Rococó: diferència entre les revisions

El '''Rococó''' és un [[moviment artístic]] nascut a [[França]], que es desenvolupa de forma progressiva entre els anys [[1730]] i [[1760]]. El rococó es defineix pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars. Predominen les formes inspirades en la natura, en la [[mitologia]], en la bellesa dels cossos nus, en l'[[art oriental]], especialment en els temes galants i amorosos, amb petites cascades, ponts, salzes, templets i pagodes, i es van encarregar directament a la [[Xina]] vaixelleries ornades amb gravats d'armes heràldiques.<ref> Schönberger, Arno (1963): ''El Rococó y su época'', Verdlag G., Munich y Salvat Editores, Barcelona, DL. 10.655, pàg. 85</ref> És un art bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i de les relacions humanes. És un estil que busca reflectir el que és agradable, refinat, exòtic i sensual.

Durant el regnat de Lluís XV la vida de la cort s'allunya del [[palau de Versalles]], portant el canvi artístic del palau reial, i permeten la seva difusió a tota l'alta societat francesa.

Pel que fa al vessant social, s'inicia un canvi cap al paper de la dona com a organitzadora de reunions per parlar de literatura, política, jocs d'enginy o per ballar. Aquest entorn d'alta activitat social dins l'alta burgesia, és el lloc adient perquè els artistes es promocionin i facin clients.

La fi del rococó s'inicia entorn delde [[1760]] quan personatges del nivell de [[Voltaire]] i [[Jacques-François Blondel]] estenen la crítica sobre la superficialitat i la degeneració de l'art. Blondel, en particular, es lamentà de la ''increïble barreja de petxines, dragons, canyes, palmes i plantes'' a l'art contemporani. EnEl [[1780]] el rococó deixa d'estar de moda a França i és reemplaçat per l'ordre i la serietat de l'estil [[Neoclassicisme|Neoclàssic]] impulsat per [[Jacques-Louis David]].

La temàtica lleugera, però intricada, del disseny rococó s'adequa més als objectes d'escala reduïda que a l'arquitectura i a l'escultura. No sorprèn, per tant, que el rococó francès fos utilitzat sobretot a l'interior de les cases. Figures de porcellana, argenteria i, sobretot, el mobiliari incorporen l'aplicació del rococó quan l'alta societat francesa vol endreçar les cases amb el nou estil.

[[Antoine Watteau|Jean-Antoine Watteau]] ([[1684]]-[[1721]]) és considerat el més important pintor rococó, creador d'un nou gènere pictòric: les ''"fêtes galantes"'', amb escenes impregnades por un erotisme líric.<ref>Crow, Thomas E. Pintura y sociedad en el Paris del siglo XVIII. Ed. Nerea. 1989 ISBN 84-86763-20-7. pàg.93.</ref> Watteau, tot i morir a 35 anys, va tenir una gran influència en els seus successors, inclosos [[François Boucher]] ([[1703]] - [[1770]]) i [[Jean-Honoré Fragonard]] ([[1732]]-[[1806]]), dos mestres del període tardà. També el toc delicat i la sensibilitat de [[Thomas Gainsborough]] ([[1727]]-[[1788]]), reflecteixen l'esperit rococó.

El dissenyador [[Edmé Bouchardon]] representà [[Cupido]] ocupat en tallar els seus dards d'amor amb la clava d’[[Hèrcules (heroi)|Hèrcules]] representant un símbol excel·lent de l'estil rococó. El semidéu és transformat en el nen tendre, la clava que trenca ossos es transforma en fletxes que colpeixen el cor, en el moment en què el [[marbre]] és substituït per l’[[estuc]]. En aquest període podem esmentar alsels escultors francesos, Jean-Baptiste Lemoyne, Robert le Lorrain, Michel Clodion i Pigalle.

Va ser França la que va assumir el lideratge en qüestió de joies, al [[segle XVIII]] es van anar adaptant als nous estils molt més delicats amb grans calats i fantasies, progressivament va anar desapareixent l'esmaltatge del revers de les joies típic de l'[[orfebreria]] barroca, passant a una llibertat reproduint petxines, flors i volutes a tota classe de joies i amb formes completament asimètriques. S'escollien els metalls d'acord amb les pedres, és a dir l'[[plata|argent]] per als [[diamant]]s i l'[[or]] per a les [[gemma|pedres de color]],. unUn dels dissenyadors parisencs més importants va ser Augueste Duflos, entre els italians hi ha Carlo Ciampoli i Girolamo Venturi. On es va allargar més aquest estil aplicat a la joieria va ser a la península Ibèrica, que va continuar sent molt popular fins aproximadament l'any [[1765]].<ref>DD.AA.,(1989), ''Orfebreria del Siglo XVIII'',Barcelona, Editorial Planeta-Agostini,ISBN 84-395-1227-9</ref>

Amb l'allunyament cultural dels palaus de la cort, les construccions característiques d'aquesta època van ser les cases allunyades del centre de ciutat o en migenmig del camp: "''folies''", "''bergeries''", "''bagatelles''" o "''ermitages''".

L'escultura francesa del segle XVIII, és fonamentalment rica en materials i monumentalitat, [[Jean-Baptiste Pigalle]] (1714-17785) va ser un dels artistes preferits de [[Madame de Pompadour]] per qui va realitzar l'escultura ''L'amistat''. També aquest artista va realitzar els mausoleus de Maurici de Saxònia en [[Estrasburg]] i del mariscal d'Harcourt a [[Notre-Dame de París]]. En el mateix de grup d'escultors podem englobar [[Étienne-Maurice Falconet]] (1716-1791), estant la seva obra més important l'estàtua eqüestre de Pere el Gran, un encàrrec de Caterina II. El deixeble de Pigalle, Clodion (1738-1814) dónaposa fi a l'època de l'escultura rococó a França.<ref>''Historia Universal del Arte, Barroco y Rococó'', pàg. 181 </ref>

Les [[Guerres d'Itàlia]] van tenir com a resultat l'hegemonia del poder espanyol sobre Itàlia. Encara que molts estats, com ara Venècia, no van pertànyer a la corona espanyola, Itàlia va dependre d'Espanya per rebre protecció de les agressions externes. El control d'Espanya va ser reemplaçat amb l'hegemonia austríaca el segle XVIII, llevat d'alguns pocs estats que van romandre sota el control espanyol.

En el camp de la pintura, els majors intèrprets del rococó es poden considerar els artistes que treballen a la [[República de Venècia]], destacant els grans paisatges detallistes amb representacions dels principals espais de la ciutat: els canals, la Plaça de Sant Marc i el Palau Ducal, seguint el corrent anomenat [[vedutisme]].

Entre les figures més importants a considerar trobem: [[Giovanni Battista Tiepolo]] de qui destaca el ''Retrat d'Antonio Riccobono'', ''San Rocco'' i ''Hèrcules sufoca Anteo''. Tiepolo va passar quatre anys a [[Residència de Würzburg|Würzburg]] abans de tornar a Venècia, i finalment va anar a treballar a [[Madrid]], a la cort de [[Carles III d'Espanya|Carles III]], ciutat en la qual finalment morí; Giovanni Antonio Canal, conegut per [[Canaletto]], que realitzà obres entre altres: ''Piazza San Marco'', ''Sant Cristòfol, Sant Miquel i Murano'', ''Els cavalls de Sant Marc a la plaça'', ''el camp de Rialto a Venècia'' i ''Passeig fluvial amb columna i arc de triomf'' Canaletto també va treballar a Anglaterra però sense arribar a l'esplendor dels paisatges de la seva ciutat natal;<ref>Historia del Arte Universal, Barroco y Rococó, pàg. 389</ref> [[Francesco Guardi]], amb un estil al toc, representa amb els seus paisatges més difuminats i foscosfoscs la República que s'enfonsa, realitzant prop de vuit-centes seixanta obres entre les quals destaquen ''Miracle d'un sant dominic'', ''Concert al Casino dels Filarmonici'' i ''La Caritat''.<ref>Schönberger, Arno: pàg. 92-97</ref>

Un altre exemple de rococó, tot i que barrejat amb barroc i neoclàssic a causa de la durada de la seva construcció, és la [[Catedral de Cadis]].

Als Països Catalans, destaca la qualitat dels mobles concebuts per la burgesia, les influències arriben del Nord d'[[Itàlia]], a més a més de [[França]], menys a [[Menorca]] on les influències són d'[[Anglaterra]]. Els armaris, amb gran tradició a [[Catalunya]] des de temps medievals, al rococó es realitzen amb una gran alçada amb un coronament motllurat i tallats profusament que de vegades es presenta una espècie de cartel·la amb la inscripció de la data de la seva realització, s'acostuma a incrustar adorns de marqueteria de [[boix]] i guarniments amb metall. Existeix una col·lecció important de mobles d'estil rococó a la col·lecció de [[Miquel Mateu i Pla]] al [[Castell de Peralada]].<ref> ''El Mueble del Siglo XVIII, Francia, España y Portugal''p.65-69</ref>

Una visió crítica del rococó, en el context eclesiàstic, fou sostinguda a l'''Enciclopèdia catòlica''. Per l'església, l'estil rococó es podia assimilar a la [[música profana]], contraposada amb la [[música sacra]]. La manca de simplicitat, l'exterioritat i la frivolitat tenien un efecte que distreu del recolliment i de la pregària. La seva feblesa i subtilesa no s'adiu amb la casa de Déu. Amb tot, tretallevat de la seva exterioritat més explícita va poder ser acceptat en la seva transformació en quelcom en consonància amb un ambient dedicat al culte.