergues d'aquestes confessions gaudien, a més si es convertien al catolicisme i per tant reconeixien l'autoritat única del [[Papa de Roma]] com a cap únic del [[cristianisme]] rebrien encara més privilegis. Al juny de 1698 el [[primat]] hongarès, el Cardenal Kollonitz va definir els quatre punts a observar per aconseguir la unió de les esglésies cristianes. Aquests eren el reconeixement del Papa de Roma com a cap únic de la cristiandat, l'ús del [[pa àzim]] per la celebració de les [[eucaristia|eucaristies]], el Filioque en el credo i acceptar la doctrina del [[purgatori]].
 
L'octubre de [[1698]] uns trenta sacerdots ortodoxos de [[Transsilvània]] van signar un document on feien pública la seva intenció de fer-se membres de l'[[Església uniata]], tot i que desitjaven la voluntat de mantenir els costums romanesos. Al febrer de [[1699]] [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic]] va publicar el diploma pel qual s'establia l'Església uniata a Transsilvània sense haver de pagar impostos per les propietats adquirides per la nova Església i importants exempcions fiscals pels clergues d'aquesta (el nom oficial de la nova Església era el d'[[Església Romanesa Unida amb Roma]], però rebia la denominació popular d'Església grecocatòlica). L'any [[1701]] aquests privilegis es van ampliar als fidels de la nova Església. Com que la unió tenia poca acceptació Kollonitz va cridar al metropolità Atanasi a Viena on va haver de comparèixer davant d'una comissió judicial. Se'l va obligar a signar un document on es comprometia a trencar qualsevol llaç amb el metropolità i el príncep de la Valàquia, a obligar als seus fidels a convertir-se a l'uniatisme i a rebre com a conseller a un teòleg catòlic. El metropolità es va veure obligat a acceptar i seguidament el [[Cardenal Kollonitz]] va repetir la seva consagració sacerdotal ''sub conditione'', a més es va oferir als seglars que acceptessin la seva conversió a l'uniatisme les mateixes condicions favorables que gaudien els catòlics a la regió. La seu metropolitana ortodoxa d'[[Alba Iulia]] es va transformar en un bisbat uniatauniat desapareixent de Transsilvània el títol de metropolità ortodox, situació que perdurà fins a l'any [[1864]]. Amb la pèrdua de la seu metropolitana els romanesos de Transsilvània van protestar enèrgicament. Atanasi fou excomunicat pels patriarques de [[Constantinoble]], de [[Jerusalem]], i pel metropolità de Valàquia.
 
Amb el traspàs d'Atanasi l'any [[1713]] i el nomenament de [[Joan Pataky]], que ja s'havia passat al [[ritu llatí]], com a bisbe uniatauniat d'[[Alba Iulia]] es va consolidar la unió i es va traslladar la seu episcopal a [[Fagaras]]. L'any [[1727]] al traspàs de Pataky es va reunir el [[sínode]] de l'Església uniata per elegir el nou bisbe, finalment es va triar a un estudiant de tercer de teologia, [[Inocenti Micu]], que no es va traslladar a la seva seu fins a l'any [[1732]]. Micu va ser un bisbe amb una actitud poc complaent envers [[Viena]], ja que va defensar els seus [[sacerdot]]s i fidels, demanant que es complissin les promeses de la cort de Viena, demanant inclòs el reconeixement de nació per [[Transsilvània]]. L'any [[1744]] va reunir un sínode on amenaçava de trencar amb la unió si no es complien les promeses de l'emperador. Aquest sínode va estar format per sacerdots, [[seglar]]s i inclòs membres de l'Església ortodoxa essent així més una reunió nacional que no pas religiosa ni uniata. Per aquest motiu va ser cridat a Viena on va haver de respondre a les imputacions fetes contra ell per una comissió judicial. Condemnat, va ser enviat a Roma on morí.
 
A Micu li va succeir [[Petru Pavel Aron]] que va fundar escoles a [[Blaj]], i va afavorir el desenvolupament de la cultura romanesa a [[Transsilvània]], contribuint al desvetllament de la consciència nacional romanesa als altres principats romanesos. Al llarg del seu mandat es va encetar una forta campanya contra l'Església uniata sobretot per part de [[monjo]]s ortodoxes, fins a tal punt que el mateix bisbe va haver de fugir de la seu episcopal i refugiar-se a [[Sibiu]]. L'Església uniata va veure com el seu nombre de clergues disminuïa mentre que el nombre de clergues ortodoxos augmentava espectacularment (de 456 a 1380). Vista aquesta situació l'emperadriu [[Maria Teresa I d'Àustria]] va prendre la decisió de crear una [[milícia]] romanesa per defensar les fronteres de l'Imperi i així contenir el creixement de l'Església ortodoxa a Transsilvània, els milicians enrolats es deslliuraven de tot vassallatge però s'havien de convertir en uniates. El nou bisbe uniatauniat, [[Gregori Maior]] va defensar fermament aquesta mesura, uns anys després en el seu informe enviat a l'emperador [[Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic|Josep II]] recollia que la mesura havia fet efecte, ja que l'Església ortodoxa havia perdut unes 746 esglésies i uns 57.000 fidels. L'informe arribà tard a [[Viena]], ja que abans que l'emperador el pogués llegir, aquest ja havia signat l'edicte de tolerància amb el que qualsevol Església que comptés amb més de cent famílies com a fidels podria construir les seves esglésies, hospitals i escoles. L'any següent es va permetre la separació de l'Església uniata, fet que va afavorir que molts romanesos tornessin a l'ortodòxia. Les reformes portades a terme per Josep II es van mantenir fins al traspàs d'aquest l'any [[1790]]. Tot i que les autoritats imperials posteriors feren alguns petits intents per reinstaurar la situació anterior ja s'havien assentat les bases pel desenvolupament de l'Església Ortodoxa Romanesa, fet que afavorí el desenvolupament d'un sentiment nacional romanès al llarg de la segona meitat del [[segle XVIII]].
 
A finals del [[segle XVIII]] l'estat de les esglésies ortodoxes als tres principats romanesos era la següent: A [[Transsilvània]] els bisbes eren d'origen serbi, de [[1796]] a [[1810]] la seu episcopal va quedar vacant i es va haver de demanar permís al govern imperial per nomenar un bisbe romanès, l'elegit va ser [[Vasile Morga]]. Pel que fa a Valàquia l'ocupació austríaca d'[[Oltènia]] l'any [[1718]] va fer que les condicions dels ortodoxos s'endurissin. L'any [[1739]] amb l'evacuació de les tropes imperials la situació millorava considerablement. En els anys posteriors tant Moldàvia com Valàquia van haver de patir l'ocupació militar dels [[Rússia|russos]], però aquests en ser també ortodoxos no van fer sinó que assentar aquesta confessió a la regió. En tot cas les esglésies ortodoxes de [[Valaquia]] i [[Moldàvia]] tot i tenir pocs contactes amb l'occident del continent europeu, van ser uns elements importants per mantenir i preservar la confessió ortodoxa a uns territoris que sota la dominació otomana i austríaca no havien fet més que configurar i confirmar la seva identitat en comú d'uns territoris, Transsilvània, Valàquia i Moldàvia, els tres principats que en un futur no gaire llunyà esdevindrien en una realitat en comú i permetria la lenta configuració del modern estat romanès.
[[Fitxer:Austria-hungary.png|right|thumb|[[Imperi austrohongarès]].]]
 
Quant a [[Transsilvània]] cal remarcar que quan les possessions dels Habsburg es repartiren en la corona dual que suposà l'[[Imperi Austrohongarès]] la regió dels [[Carpats]] va ser governada directament pel govern hongarès (1867). L'Església uniata romanesa va rebre del papa [[Pius IX]] la consagració del bisbe [[Alexandru Şterca Şuluţiu]] com a metropolità uniatauniat l'any [[1853]]. Però uns anys després es va veure traïda pel govern hongarès, ja que aquest va pactar amb la [[Santa Seu]] de Roma la seva incorporació a l'Església catòlica llatina d'Hongria. En el [[Concili Vaticà I]] el metropolità uniatauniat i els seus delegats varen plantejar el problema de demanar el manteniment del seu ritu oriental. Aquest conflicte va romandre a Transsilvània fins a final del segle XIX. Pel que fa a l'Església ortodoxa de Transsilvània s'ha de dir que aquesta depenia del metropolità de [[Cantó de Buda|Buda]] des de l'any [[1761]] i que ençà l'any [[1810]] es van tornar a nomenar bisbes ortodoxos per la Diòcesi de Transsilvània. L'any 1864 i per contrarestar el procés d'unificació i independització dels dos altres principats romanesos l'emperador [[Francesc Josep I]] va decidir donar una autonomia a l'Església ortodoxa, tal com reclamaven els romanesos de la regió. El bisbe de Sibiu (Hermandstadt en alemany) va ser designat arquebisbe i se li van designar a dos bisbes sufragants establerts a [[Arad (Romania)|Arad]] i [[Caransebeş]]. Però la situació de dominació dels romanesos no va millorar i no van poder assolir cap diòcesi més en aquest període d'història. La situació va millorar quan en terminar la [[Primera Guerra Mundial]] es va desintegrar l'[[Imperi Austrohongarès]]. Romania que havia entrat al conflicte europeu amb els aliats, va poder veure reconeguts els seus drets sobre [[Transsilvània]]. En aquell moment l'assemblea de romanesos de [[Transsilvània]] va decidir unir-se als altres dos principats, culminant així el procés d'unificació dels tres principats romanesos, però a aquesta decisió es va oposar fermament el govern hongarès, motiu pel qual les tropes romaneses van haver d'envair Budapest i obligar als hongaresos a reconèixer la incorporació de Transsilvània a [[Romania]] mitjançant els [[Tractats de pau de Trianon]] ([[1920]]).
 
=== Unificació de Transsilvània amb la resta dels principats romanesos. Constitució de la Gran Romania ===
El mateix any 1949 el govern comunista va emetre un decret pel qual les diòcesis no podien tenir menys de 750.000 fidels, motiu pel qual es va passar de 18 a 12 diòcesis. Molts bisbes van protestar, motiu pel qual van ser detinguts, la resta van decidir acceptar la política de fets consumats dels comunistes.
 
Pel que fa als catòlics de Romania s'ha de dir que a causa del seu augment, sobretot a partir de la incorporació de [[Transsilvània]] a Romania (1919), es va designar un nunci papal a Romania i se signà l'any [[1927]] un [[concordat]] entre la [[Santa Seu]] i Romania. Aquest concordat fou anul·lat l'any [[1948]]. Per la seva banda [[Església Romanesa Unida a Roma|l'Església Unida a Roma]] fou incorporada a l'Església Ortodoxa Romanesa, tal com declarà el patriarca ortodox l'octubre de l'any 1948. Els prop de milió i mig d'uniates de Romania van ser declarats oficialment pel govern comunista creients ortodoxes. Els [[monestir]]s i [[seminari]]s uniatesuniats foren clausurats, les esglésies dels uniatesuniats van passar a mans de clergues ortodoxes. Els sis bisbes uniatesuniats van ser detinguts, quatre d'ells morien a la presó i els altres fins a l'any [[1960]] van romandre empresonats. Així cessava l'activitat de l'[[Església Romanesa Unida a Roma]], aquesta no va tornar a exercir les seves activitats oficialment fins a la caiguda del comunisme al [[desembre]] de [[1989]].
[[Fitxer:Patriarchenpalast Bukarest.jpg|thumb|Palau de la Patriàrquia Romanesa a [[Bucarest]].]]
 
1.123.537

modificacions