Diferència entre revisions de la pàgina «Rococó»

7 bytes afegits ,  fa 6 anys
cap resum d'edició
(Es desfà la revisió 14117142 de 95.21.93.249 (Discussió)desfaig vandalisme)
[[Fitxer:Fragonard,_The_Swing.jpg|thumb|rigth|''[[El gronxador (Fragonard)|El gronxador]]'', obra mestra de [[Jean-Honoré Fragonard|Fragonard]], on es recull l'esperit refinat, exòtic i sensual propi del Rococó.]]
 
El '''Rococó''' és un [[moviment artístic]] nascut a [[França]], que es desenvolupa de forma progressiva entre els anys [[1730]] i [[1760]]. El rococó es defineix pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars. Predominen les formes inspirades en la natura, en la [[mitologia]], en la bellesa dels cossos nus, en l'[[art oriental]], especialment en els temes galants i amorosos, amb petites cascades, ponts, salzes, templets i pagodes, i es van encarregar directament a la [[Xina]] vaixelleries ornades amb gravats d'armes heràldiques.<ref> Schönberger, Arno (1963): ''El Rococó y su época'', Verdlag G., Munich y Salvat Editores, Barcelona, DL. 10.655, pàg. 85</ref> És un art bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i de les relacions humanes. És un estil que busca reflectir el que és agradable, refinat, exòtic i sensual.
 
== Història ==
[[Fitxer:Ottobeuren-basilika flickr-2.jpg|thumb|left|230px|La basílica d'Ottobeuren ([[Baviera]]): els espais arquitectònics conflueixen i es dispersen, com si prenguessin vida.]]
 
Durant el regnat de Lluís XV la vida de la cort s'allunya del [[palau de Versalles]], portant el canvi artístic del palau reial, i permeten la seva difusió a tota l'alta societat francesa.
La delicadesa i la joia dels motius rococó han estat vistos sovint com una reacció als excessos presents en el règim de [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]].
 
El rococó es presenta com l'art al servei de la comoditat, el luxe i la festa. Les escenes de la seva pintura recullen aquest nou estil de vida i l'arquitectura es transforma i es modifica la forma de viure.
 
Pel que fa al vessant social, s'inicia un canvi cap al paper de la dona com a organitzadora de reunions per parlar de literatura, política, jocs d'enginy o per ballar. Aquest entorn d'alta activitat social dins l'alta burgesia, és el lloc adient perquè els artistes es promocionin i facin clients.
 
Els motius del Rococó busquen reproduir el sentiment típic de la vida [[aristocràcia|aristocràtica]] lliure de preocupacions o de novel·la lleugera, més que no batalles heroiques o figures religioses.
 
=== Declivi ===
La fi del rococó s'inicia entorn delde [[1760]] quan personatges del nivell de [[Voltaire]] i [[Jacques-François Blondel]] estenen la crítica sobre la superficialitat i la degeneració de l'art. Blondel, en particular, es lamentà de la ''increïble barreja de petxines, dragons, canyes, palmes i plantes'' a l'art contemporani. EnEl [[1780]] el rococó deixa d'estar de moda a França i és reemplaçat per l'ordre i la serietat de l'estil [[Neoclassicisme|Neoclàssic]] impulsat per [[Jacques-Louis David]].
 
El rococó es manté popular fora de les grans capitals i a Itàlia fins a la segona fase del Neoclassicisme, quan l'anomenat "estil Imperi" s'imposa gràcies a l'impuls del govern [[Napoleó|napoleònic]].
=== Mobiliari i objectes decoratius durant el període rococó ===
[[Fitxer:Fransk rokokosoffa, Nordisk familjebok.png|thumb|230px|Divà en estil Rococó]]
La temàtica lleugera, però intricada, del disseny rococó s'adequa més als objectes d'escala reduïda que a l'arquitectura i a l'escultura. No sorprèn, per tant, que el rococó francès fos utilitzat sobretot a l'interior de les cases. Figures de porcellana, argenteria i, sobretot, el mobiliari incorporen l'aplicació del rococó quan l'alta societat francesa vol endreçar les cases amb el nou estil.
 
El rococó aprecia el caràcter exòtic de l'art xinès i, a França, s'imita l'estil en la producció de porcellana i vaixella de taula. Se sap que Madame de Pompadour va tenir en el seu Castell de Bellevue un [[hivernacle]] ple de flors de porcellana que es perfumaven amb la seva corresponent olor autèntica.<ref> Schönberger, Arno, pàg.59 </ref>
El [[retrat]] també fou popular entre els pintors rococós, on els personatges són representats amb molta elegància, basada en l'artificialitat de la vida de palau i dels ambients cortesans, de manera que reflecteixen una imatge amable de la societat en transformació.
 
[[Antoine Watteau|Jean-Antoine Watteau]] ([[1684]]-[[1721]]) és considerat el més important pintor rococó, creador d'un nou gènere pictòric: les ''"fêtes galantes"'', amb escenes impregnades por un erotisme líric.<ref>Crow, Thomas E. Pintura y sociedad en el Paris del siglo XVIII. Ed. Nerea. 1989 ISBN 84-86763-20-7. pàg.93.</ref> Watteau, tot i morir a 35 anys, va tenir una gran influència en els seus successors, inclosos [[François Boucher]] ([[1703]] - [[1770]]) i [[Jean-Honoré Fragonard]] ([[1732]]-[[1806]]), dos mestres del període tardà. També el toc delicat i la sensibilitat de [[Thomas Gainsborough]] ([[1727]]-[[1788]]), reflecteixen l'esperit rococó.
 
=== Escultura ===
[[Étienne-Maurice Falconet]] ([[1716]]-[[1791]]) és considerat un dels millors representants del rococó francès. En general, aquest estil fou expressat més bé mitjançant l'escultura de porcellana delicada, més que amb estàtues marmòries i imponents. El mateix Falconet era director d'una famosa fàbrica de porcellana a [[Sèvres]]. Entre les seves nombroses obres es troba ''Cupido amenaçador'', per encàrrec de Mme. de Pompadour el [[1757]], el guix original del qual va ser lliurat a [[Voltaire]].<ref>Schönberger, Arno, pàg.356</ref>Els motius amorosos i joiosos són representats a l'escultura, així com la natura i la línia corba i asimètrica.
 
El dissenyador [[Edmé Bouchardon]] representà [[Cupido]] ocupat en tallar els seus dards d'amor amb la clava d’[[Hèrcules (heroi)|Hèrcules]] representant un símbol excel·lent de l'estil rococó. El semidéu és transformat en el nen tendre, la clava que trenca ossos es transforma en fletxes que colpeixen el cor, en el moment en què el [[marbre]] és substituït per l’[[estuc]]. En aquest període podem esmentar alsels escultors francesos, Jean-Baptiste Lemoyne, Robert le Lorrain, Michel Clodion i Pigalle.
 
=== Música ===
=== Orfebreria ===
[[Fitxer:St. Johann Nepomuk.jpg|thumb|Església de Sant Joan Nepomucè a [[Munic]] per E.Q. Asam.]]
Va ser França la que va assumir el lideratge en qüestió de joies, al [[segle XVIII]] es van anar adaptant als nous estils molt més delicats amb grans calats i fantasies, progressivament va anar desapareixent l'esmaltatge del revers de les joies típic de l'[[orfebreria]] barroca, passant a una llibertat reproduint petxines, flors i volutes a tota classe de joies i amb formes completament asimètriques. S'escollien els metalls d'acord amb les pedres, és a dir l'[[plata|argent]] per als [[diamant]]s i l'[[or]] per a les [[gemma|pedres de color]],. unUn dels dissenyadors parisencs més importants va ser Augueste Duflos, entre els italians hi ha Carlo Ciampoli i Girolamo Venturi. On es va allargar més aquest estil aplicat a la joieria va ser a la península Ibèrica, que va continuar sent molt popular fins aproximadament l'any [[1765]].<ref>DD.AA.,(1989), ''Orfebreria del Siglo XVIII'',Barcelona, Editorial Planeta-Agostini,ISBN 84-395-1227-9</ref>
== El rococó a Alemanya ==
Un dels escultors importants va ser Andreas Schlüter realitzant entre altres les ''Màscares de Guerrers'' del pati de l'Armeria de [[Berlín]]. Egid Quirin Asam (1692-1750) va ser un altre representant de l'escultura barroca alemanya, destaca en la decoració de ''l'església de Rohr'', la restauració de la ''catedral de Freising'' i l'''església de Sant Joan Nepomucè'' de [[Munic]].<ref> ''Historia universal del Arte, Barroco y Rococo'', vol. 7, ed. Planeta, 1987 ISBN 84-320-6687-7, pàg.218 </ref>
=== Arquitectura ===
 
Amb l'allunyament cultural dels palaus de la cort, les construccions característiques d'aquesta època van ser les cases allunyades del centre de ciutat o en migenmig del camp: "''folies''", "''bergeries''", "''bagatelles''" o "''ermitages''".
En residències urbanes, el "''hôtel''" o mansió a la ciutat, la planta es divideix en unitats espacials relativament petites amb el qual cosa s'obtenen àmbits especialitzats, de diferent mida segons la seva funció: saló, menjador, cambra, antecambra, galeria, gabinet.
 
[[Fitxer:Table ecriture carlin 00 082006.JPG|thumb|230px|right| Taula de la factoria de Sèvres de [[Martin Carlin]]. 1772]]
=== Escultura i objectes de porcellana ===
L'escultura francesa del segle XVIII, és fonamentalment rica en materials i monumentalitat, [[Jean-Baptiste Pigalle]] (1714-17785) va ser un dels artistes preferits de [[Madame de Pompadour]] per qui va realitzar l'escultura ''L'amistat''. També aquest artista va realitzar els mausoleus de Maurici de Saxònia en [[Estrasburg]] i del mariscal d'Harcourt a [[Notre-Dame de París]]. En el mateix de grup d'escultors podem englobar [[Étienne-Maurice Falconet]] (1716-1791), estant la seva obra més important l'estàtua eqüestre de Pere el Gran, un encàrrec de Caterina II. El deixeble de Pigalle, Clodion (1738-1814) dónaposa fi a l'època de l'escultura rococó a França.<ref>''Historia Universal del Arte, Barroco y Rococó'', pàg. 181 </ref>
França va ocupar un lloc important a la producció de porcellana durant el segle XVIII. Es va fabricar a [[Rouen]], [[Estrasburg]], Saint -Cloud, Mennecy, Chantilly i en la Manufactura Real de porcellana de [[Sèvres]]. Després d'uns inicis difícils (1741) a Vincennes, la Manufactura Real es va transferir a Sèvres el [[1756]].
[[Fitxer:Stupinigi.jpg|thumb|230px|El Palau de Stupinigi.]]
 
Les [[Guerres d'Itàlia]] van tenir com a resultat l'hegemonia del poder espanyol sobre Itàlia. Encara que molts estats, com ara Venècia, no van pertànyer a la corona espanyola, Itàlia va dependre d'Espanya per rebre protecció de les agressions externes. El control d'Espanya va ser reemplaçat amb l'hegemonia austríaca el segle XVIII, llevat d'alguns pocs estats que van romandre sota el control espanyol.
 
També a [[Itàlia]] el rococó, seguint l'exemple francès, creà una notable renovació sobretot en el sector de la decoració d'interiors i en la pintura. Aquest fet es dóna sobretot a la regió del nord ([[Ligúria]], [[Piemont]], [[Llombardia]] i [[Vèneto]]), mentre que a la Itàlia central, forçada per la influença de l'església, l'estil no es desenvolupa de forma sensible.
=== Pintura ===
[[Fitxer:Canaletto (II) 023.jpg|left|thumb|230px|''[[Piazza San Marco]]'', Canaletto (1723)]]
En el camp de la pintura, els majors intèrprets del rococó es poden considerar els artistes que treballen a la [[República de Venècia]], destacant els grans paisatges detallistes amb representacions dels principals espais de la ciutat: els canals, la Plaça de Sant Marc i el Palau Ducal, seguint el corrent anomenat [[vedutisme]].
 
Entre les figures més importants a considerar trobem: [[Giovanni Battista Tiepolo]] de qui destaca el ''Retrat d'Antonio Riccobono'', ''San Rocco'' i ''Hèrcules sufoca Anteo''. Tiepolo va passar quatre anys a [[Residència de Würzburg|Würzburg]] abans de tornar a Venècia, i finalment va anar a treballar a [[Madrid]], a la cort de [[Carles III d'Espanya|Carles III]], ciutat en la qual finalment morí; Giovanni Antonio Canal, conegut per [[Canaletto]], que realitzà obres entre altres: ''Piazza San Marco'', ''Sant Cristòfol, Sant Miquel i Murano'', ''Els cavalls de Sant Marc a la plaça'', ''el camp de Rialto a Venècia'' i ''Passeig fluvial amb columna i arc de triomf'' Canaletto també va treballar a Anglaterra però sense arribar a l'esplendor dels paisatges de la seva ciutat natal;<ref>Historia del Arte Universal, Barroco y Rococó, pàg. 389</ref> [[Francesco Guardi]], amb un estil al toc, representa amb els seus paisatges més difuminats i foscosfoscs la República que s'enfonsa, realitzant prop de vuit-centes seixanta obres entre les quals destaquen ''Miracle d'un sant dominic'', ''Concert al Casino dels Filarmonici'' i ''La Caritat''.<ref>Schönberger, Arno: pàg. 92-97</ref>
 
=== Escultura ===
A la [[catedral de Toledo]] va treballar [[Narcís Tomé]] l'any 1732 i a Sevilla [[Leonardo de Figueroa]], un arquitecte i decorador molt destre que va fer la portada del palau de San Telmo (1724-1734).<ref>''Historia Universal del Arte, Barroco y Rococó'', pàg. 213 </ref>
[[Francisco Hurtado Izquierdo]] va realitzar els sagraris de la catedral de Granada (1704) i de la cartoixa d'El Paular (Madrid, 1718).
Un altre exemple de rococó, tot i que barrejat amb barroc i neoclàssic a causa de la durada de la seva construcció, és la [[Catedral de Cadis]].
 
A València destaquen el [[Palau del Marqués de Dosaigües]] (1740-1744) de València, remodelat per [[Hipólito Rovira]] i, a Múrcia, la façana de la catedral (1741-1792), ambdues obres del valencià [[Jaime Bort i Meliá|Jaime Bort]]. A Galícia cal citar la gran façana de l'Obradoiro (1738-1749), de [[Fernando Casas i Novoa]]. Coexistint amb aquest postbarroc autòcton, el rococó francès va arribar a la cort de [[Felip V d'Espanya|Felip V]] a través de les seves esposes.
Al mobiliari, el rococó ocupa gran part del regnat del rei [[Carles III d'Espanya]] amb l'acceptació de les tendències i costums que des de [[París]] envaeixen tots els salons d'Europa, les flors en petits rams i els temes xinesos amb composicions asimètriques són els principals adorns que es tallen als mobles. Molt mobiliari del [[Palau Reial de Madrid]] és també d'aquest estil destacant dotze consoles amb els seus miralls a la Sala del tron, el disseny dels quals s'atribueix a l'arquitecte [[Ventura Rodríguez]], del qual es guarden diversos dibuixos al Museu Municipal de Madrid.<ref>DD.AA., ''El Mueble del Siglo XVIII, Francia, España y Portugal'',( 1989) Barcelona, Ed. Planeta-Agostini, ISBN 84-395-1218-X pàg.55-61</ref>
 
Als Països Catalans, destaca la qualitat dels mobles concebuts per la burgesia, les influències arriben del Nord d'[[Itàlia]], a més a més de [[França]], menys a [[Menorca]] on les influències són d'[[Anglaterra]]. Els armaris, amb gran tradició a [[Catalunya]] des de temps medievals, al rococó es realitzen amb una gran alçada amb un coronament motllurat i tallats profusament que de vegades es presenta una espècie de cartel·la amb la inscripció de la data de la seva realització, s'acostuma a incrustar adorns de marqueteria de [[boix]] i guarniments amb metall. Existeix una col·lecció important de mobles d'estil rococó a la col·lecció de [[Miquel Mateu i Pla]] al [[Castell de Peralada]].<ref> ''El Mueble del Siglo XVIII, Francia, España y Portugal''p.65-69</ref>
 
=== Talla en fusta ===
[[Fitxer:Mg-k Basilica Superga2.jpg|thumb|230px|La Basílica de Superga.]]
 
Una visió crítica del rococó, en el context eclesiàstic, fou sostinguda a l'''Enciclopèdia catòlica''. Per l'església, l'estil rococó es podia assimilar a la [[música profana]], contraposada amb la [[música sacra]]. La manca de simplicitat, l'exterioritat i la frivolitat tenien un efecte que distreu del recolliment i de la pregària. La seva feblesa i subtilesa no s'adiu amb la casa de Déu. Amb tot, tretallevat de la seva exterioritat més explícita va poder ser acceptat en la seva transformació en quelcom en consonància amb un ambient dedicat al culte.
 
En el desenvolupament del rococó, trobem una decoració compatible amb l'aspecte sagrat de les esglésies.
332

modificacions