Diferència entre revisions de la pàgina «Setmana Tràgica»

Sense canvi de mida ,  fa 6 anys
cap resum d'edició
m (Corregit: seu recolzament als > seu suport als)
|notes =
}}
Es coneix com a '''Setmana Tràgica''' les revoltes populars que succeïren a [[Barcelona]], i altres ciutats industrials [[Catalunya|catalanes]], entre el [[25 de juliol]] i el [[2 d'agost]] de [[1909]].<ref name="Planell222">[[#Planell|Imma Planell, 1995]], p. 222 i 223</ref> El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, a on el dia 9 del mateix mes havia començat la [[Campanya de 1909|Guerra de Melilla]].
 
==Causes==
La causa detonant del conflicte fou la lleva de [[reservista|reservistes]] que va fer el govern espanyol per un reial decret el mateix juliol de 1909 per tal d'enviar tropes a [[Melilla]]. A banda del fet que la majoria de mobilitzats eren catalans, el fet de mobilitzar altra vegada els reservistes de la lleva posterior al 1903 provocava que els homes cridats fossin ja casats i amb fills per mantenir.<ref name="Planell222"/><ref name="gencat1307">[[#Gencat|Generalitat]], portal oficial</ref> El sentiment d'injustícia s'incrementava pel fet que els fills de les famílies riques podien comprar l'exempció d'incorporar-se a files si pagaven 6.000 [[ral|rals]] (1.500 pessetes), una quantitat fora de l'abast dels obrers de l'època que cobraven només entre 5 pessetes i 10 rals al dia.<ref name="gencat1307"/> A més a més, la [[Campanya de 1909|Guerra de Melilla]], que començava a gestar-se a les places espanyoles del Nord d'Àfrica, era percebuda a Catalunya com una qüestió aliena, pròpia de la política Madrilenya. Fervoroses campanyes mediàtiques van escalfar els ànims: com l'anticolonial d'[[Antoni Rovira i Virgili]] a ''El Poble Català'', o la del [[lerrouxisme]] (que va atiar l'anticlericalisme i les tensions socials ja existents).<ref name="Planell222"/> De fet, es considerava que el motiu de la campanya militar era el descobriment, l'any anterior, d'unes mines propietat d'una empresa formada pel [[Comte de Romanones]], el [[Marquès de Comillas]] i el [[Comte de Güell]].<ref name="Sapiens">[[#Sapiens|Jordi Mata, 2009]], p. 20-29</ref>
 
No obstant això, hi havia també altres causes més profundes. Durant els esdeveniments va brotar l'[[anticlericalisme]] latent a la societat catalana: s'acusava alel [[clergat]] d'estar sempre a favor dels rics i els poderosos. Es criticava la seva ideologia tradicionalment conservadora i el tracte paternalista amb què dispensaven la seva beneficència en aquells temps de crisi. Precisament es criticava el seu suport als [[sindicats grocs]] catòlics que frenaven qualsevol iniciativa dels sindicats obrers reivindicatius majoritaris. Però la criticacrítica més contundent que es feia llavors a l'[[Església (institució)|Església]] era el domini gairebé total que tenia del [[sistema educatiu]]; sobretot per part d'aquells sectors progressistes que advocaven per una educació laica per tal d'aconseguir els "homes nous", cultes i científics. En aquest context, el juliol de la Setmana Tràgica el [[lerrouxisme]] va atiar amb vehemència l'anticlericalisme amb proclames violentes,; en canvi, la repressió governativa posterior a la revolta fou en contra de la ideologia pro escoles laiques.<ref name="Planell222"/>
 
== La Setmana Tràgica ==
[[Antoni Fabra i Ribas]],<ref name="Balcells77">[[#Balcells|Albert Balcells, 1974]], p. 77</ref> que convocava una vaga per al dia 26 de juliol. El 24 de juliol es va constituir el comitè de vaga compost per Fabra i Ribas (socialista), [[Miquel Villalobos]] ([[Partit Republicà Radical|radical]]), [[Francisco Miranda]] ([[CNT|anarquista]]);<ref name="Planell222"/> [[José Rodríguez Romero]] i [[Miguel V. Moreno]].<ref name="Martin249">[[#Martín|Eloy Martín, 2011]], p. 249</ref> Cap d'ells era dirigent destacat del moviment obrer català.
 
La vaga del dilluns [[26 de juliol]] fou tot un èxit i es mantingué controlada pels convocants. S'hi implicaren altres dirigents de la [[Solidaritat Obrera]], com ara [[Tomàs Herreros]] o [[Mariano Castellote]]. Però cap el vespre començaren a sorgir els primers brots de violència al barri obrer del [[Poblenou]], a on la indignació popular es va focalitzar contra els [[tramvies]] (que pertanyien a l'empresa del [[Marquès de Foronda]]) i contra l'escola [[marista]] (que fou cremada).<ref name="Planell222"/> Hi van haver 2 morts i 11 ferits greus. La reacció del ministre de Governació [[Juan de la Cierva y Peñafiel|Juan de la Cierva]] fou declarar l'estat de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona, cosa que provocà la dimissió del governador civil [[Ángel Ossorio y Gallardo]].
 
L'endemà els enfrontaments armats es van generalitzar arreu de Barcelona amb l'aixecament de més de 250 [[barricades]]. Al llarg dels dies 27 i 28 s'incendiaren molts edificis religiosos: convents, esglésies i escoles. Fins i tot es van profanar sepultures arribant a ballar al carrer amb els cadàvers a tall de sorna. Alguns dirigents radicals,{{Nota ref|Entre els quals [[Lorenzo Ardid Bernal|Lorenzo Ardid]], [[Joan Colominas i Maseras|Joan Colominas]], els germans [[Rafael Ulled i Altemir|Rafael]] i [[Josep Ulled i Altemir|Josep Ulled]].|grup=n.|nom=1}} van fer córrer llistes amb convents i institucions religioses per cremar.
Després d'aquests avalots pel centre de la ciutat, les forces de seguretat dispararen sobre els manifestants a [[la Rambla]], cosa que va exacerbar encara més els ànims i s'arribés a una veritable insurrecció amb [[barricada|barricades]] als carrers, amb molts ferits i la proclamació de la [[llei marcial]]. Van ser assaltades les comissaries d[[el Clot]] i del [[Poblenou]], i al barri de [[Sant Andreu del Palomar]] hi ha una veritable insurrecció de caràcter republicà dirigida per [[Josep Miquel i Baró]].
 
El dijous 29 desembarcaren les primeres tropes que el govern havia enviat des de [[València]]. El restabliment de l'ordre va permetre la l'obertura d'algunes botigues d'aliments per primer cop aquella setmana.<ref name="Planell222"/>
 
És destacable la negativa de les tropes de la guarnició barcelonina de disparar sobre els que consideraven els seus companys,; fins al punt és així de rebre'ls amb crits de "Visca l'exèrcit! Fora la guerra!". Amb la falsedat de titular-la com a revolta separatista, quan era una revolta obrera, es reforçaren les tropes amb forces portades de [[València]], [[Saragossa]], [[Pamplona]] i [[Burgos]], que finalment dominaren la situació. El dia 29 de juliol les tropes dels generals [[Luis de Santiago Manescau|Santiago]] i [[Germán Brandeix Gleichauf|Brandeis]] ocuparen el Poblenou, les [[Drassanes Reials de Barcelona|Drassanes]], el Clot i [[Sant Martí de Provençals]], i el dia 30 Sant Andreu i el 31 [[barri d'Horta|Horta]], darrer bastió dels revoltats.
 
El balanç deixà entre 110 i 115 morts, d'ells 3 religiosos, 104 civils, 4 o 8 policies i 4 membres de la [[Creu Roja]], així com 441 ferits (124 militars i policies, 300 civils i 17 membres de la Creu Roja).<ref name="Dalmau59">[[#Dalmau|Antoni Dalmau, 2009]], p. 59-60</ref>
El govern de [[Antonio Maura y Montaner|Maura]] i el nou [[governador civil]], [[Evaristo Crespo Azorín]] van portar a terme una repressió duríssima i arbitrària. En total, entre juliol de 1909 i abril de 1910 foren detingudes 1.967 persones i 200 més foren expulsades a 300 kilòmetres de Barcelona. S'organitzà un procés militar contra 1.925 individus, d'ells 214 en contumàcia, dels quals 469 foren sobreseguts i 584 absolts. Es dictaren 17 penes de mort, de les quals 5 foren aplicades.
 
Certs sectors socials, àvids de revenja, van apuntar cap a l'escola laica com a incitadora de l'odi al sistema polític i religiós.<ref name="Planell222"/> Seguint l'acusació formulada en una carta que li dirigiren els prelats de Barcelona, va ser detingut [[Francesc Ferrer i Guàrdia]], creador de l'[[Escola Moderna]], a qui acusaren de ser l'instigador de la revolta. Malgrat les protestes internacionals, el [[13 d'octubre]] va ser afusellat al [[castell de Montjuïc]] juntament amb quatre acusats més. Cap d'ells no havia estat dirigent destacat durant la revolta.{{Nota ref|Eren [[Eugenio del Hoyo Manjón]], [[Antoni Malet i Pujol]], [[Ramon Clemente i Garcia]] i [[Josep Miquel i Baró]].|grup=n.|nom=2}} A més a més, arreu de Catalunya també es van tancar totes les escoles laiques, també les anomenades "neutres", i diverses entitats titllades de lliurepensadores.<ref name="Planell222"/> El balanç final foren 80 edificis religiosos cremats, entre els quals 33 escoles i 14 parròquies.
 
A causa d'aquests i altres fets, la ciutat de [[Barcelona]] va rebre el sobrenom de "la Rosa de Foc".<ref>[http://www.bcn.cat/publicacions/bmm/45/ct_reforma.htm "La Rosa de Foc"]</ref> El bateig d'aquest nom es produí l'agost de [[1909]], quan el periodista hispanouruguaià [[Antonio Loredo]] des del diari [[La Protesta]] batejà la ciutat de [[Barcelona]] amb el nom de La Rosa de Foc.<ref>{{ref-web|url=http://larosadefoc.cat|títol=La Rosa de Foc, jornades per la memòria|llengua=català|consulta=9 de setembre de 2014}}</ref>
 
===Conseqüències polítiques===
332

modificacions