Diferència entre revisions de la pàgina «Leonardo da Vinci»

cap resum d'edició
m (Substitució de Andrea_del_Verrocchio_002.jpg per Andrea_del_Verrocchio,_Leonardo_da_Vinci_-_Baptism_of_Christ_-_Uffizi.jpg.)
Leonardo de Vinci sovint ha estat descrit com l'[[arquetip]] i el símbol de l'home del [[Renaixement]], un geni universal, un filòsof humanista amb una [[curiositat]] il·limitada, i una gran força [[creativa]].<ref name=HG>Helen Gardner. ''Art through the Ages'', Harcourt, Brace and World, 1970.</ref> Ha estat considerat com un dels pintors més destacats de tots els temps i potser la persona més polifacètica i talentosa en un major nombre d'àmbits diferents.<ref>Segons Vasari, Boltraffio, Castiglione, Gaddiano, Berensen, Taine, Fuseli, Rio, Bortolon, entre d'altres.</ref>
 
Leonardo és més conegut com a pintor; dues de les seves obres, ''[[La Gioconda]]'' i [[El Sant Sopar (Leonardo da Vinci)|''El Sant Sopar'']], són pintures molt cèlebres, sovint copiades i parodiades;<ref name=HG/> el seu dibuix de l'''[[Home de Vitruvi]]'' ha estat igualment reproduït en nombrosos treballs. Només han sobreviscut fins a l'actualitat una quinzena d'obres; aquest petit nombre és una conseqüència del temps que dedicava a les seves constants experimentacions tècniques, i a la seva procrastinació crònica.<ref group=""> Quinze obres és la xifra acceptada per la majoria dels historiadors de l'art; les atribucions d'altres treballs encara és motiu de discussió.</ref> Malgrat tot, aquestes poques obres, i tot el que apareix als seus quaderns plens de dibuixos, diagrames científics i reflexions sobre la naturalesa de la pintura, han estat un important llegat per a les següents generacions d'artistes, equiparable, salvant les distàncies, al llegat de [[Miquel Àngel]].
 
Com a enginyer i inventor, Leonardo desenvolupà idees molt avançades per l'època que vivia, des de l'[[helicòpter]], al [[carro de combat]], el [[submarí]] o, fins i tot, l'[[automòbil]]. Molt pocs dels seus projectes arribaren a ser construïts; ni tan sols no eren realitzables a la llum dels coneixements del seu temps,<ref group="">El coneixement modern científic de la [[metal·lúrgia]] i de l'[[enginyeria]] en l'època del Renaixement era molt incipient.</ref> però algunes de les seves petites invencions, com una màquina per a mesurar el límit elàstic d'un cable, entren en el món de la manufactura.<ref group=""> Algunes invencions molts pràctiques de Leonardo estan exposades en situació de funcionament en els museus dedicats a la seva obra.</ref> En tant que científic, les aportacions de Leonardo van contribuir a desenvolupar el coneixement en els àmbits tan diversos com l'[[anatomia]], l'[[enginyeria civil]] i l'[[òptica]].
 
=== Infantesa ===
Leonardo de Vinci va néixer el dissabte [[15 d'abril]] de [[1452]], «a la tercera hora de la nit», tres hores després de l'[[Ave Maria]], és a dir, les 22 hores 30 minuts,<ref name="Vezzosi1">Cap. 1: «Il était une fois à Vinci» de Alessandro Vezzosi, ''Leonardo de Vinci: art et science de l'univers'', Gallimard, 1996.</ref> al castell de Vinci, prop de Florència, d'una relació amorosa il·legítima entre el seu pare, Messer Piero Fruosino di Antonio da Vinci, notari, canceller i ambaixador de la República florentina, que descendia d'una rica família de notables italians, i la seva mare, Caterina, una humil filla de pagesos del petit poble toscà d'Anchiano, situat a dos quilòmetres de Vinci,<ref group="">Vinci està a 24 km de [[Florència]] i a 50 km de [[Pisa]].</ref> en el territori de Florència.<ref name="Chiesa">Angela Ottino della Chiesa. ''The Complete Paintings of Leonardo da Vinci''. Penguin, 1967.(en anglès)</ref><ref name="AV">Alessandro Vezzosi. ''Leonardo da Vinci: Renaissance Man''. (en anglès)</ref> Un estudi del 2006 destaca que sembla probable que Caterina fos una esclava vinguda del Pròxim Orient.<ref> Alessandro Vezzosi, director del museu Leonardo da Vinci, afirma que Piero era el propietari d'una esclava de l'Orient Mitjà anomenada Caterina, que va donar a llum un noi de nom Leonardo. Aquesta tesi que Leonardo tenia sang àrab és sostinguda per la reconstrucció d'una empremta (vegeu Marta Falconi. ''[http://www.foxnews.com/wires/2006Dec01/0,4670,LeonardoapossFingerprint,00.html Experts Reconstruct Leonardo Fingerprint]'', Associated Press Writer, 1 de desembre de 2006. (en anglès)</ref>
 
Leonardo, o més aviat Lionardo segons el seu nom de bateig,<ref name="Vezzosi1" /> fou batejat després de viure els seus cinc primers anys a Vinci amb el seu pare,<ref name="Vezzosi1" /> on fou tractat com un fill legítim.<ref name="grandesdecouvertes">''Les grandes découvertes'', sèrie "Connaissances et vie", ed. Christophe Colomb, 1984.</ref> Rebé una instrucció i aprengué a llegir i escriure, i aritmètica. Tot i així, no estudià el [[llatí]] de manera seriosa, la base de l'ensenyament tradicional, i el fet que tingués una [[ortografia]] caòtica indica que aquesta instrucció tingué llacunes i, en qualsevol cas, no fou la d'un universitari.<ref name=Gille>Bertrand Gille. ''Les ingénieurs de la Renaissance''.</ref>
 
El [[1457]], quan Leonardo tenia 5 anys, la seva mare es casà amb Antonio di Piero Buti del Vacca da Vinci, un pagès de la ciutat, amb el qual tingué cinc fills.<ref name="Vezzosi1" /> Llavors fou admès a la casa de la família del seu pare, al poble de Vinci. Entretant, el seu pare s'havia casat amb Albiera degli Amadori, una noia de 16 anys que pertanyia a una rica família de Florència.<ref name="Vezzosi1" /> Albiera, que no tingué fills, diposità tot el seu afecte en Leonardo; malauradament, morí molt jove, el 1464.<ref name="Vezzosi1" /> Des del seu naixement fou considerat pel seu pare com un fill més però, tanmateix, mai no fou legitimat. El seu pare es va casar quatre vegades i va tenir deu germans i dues germanes legítimes nascuts després de Leonardo. Ell tingué bones relacions amb l'última dona del seu pare, Lucrezia Guglielmo Cortigiani, afecte que es fa evident en una nota on deixà escrit: «Estimada i dolça mare ».<ref name="Vezzosi1" />
 
En aquesta època, a Europa, les convencions actuals en els noms de les persones no s'han desenvolupat encara. Només les grans famílies fan ús del nom de la seva pertinença patronímic. La major part de les persones eren designades pel seu [[prenom]] al qual s'adjunta tota precisió necessària: el nom del pare, el lloc d'origen, un sobrenom o el nom del mestre en el cas d'un artesà. Per tant, en aquest cas, el nom de l'artista fou '''Leonardo di ser Piero Da Vinci''', que significa que l'individu es diu Leonardo, i és fill del mestre Piero De Vinci. Tot i així, el «Da» porta una majúscula per tal de distingir que es tracta d'un patronimi.<ref name="Vezzosi1" /> Leonardo signava els seus treballs simplement amb "Leonardo", o "Io, Leonardo" («Jo, Leonardo»). La majoria de les autoritats porten, doncs, els seus treballs a Leonardo sense el da Vinci. De manera versemblant, no utilitza el nom del seu pare perquè fou un nen il·legítim. «Vinci» prové del nom de «vinchi», [[vímet]], utilitzat per l'artesanat toscà i que creixien prop del riu Vincio.<ref name="Vezzosi1"/>
 
La seva àvia paterna, Lucia di ser Piero di Zoso, ceramista i persona molt propoerapropera a Leonardo fou, potser, la persona que el va iniciar en les arts.<ref name="Vezzosi1" /> Una història popularitzada explica que un milà vingut del cel hauria fet un vol sobre el seu bressol, i la cua de l'ocell tocà la seva cara.<ref name="LB">Liana Bortolon. ''The Life and Times of Leonardo'', Paul Hamlyn, Londres, 1967.</ref><ref>[[Sigmund Freud]]. 'Eine Kindheitserinnerung des Leonardo da Vinci''.</ref>
 
[[Giorgio Vasari]], el biògraf dels pintors del Renaixement del segle XVI,<ref name="Vasari">[[Giorgio Vasari]]. ''[[Le Vite]]'', 1568; reeditat per Penguin Classics amb una traducció de George Bull del 1965.</ref> explica la història d'un pagès local que va demanar a ''Ser'' Piero<ref group="">"Ser" Piero designa el pare; "ser" és una contracció del mot llatí ''senior'' (senyor), i era un petit títol dels notaris i sacerdots</ref> que el seu talentós fill li pintés una imatge sobre una placa. Leonardo va pintar una imatge representant un [[drac]] que escopia foc, i estava tan ben feta que ser Piero la va vendre a un comerciant d'art florentí, que a la vegada la va revendre al duc de Milà. A canvi, després d'haver obtingut un benefici, ser Piero va comprar una placa amb un cor travessat per una fletxa, que va donar al pagès.
{{principal|Andrea del Verrocchio}}
[[Fitxer:Andrea_del_Verrocchio,_Leonardo_da_Vinci_-_Baptism_of_Christ_-_Uffizi.jpg|thumb|left|<center>[[Baptisme de Crist (Verrocchio)|''Baptisme de Crist'']], oli sobre fusta de Verrocchio (ca. 1470-1480), en el que Leonardo pintà sobretot l'àngel de l'esquerra]]
El jove Leonardo era un amant de la [[naturalesa]], la qual observava amb molta curiositat i s'interessava per tot. Dibuixava [[caricatures]] i practicava l'[[escriptura especular]] en dialecte [[toscà]]. Giorgio Vasari, conta una anècdota sobre els primers passos en la carrera artística del gran artista: un dia, ser Piero, «va prendre alguns dels seus dibuixos i els va presentar al seu amic Andrea del Verrocchio i li va demanar insistentment perquèque li digués si Leonardo es podria dedicar a l'art del dibuix i si podria aconseguir alguna cosa en aquesta matèria. Andrea es va sorprendre molt dels començaments extraordinaris de Leonardo i va exhortar ser Piero que li deixés escollir aquest ofici, de manera que ser Piero va resoldre que Leonardo entraria a treballar en el taller d'Andrea. Leonardo no es va fer pregar; i no content d'exercir aquest ofici, va exercitar totstot el que es relacionava amb l'art del dibuix». Fou així com, a partir de 1469, Leonardo entrà com a aprenent en un dels tallers d'art més prestigiosos sota el mestratge d'Andrea del Verrocchio, a qui deu una part de la seva excel·lent formació multidisciplinària, on voreja altres artistes com [[Sandro Botticelli]], [[Perugino]] i [[Domenico Ghirlandaio]].<ref name="LB" /><ref name="DA">Daniel Arasse. ''Leonardo da Vinci'', Konecky & Konecky, 1997. (en anglès)</ref> En efecte, fins al 1468, tot i que Leonardo estava empadronat com a resident del municipi de Vinci, anava molt sovint a Florència on el seu pare treballava.<ref name="Vezzosi1" />
 
Verrocchio fou un artista de renom,<ref group=""> Bertrand Gille. ''Les ingénieurs de la Renaissance''. Segons aquest historiador, el seu renom ja va ser apreciat per [[Maties Corví]], el gran rei hongarès que tenia un interès particular pel que fa als escrits tècnics.</ref> i molt eclèctic. De formació era [[orfebreria|orfebre]] i [[ferrer]],<ref name=DA/> però a més a més, va ser [[pintor]], [[escultor]] i [[fonedor]]. Treballà sobretot pel poderós mecenes [[Lorenzo de Mèdici]]. Els encàrrecs principals foren retaules i estàtues commemoratives per a les esglésies, però les obres més grans foren frescs per a les capelles, com les creades per [[Domenico Ghirlandaio]] per a la Capella Tornabuoni, i de grans escultures com les [[estàtua eqüestre de Gattamelata|estàtues eqüestres]] de ''[[Gattamelata]]'' per [[Donatello]] i ''[[Bartolomeo Colleoni]]'' de Verrocchio.<ref> J. R. Hale. ''Renaissance Europe, 1480-1520'', Fontana, 1971. (en anglès)</ref> Leonardo treballà també amb [[Antonio Pollaiuolo]] que tenia el taller molt a prop del de Verrocchio.
El [[1472]], a l'edat de 20 anys, apareix enregistrat en el ''Llibre vermell'' del [[gremi de Sant Lluc]], el cèlebre gremi dels artistes i doctors en medicina, que a Florència s'agrupava amb la denominació de la ''"Campagnia de pittori"''.<ref>{{citar llibre|títol =Illustration: its technique and application to the sciences|autor=Carl Dame Clarke, Edward Melchior Hoshall|editor =The John D. Lucas company|data=1939|llengua=anglès|url=http://books.google.cat/books?id=xJsvAAAAMAAJ&q=%22Campagnia+de+pittori%22&dq=%22Campagnia+de+pittori%22&hl=ca&ei=joy5S4_MIcGOOI2MuaEL&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CDAQ6AEwAA}}</ref> D'aquesta època existeix un dels seus primers treballs coneguts, ''[[Paisatge de la vall de l'Arno (Leonardo da Vinci)|Paisatge de la vall de l'Arno]]'' o ''Paisatge de Santa Maria della neve'' (1473), un dibuix fet amb ploma i tinta.<ref>A. E Popham. ''Les dessins de Léonard de Vinci''. Éditions de la Connaissance, Bruxelles, 1947.</ref> Començà la seva carrera de pintor amb obres ja destacables com ''[[L'Anunciació (Leonardo da Vinci)|L'Anunciació]]'' (1472-1475), i millora la tècnica del [[sfumato]] en un punt de refinament mai aconseguit abans d'ell.
 
L'any [[1476]] apareix sempre esmentat com a ajudant de Verrocchio, ja que fins i tot després que el seu pare li l'ajudés a tenir el seu propi taller, motivat pel seu afecte cap a Verrocchio, continuà col·laborant amb ell.<ref name="LB" /> Durant aquest període, rebé encàrrecs personals i pintà el seu primer quadre, ''[[La mare de Déu i el clavell]]'' (1476). L'arxiu judicial d'aquest mateix any recull que ell i tres homes més, van ser acusats de sodomia, pràctica que en aquella època a Florència era il·legal, però tots van ser absolts.<ref name="Vezzosi2">Capítol 2: «Dans la Florence des Médicis», d'Alessandro Vezzosi. A ''Léonard de Vinci: art et science de l'univers''. Gallimard, 1996.</ref> Aquest document que partia d'una acusació anònima, tanmateix, no permet afirmar que Leonardo fos homosexual.<ref name="Vezzosi2" />
 
Ben aviat Leonardo despuntà també com a enginyer. El [[1478]], ofereix aixecar l'església octagonal de Sant Joan de Florència, l'actual baptisteri, sense haver de fer runa, per afegir-hi uns fonaments.<ref name=Gille/> És l'any que Leonardo tenia 26 anys, i és quan marxà del costat del seu mestre després d'haver-lo superat brillantment en totes les disciplines. D'aquesta manera es converteix en un mestre pintor independent.
 
=== Al servei dels Sforza ===
També escriu una carta al duc, carta que figura en el ''[[còdex Atlantico]]'', on descriu les nombroses i variades habilitats que Leonardo podria fer en l'àmbit de l'enginyeria i l'informa que també és pintor.<ref>{{citar web
| url = http://www.leonardo-history.com/life.htm?Section=S5| títol = Leonardo's Letter to Ludovico Sforza| consulta = 9 de setembre de 2007| editor = Leonardo-history
}}</ref><ref name=DA/> En la tradició dels enginyers que el van precedir, reprèn el mateix programa, els mateixos interessos i investigacions; serà com a enginyer que Leonardo viurà i treballarà a partir d'ara.<ref name=Gille/> Sforza li encarrega la realització de diverses tasques amb el mític títol d'«Apellles florentí», reconeixement reservat tan sols als grans pintors.<ref name="Vezzosi3" /> D'aquesta manera, era l'«organitzador de festes i espectacles amb decoracions sumptuoses» del palau i inventà tramoies que meravellaren el públic; també pintà diversos retrats de la cort de Milà. Leonardo apareixia a la llista dels enginyers dels Sforza, i quan l'envià a [[Pavia]] ihi anà amb la qualificació d'«ingéniarius ducalis».<ref name=Gille/> D'altra banda, un fet important és que els contactes amb els cercles il·luminats de Milà mostraren a Leonardo totes les llacunes que existien en la seva formació.<ref name=Gille/>
[[Fitxer:Study of horse.jpg|thumb|left|<center>Estudi d'un cavall per Leonardo, probablement en el marc del desenvolupament del ''Cavall'' de Leonardo]]
S'ocupà igualment de l'estudi per a la cúpula del [[Duomo de Milà]], i d'una versió en [[argila]] d'un motllo per al «Il Cavallo», ''El cavall'' de Leonardo, una imponent estàtua eqüestre en honor de [[Francesc I Sforza]], el pare i predecessor de Lluís Maria Sforza. Havia d'estar feta amb setanta tones de [[bronze]], fet que constitueix una verdadera proesa tècnica per a l'època. L'estàtua resta inacabada durant uns quants anys, i el mateix [[Miquel Àngel]] reconeixia que ell es veia incapaç de fondre-la.<ref name=LB/> Quan Leonardo acabà la versió en argila per al motllo, i quan ja tenia enllestits els plans per al procés de fosa, el bronze fou utilitzat en la creació de canons, ja que calia defensar la ciutat de la invasió de [[Carles VIII de França]].<ref name=DA/>
=== De Venècia a Florència ===
 
El març de 1499, Leonardo treballà com a arquitecte i enginyer militar per als venecians que volien construir proteccions a la seva ciutat.<ref name=LB/><ref name=Chiesa/> Per aquest motiu, elaborà sistemes per a defensar la ciutat d'un possible atac naval dels [[Imperi Turc|turcs]] i, entre les seves propostes, destaca la invenció d'un tipus d'[[escafandre]] submarina amb un casc rudimentari. Els turcs no atacaren i l'invent mai va ser utilitzat. A finals d'abril, tornà cap a Florència i allí, després de fer un estudi sobre els cursos d'aigua al [[Friül]], proposà un sistema de [[rescloses]] per fer possible l'aixecament del curs del [[riu Soča]] i així poder inundar tota una regió que cobria la rodalia de Venècia.<ref name=Gille/>
 
Tornaria a Venècia l'abril del 1500 per romandre-hi durant un parell de mesos després d'haver estat a [[Màntua]] en companyia del frare matemàtic [[Luca Pacioli]]. A Màntua va destacar per un retrat que va fer a [[Isabel d'Este (1474-1539)|Isabel d'Este]]. Una carta del [[4 d'abril]] de [[1501]] en la que Pierre de Nuvolaria respon a la duquessa de Mantoue, en relació a Leonardo afirma que «els seus estudis matemàtics l'han allunyat de la pintura»; Leonardo prosseguia portant a terme grans investigacions.<ref name=Gille/> El 1501, s'està al convent de la Santissima Annunziata on rep l'aprovació per a fer un esbós preparatori de ''[[La Mare de Déu i l'Infant amb santa Anna i sant Joan Baptista]]'', una obra que provocà una tal admiració que «homes i dones, joves i vells» vénen veure-la «com si participessin en un gran festival».<ref name=Vasari/><ref group=""> El 2005, l'estudi preparatori ha estat redescobert durant la restauració d'un edifici ocupat durant cent anys per la secció geogràfica de l'exèrcit. ''Richard Owen, Found: the studio where Leonardo met Mona Lisa, [http://www.timesonline.co.uk/tol/news/world/article411195.ece TimesOnline, 12/1/2005]</ref> Fa una breu estada a Roma, a la vil·la d'Hadrià, a Tívoli.<ref name="Vezzosi4">Capítol 4: «L'art et la guerre» de Alessandro Vezzosi. A ''Léonard de Vinci: art et science de l'univers'', Gallimard, 1996.</ref> Estigué treballant en la ''[[Mare de Déu dels fusos (Leonardo da Vinci)|Mare de Déu dels fusos]]'', un encàrrec de Florimond Robertet, el secretari d'Estat de [[Lluís XII de França]].<ref name="Vezzosi4" />
El [[1508]], viu amb l'escultor Giovanni Francesco Rustici a casa de Piero di Braccio Martelli, a Florència,<ref name="Vezzosi5">Capítol 5: «Milan, Rome, Amboise». A Alessandro Vezzosi. ''Leonardo de Vinci : art et science de l'univers'', Gallimard, 1996.</ref> però després marxa i viu a Milà, a la ''Porta Orientale'', a la parròquia de Santa Babila.<ref name=Chiesa/> Lluís XII torna aviat a Itàlia i el maig de [[1509]] entra a Milà. Ben aviat dirigeix els seus exèrcits contra Venècia i Leonardo segueix el rei en qualitat d'enginyer militar, i assisteix a la batalla d'Agnadel<ref name=Gille/> El 1511, mor el governador Charles d'Amboise i, el 1512, després de la batalla de Ravenna, França marxa del territori. Aquest segon període milanès permet a Leonardo aprofundir en les seves investigacions en ciència pura. El 1509, l'aparició de ''De expendentis et fugiendis rebus'' de [[Giorgio Valla]] tingué una gran influència sobre ell.<ref name=Gille/>
 
El setembre de [[1513]], Leonardo de Vinci marxà a Roma a treballar per al papa [[Lleó X]], membre de la rica i poderosa família dels MèdiciMédici. En aquells moments, al [[Vaticà]], [[Rafael]] i [[Miquel Àngel]] tenien molta feina.<ref name=Chiesa/> Davant l'èxit de [[Giuliano da Sangallo|Sangallo]], Leonardo no rep més que encàrrecs modestos i sembla que no va participar ni en la construcció de les nombroses fortaleses romanes, poc rellevants, ni en l'embelliment de la capital. Tampoc té èxit la seva pintura i es refugia en una altra especialitat, potser la seva preferida,<ref name=Gille/> la hidràulica, i realitzà un projecte d'assecament dels [[aiguamolls pontins]], que pertanyien al duc [[Julià de Mèdici (1479-1516)|Julià de Mèdici]].<ref name=Gille/> El [[1514]], feu la sèrie dels ''Diluvis'' que fou una resposta parcial a la gran obra que Miquel Àngel desenvolupà a la [[volta de la Capella Sixtina]].
 
«Els Médici m'han creat, els Médici m'han destruït», va escriure Leonardo per subratllar les decepcions de la seva estada a Roma. Pensava que mai no se li deixaria mostrar la seva capacitat amb la realització d'un encàrrec important. Probablement també era coneguda la seva inestabilitat, el seu fàcil desànim, la seva dificultat per finalitzar el que havia començat.<ref name=Gille/>
|Giorgio Vasari.}}
 
Aquest epitafi, que mai s'ha vist escrit en cap monument, conté les paraules ''«sinu regio»'', que poden significar, en el sentit literal "sobre el pit d'un rei", però també, en un sentit metafòric, en l'afecte d'un rei, i pot ser una al·lusió a la mort de Leonardo en un castell reial.<ref>Biographie universelle, t. 49, Paris, Michaud, 1827, pàg. 156-157 (sur [http://books.google.be/books?id=BywIAAAAQAAJ&pg=PA156&lpg=PA156&dq=+%22emori+in+sinu+regio%22&source=web&ots=ki-R91J57M&sig=a4SdDCHVAEdcMU2yDDO8qFG0vAc&hl=fr Google Books]), qui redirigeix a A.-L. Millin, ''Voyage dans le Milanais'', vol. I, pàg. 216, i a Venturi.</ref>
 
En aquesta època, la cort estava instal·lada al castell de Saint-Germain-en-Laye on, el [[31 de març]], la reina [[Clàudia de França (1499-1524)|Clàudia de França]] donà a llum a [[Enric II de França|Enric]]; i el diari de Francesc I no indica cap viatge del rei fins al mes de juliol. D'altra banda, Francesco Melzi, el deixeble de Leonardo, al qual donarà els seus llibres i els seus pinzells i que fou dipositari del seu [[testament]], escriu al germà de Leonardo una carta on conta la mort del seu amo. En ella, no fa cap al·lusió a la circumstància esmentada, ni a la presència del rei.<ref>John Grand-Carteret. ''Référence: L'Histoire, la vie, les mœurs et la curiosité par l'Image, le Pamphlet et le document (1450-1900)|L'Histoire, la vie, les mœurs et la curiosité par l'Image, le Pamphlet et le document (1450-1900) Sopar'', Librairie de la curiosité et des Beaux-Arts, 1927.</ref>
[[Fitxer:Tombe de Léonard de Vinci.JPG|thumb|125px|La tomba de Leonardo al castell d'Amboise]]
 
}}</ref>
 
La mort de Leonardo és també el començament de la dispersió i la pèrdua de dos terços dels cinquanta mil documents originals multidisciplinaris redactats en vell toscà antic i codificats per ell. Cada carnet, manuscrit, pàgina, croquis, dibuix, text i nota fou considerat plenament com una obra d'art. No han quedat més que uns tretze mil documents, dels quals una major part fou conservada a l'arxiu de Ciutat del Vaticà.
 
Vint anys després de la mort de Leonardo, Francesc I confessarà a l'escultor [[Benvenuto Cellini]]: {{cita|«Mai no hi ha hagut un altre home nascut al món que sabés tant com Leonardo, no tant en pintura, escultura i arquitectura, com en que era un gran filòsof.»|Mario Lucertini et al.<ref>{{citar web
Gian Giacomo Caprotti da Oreno,<ref>{{citar web
| url = http://www.oreno.it| títol = Site internet de Oreno| llengua = Italien| editor = Oreno
}}</ref> anomenat «il Salaino» (el petit diable) o Salai, va ser descrit per Vasari com «un graciós i bonic jove amb cabells fins i arrissats, del que Leonardo estava molt content».<ref name=Vasari/> Salai entrà al servei de Leonardo el 1490 a l'edat de 10 anys i la seva relació no fou fàcil. Un any més tard, Leonardo havia fet una llista dels delictes del noi, qualificant-lo de lladre, mentider, tossut i golafre; el «petit diable» havia robat diners i objectes de valor almenys cinc vegades, i havia gastat una fortuna en roba, amben vint-i-quatre parells de sabates.<ref>Leonardo, Còdex C. 15v, Institut de France. Traducció de Richter</ref> Tot i així, val a dir que els quadernets de Leonardo d'aquells primers anys de la seva relació contenen moltes imatges de l'adolescent. Salai es va quedar al seu costat i va ser el seu servent i ajudant durant trenta anys.<ref name=Chiesa/>
 
El [[1506]], Leonardo pren com a alumne Francesco Melzi, un jove de 15 anys, fill d'un aristòcrata lombardllombard. Melzi es converteix també en company de Leonardo i era considerat el seu alumne preferit. Marxà a França amb Leonardo i Salai, i es quedà amb ell fins a la seva mort.<ref name=LB/> El [[1518]] Salai deixà França per tornar a Milà on va construir una casa a una vinya de Leonardo, propietat que finalment li va llegar. El [[1525]], Salai morí de manera violenta, o bé assassinat o per participar en un duel.<ref name=NR>{{citar web|autor=Nick Rossiter|títol=Could this be the secret of her smile? |editor=Telegraph.co.UK|data = abril de 2003|url =http://www.telegraph.co.uk/arts/main.jhtml?xml=/arts/2003/04/07/banr.xml|consulta= setembre de 2007}}</ref>
 
Salai pintà un cert nombre de quadres sota el nom d'Andrea Salai, però, encara que Giorgio Vasari pretén que Leonardo «li va ensenyar moltes coses sobre pintura»,<ref name=Vasari/> el seu treball està considerat com de menys valor artístic que el d'altres alumnes de Leonardo, com a [[Marco d'Oggiono]] o [[Giovanni Antonio Boltraffio]], que entraren al taller de Leonardo quan havia retornat a Milà. Altres alumnes menys coneguts foren [[Ambrogio de Predis]], Bernardino dei Conti, [[Francesco Napoletano]] i Andrea Solario.
=== Vida personal ===
[[Fitxer:Isabella d'este.jpg|thumb|Estudi per a un [[retrat d'Isabel d'Este (Leonardo da Vinci)|retrat d'Isabel d'Este]] (c. 1500) l'única amiga coneguda de Leonardo]]
Leonardo va tenir molts amics, de renom en els seus àmbits respectius. Entre ells, destaquen el matemàtic [[Luca Pacioli]]–amb qui va col·laborar en un dels seus llibres–, [[Cèsar Borja]] –al servei del qual va estar dos anys–, Lorenzo de Médici, i el metge [[Marcantonio della Torre]]. Va coincidir amb [[Nicolau Maquiavel]], amb qui més tard mantindrà una estreta amistat, i Miquel Àngel, amb qui va mantenir una gran rivalitat. També cal citar [[Franchino Gaffurius]] i l'arquitecte [[Jacopo Andrea da Ferrara]] fins al seu assassinat.<ref name="Vezzosi4" /> Cal deixar ade partbanda l'amistat amb [[Isabel d'Este (1474-1539)|Isabel d'Este]], l'única dona que es coneix amb la quequal Leonardo va mantenir una estreta relació. En el transcurs d'un viatge que el va portar a Màntua, li va fer un retrat, que sembla que va ser utilitzat com una preparació a una pintura desapareguda.<ref name=LB/>
 
Més enllà de l'amistat, Leonardo guardà en secret la seva vida privada. Com descriu Vasari,<ref name=Vasari/> les seves capacitats extraordinàries d'invenció, la seva «excepcional bellesa física», la seva «gràcia infinita», la seva «gran força i generositat», la «formidable amplitud del seu esperit» han atiat la curiositat de molta gent. Nombrosos autors han especulat sobre diferents aspectes de la personalitat de Leonardo. La seva sexualitat ha estat sovint l'objecte d'estudis, d'anàlisis i d'especulacions. Aquesta tendència va començar a mitjans del [[segle XVI]] i es va incrementar durant els segles [[segle XIX|XIX]] i [[segle XX|XX]], destacant els estudis que en va fer [[Sigmund Freud]].<ref>Sigmund Freud. ''Un record d'infància de Leonardo de Vinci'', publicat el 1910. Llibre inspirat en ''Le roman de Leonardo de Vinci'' de [[Dimitri Merejkovski]]. Paris, 1930.</ref>
 
Les relacions més íntimes l'establí amb els seus alumnes Salai i Francesco Melzi. Melzi ha escrit que els sentiments de Leonardo eren una barreja d'amor i de passió. Ha estat descrit des del segle XVI que aquestes relacions eren d'un caràcter [[eròtic]] i, des de llavors, s'ha escrit molt sobre la seva presumpta homosexualitat i del paper d'aquesta sexualitat en el seu art, en particular en la impressió androgònaandrògina i eròtica que es manifesta a ''Bacus'', i més explícitament en un cert nombre dels seus dissenys.<ref>Michael Rocke. ''Forbidden Friendships'' epígraf, pàg. 148 & N120 pàg. 298.</ref>
 
Leonardo fou un apassionat de la [[natura]] i dels [[animals]] fins al punt de ser [[vegetarià]],<ref> Jean-Paul Richter. ''The Literary Works of Leonardo da Vinci'', 1883.</ref> i d'arribar a comprar [[ocells]] engabiats tan sols per poder deixar-los en llibertat.<ref>Edward MacCurdy. ''The Mind of Leonardo da Vinci'', 1928.</ref> Fou també molt bon [[músic]].
Les seves pintures són cèlebres. D'una banda, han estat copiades i imitades pels estudiants, i de l'altra han estat el centre de debat i controvèrsia entre els especialistes. Entre les qualitats, cal destacar les tècniques pictòriques innovadores que va emprar, el sentit de la composició i l'ús subtil dels [[esfumat]]s de colors, el coneixement profund de l'[[anatomia]] humana i animal, de la [[botànica]] i la [[geologia]], la utilització que feia de la [[llum]], l'interès per la [[fisonomia]], la capacitat de reflectir la manera com els humans utilitzen el registre de les emocions i les expressions gestuals. Dominava sobretot la tècnica del «sfumato» i la combinació d'ombres i llums. Totes aquestes qualitats apareixen reunides en obres com ''La Gioconda'', ''El Sant Sopar'' i ''La Mare de Déu de les roques''.<ref>Frederick Hartt. ''A History of Italian Renaissance Art'', pàg. 387-411.</ref>
 
Leonardo va realitzar nombrosos retrats de dones, però tan sols es coneix un retrat d'home, el d'un músic. Se li presta sovint la frase següent: «El personatge més digne d'elogis fou el que, pel seu moviment, tradueix millor les passions de l'ànima», que explica bé el seu pensament de pintor. Tanmateix, també va dibuixar esbossos caricaturescoscaricaturescs dels seus contemporanis en la moda de l'art grotesc.
 
En els seus dibuixos i les seves pintures introdueix una concepció innovadora en relació a la perspectiva.<ref>Daniel Arasse. ''Leonardo de Vinci''. Hazan, 2002, pàg. 303. ISBN 2-85025-825-3</ref> Ell considerava que les arts pictòriques formen part d'una ciència, i tenia molt d'interès pels fonaments científics i el control racional de la pintura.<ref>D. Arasse, pàg. 266</ref> Però la utilització, sovint suposada, del [[nombre d'or]] a la seva obra no ha estat verificada.<ref>Marguerite Neveux. ''Le nombre d'or, radiographie d'un mythe'', capítol 1, Ed. du Seuil, 1995</ref> El seu treball sobre les proporcions en el dibuix de l'''[[Home de Vitruvi]]'', es limita a l'ús de fraccions d'[[nombre enter|enters]].
En la [[dècada del 1480]], Leonardo rep dos grans encàrrecs i comença a treballar per a una altra obra que fou igualment d'una gran importància en termes de composició. Malauradament, dues de les obres no van ser mai acabades, i la tercera fou sotmesa a unes llargues negociacions sobre l'acabament i el pagament.
 
Un d'aquests quadres fou el ''[[Sant Jeroni al desert (Leonardo da Vinci)|Sant Jeroni al desert]]''. Liana Bortolon, associa aquest quadre a un període difícil de la vida de Leonardo; els signes de la malenconia es poden llegir al seu diari: «Pensava que aprenia a viure; aprenia només a morir.»<ref name=LB/>
 
La fixació audaç i innovadora de la composició del ''Sant Jeroni'', amb els elements del paisatge i el drama personal, apareix igualment a una altra gran obra inacabada, l'''[[Adoració dels Mags (Leonardo da Vinci)|Adoració dels Mags]]'', un encàrrec dels frares de San Donato a Scopeto. Fou un quadre molt complex, i Leonardo va realitzar nombrosos dibuixos i estudis preparatoris, incloent-hi un de molt detallat per a la perspectiva lineal d'una ruïna d'arquitectura clàssica que serveix de fons a l'escena. Però, el 1482, a petició de Lorenzo de Médici, Leonardo marxa a Milà per tal de guanyar els favors de Lluís Maria Sforza. Abandona, doncs, el seu quadre.<ref name=Berti>Luciano Berti. ''The Uffzi'', Scala, 1971.</ref><ref name=Chiesa> Angela Ottino della Chiesa. ''The Complete Paintings of Leonardo da Vinci'', Penguin, 1967. ISBN 0-14-008649-8.</ref>
Entre [[1503]] i [[1506]] treballa en un petit retrat, ''[[La Gioconda]]'',<ref>En el món anglosaxó s'usa més la denominació ''Mona Lisa''.</ref> probablement el quadre més famós de la pintura occidental.<ref name="Magariños, María Laura">{{cite web|author=Magariños, M. Laura|title=''La Gioconda'' de Leonardo da Vinci|url=http://www.minutouno.com/1/hoy/article/LA-GIOCONDA-DE-LEONARDO-DA-VINCI%5Eid_10172.htm
|year=2007|accessdate=10-12-2008}}</ref><ref name="de todos e de todo un pouco">{{cite web|author=De todos e de todo un pouco|title=La Gioconda|url=http://detodosedetodounpouco.blogspot.com/2007/04/la-gioconda.html
|year=2007|accessdate=10-12-2008}}</ref> És conegut, en particular, per a l'imperceptible somriure de la dona, la dama [[Lisa Gherardini]], esposa de Francesco del Giocondo. Va ser un quadre molt estimat per Leonardo i que tingué amb ell fins a la seva mort. L'estat de conservació destacable i el fet que no hi hagi cap signe visible de reparacions o de sobrecapes repintades és un fet molt rar en una pintura d'aquesta època.<ref name=Chiesa/>
 
Una altra obra destacable és ''[[La Mare de Déu i l'Infant amb santa Anna]]'', pintada cap al 1510, i que ha estat copiat moltes vegades. L'obra va influir sobre [[Miquel Àngel]], [[Rafael Sanzio|Rafael]] i [[Andrea del Sarto]],<ref name=Chiesa/> i a través d'ells, a [[Pontormo]] i [[Antonio da Correggio]]. L'estil de la composició ha estat adoptat en particular per pintors venecians com [[Tintoretto]] i [[Paolo Veronese]].
Entre els dibuixos més cèlebres hi ha l'''[[Home de Vitruvi]]'', un estudi de les proporcions del cos humà, el ''[[Cap de l'àngel]]'', ''[[Mare de Déu de les roques (Louvre)|La Mare de Déu de les Roques]]'' i ''[[La Mare de Déu i l'Infant amb santa Anna i sant Joan Baptista]]'', que fou un gran dibuix (160x100 cm ) en guix blanc i negre sobre un paper de color;<ref name=Popham /> en ell utilitza la tècnica subtil del sfumato. Aquest tema de santa Anna, juntament amb el de la Sagrada Família, predominarà a l'obra de Leonardo de 1500 a 1517.<ref name="Vezzosi4" /> No sembla que Leonardo hagués fet cap pintura a partir d'aquest dibuix, però un quadre bastant proper n'és ''[[La Mare de Déu i l'Infant amb santa Anna]]''.<ref name=Chiesa/>
 
Entre altres dibuixos d'interès cal destacar nombrosos estudis «[[caricatura|caricaturescos]]» que, encara que exagerats, semblen estar basats en l'observació de models vius. Vasari refereix que, quan Leonardo veia una persona que tenia una cara interessant, la seguia durant tot el dia per a poder observar-la i dibuixar-la amb deteniment.<ref name=Vasari/> També existeixen nombrosos estudis de joves de gran bellesa, amb una cara poc habitual, característica de l'anomenat «perfil grec», perfil característic de moltes estàtues gregues; s'han associat a Salai. Leonardo havia pintat Salai portant diferents vestits i disfresses; cal recordar que Leonardo era famós per haver creat decoracions i vestimentes per a processons tradicionals. Altres dibuixos, sovint minuciosos, mostren estudis sobre robes. Un altre exemple de la curiositat de Leonardo és un dibuix de Bernardo di Bandino, un dels assassins de [[Julià de Mèdici]] a la [[conspiració dels Pazzi]], després de ser penjat a una de les finestres del Palazzo del Capitano di Giustizia de Florència, el [[29 de desembre]] de [[1479]].<ref>Dibuix que es conserva al Museu Léon-Bonnat de Baiona, que va ser adquirit per Lleó Bonnat el 1884, com apareix al ''Inventaire général des dessins des musées de province, Bayonne, dessins italiens'', Éditions des Musées Nationaux, 1960.</ref>
 
== Científic, inventor i pensador ==
L'[[humanisme]] del Renaixement no relacionava les [[ciències]] i les [[art]]s. Tanmateix, els estudis de Vinci en ciències i en [[enginyeria]] foren tan impressionants i innovadors com el seu treball artístic. Aquests estudis quedaren enregistrats en quaderns de notes que comprenen unes tretze mil pàgines d'escrits i dibuixos, on es tracta l'art i la filosofia natural, la base de la ciència moderna. Aquestes notes són el producte d'un treball quotidià, sistemàtic i rigorós, que Leonardo realitzà durant tota la vida. Contínuament feia observacions del món que l'envoltava,<ref name=DA/> conscient i orgullós de ser, com es definia, un «home sense lletres», autodidacta i clarivident en relació als fenòmens naturals; coneixements que generalment no s'ensenyaven a l'escola.<ref name="Vezzosi3" />
 
La majoria d'aquests diaris foren redactats en [[escriptura especular]], també anomenada «escriptura en mirall». La raó pot haver estat més una necessitat pràctica, per ser més ràpida, que per raons de xifratge com sovint s'ha suggerit. Com que Leonardo era [[esquerrà]], li devia ser més fàcil escriure de dreta a esquerra.
[[Fitxer:Da Vinci Vitruve Luc Viatour.jpg|thumb|[[Home de Vitruvi]]<br /> un estudi de les mesures humanes]]
Les seves notes i dibuixos, datats els més antics el 1475,<ref name="Vezzosi2" /> mostren una gran varietat d'interessos i preocupacions, però també hi ha algunes llistes personals, com la de la botiga de comestibles o la dels seus deutors. Hi ha composicions preparatòries de les seves pintures, dibuixos de robes, de cares i d'emocions, d'animals, de nadons, de disseccions realitzades, estudis botànics i geològics, gràfics de màquines de guerra, de màquines voladores i també treballs arquitectònics.<ref name="DA" />
=== Estudis científics ===
[[Fitxer:Studies of Water passing Obstacles and falling.jpg|thumb|Estudi sobre les turbulències]]
El mètode científic de Leonardo es basa fonamentalment en l'observació; si «la ciència fou el capità, la pràctica fou el soldat».<ref name="Vezzosi3" /> La seva ciència, les seves investigacions científiques no es refereixen exclusivament més que a allò que ha estat acompanyat de la pràctica.<ref name=Gille/> Leonardo va intentar comprendre els fenòmens descrivint-los i il·lustrant-los amb molt de detalls, no insistint massa en les explicacions teòriques. Els seus estudis sobre el vol dels ocells o el moviment de l'aigua són molt destacables. Com que li mancava formació bàsica en llatí i en matemàtiques, els investigadors contemporanis van ignorar el savi Leonardo, tot i que va arribar a aprendre el llatí tot sol.
 
En la [[dècada del 1490]], estudià [[matemàtiques]] tot seguint [[Luca Pacioli]] i va realitzar una sèrie de dibuixos de sòlids regulars en una forma esquelètica per tal que formessin part del llibre ''Divina Proportione'' (1509).<ref name=DA/> Estava fascinat per la idea de l'absolut i de l'universal.<ref name="Vezzosi3" /> Tanmateix, la seva cultura matemàtica era fonamentalment pràctica, amb les limitacions pròpies dels [[àbac|abacistes]] del seu temps, amb alguns coneixements de la [[geometria euclidiana]], de [[perspectiva]] i de [[mecànica]], en la línia del que sabien els teòrics del seu temps. Tot i així, Leonardo concebé un instrument amb un sistema articulat destinat a permetre una solució mecànica per al problema d'[[Alhazen]], una qüestió essencialment tècnica, que testimonia un coneixement aprofundit de les propietats de la [[cònica]].<ref name=Gille/>
 
El seu nivell de la [[física]] fou bastant limitat; no fou mai [[artiller]] i no cap teoria relativa a la [[balística]]. Tanmateix, com ho testifiquen alguns dels seus esquemes, Leonardo potser va intuir, com es podia observar en un brollador d'aigua, que no existia cap part rectilínia en la trajectòria d'un projectil d'artilleria, al contràriament del que es creia en aquell temps. Però no va aprofundir en una via que [[Niccolo Fontana Tartaglia|Tartaglia]] i [[Giovanni Battista Benedetti|Benedetti]] desenvoluparen i que culminà [[Galileo Galilei|Galileu]].<ref name=Gille/>
 
Va estudiar, per descomptat, el que envolta la [[llum]] i temes d'[[òptica]];<ref name="Vezzosi5" /> i en [[hidrologia]], l'única llei que va arribar a formular tingué relació amb els cursos d'aigua. Pel que fa a l'àmbit de la [[química]], cal destacar la posada a punt d'un [[alambí]], i algunes investigacions sobre [[alquímia]] que va practicar a Roma.<ref name=Gille/>
Leonardo ha estat considerat el precursor de moltes màquines modernes; però, més enllà de constatar la força creativa de l'autor, el funcionament real de la màquina no devia ser el seu objectiu principal. Com el frare [[Eilmer de Malmesbury]], al [[segle XI]], que havia oblidat de posar una cua a la seva màquina volant, els invents de Leonardo xoquen amb nombroses dificultats: l'[[helicòpter]] volaria com una [[Burot|baldufa]] o l'escafandrista s'asfixiaria. En aquests dibuixos, no apareix plantejat mai el problema de la [[força motriu]].<ref>Alain Gras. ''Fragilité de la puissance - Se libérer de l'emprise technologique'', Fayard, 2003 ISBN 2-213-61535-7.</ref>
 
En una carta adreçada a Lluís Maria Sforza, explica que és capaç de construir tota mena de màquines, tant per a la protecció de la ciutat com per realitzar [[setge]]s.<ref>[http://www.crefac.com/crbec1F.htm Carta de motivació de Leonardo], copiada i editada al Clos Lucé.</ref> Quan, el [[1499]], va marxar a [[Venècia]], va treballar d'enginyer i va desenvolupar un sistema de barreres mòbils per protegir la ciutat contra els atacs terrestres. DestacableÉs destacable, també, el projecte de desviar el [[riu Arno]] per tal d'irrigar els camps toscans, de facilitar el transport i, també, amb la funció de dificultar el proveïment marítim de [[Pisa]], la rival de Florència.<ref name="Vezzosi4" />
 
Els seus invents, alguns pràctics i realistes, es concreten sobretot en dissenys de [[Bomba (enginyeria)|bombes]] hidràuliques, de mecanismes amb maneta, d'ales per als obusos de morter o un [[canó]] a vapor;<ref name=LB/><ref name=DA/> també el [[submarí]], diversos [[autòmat]]s, el [[carro de combat]], l'[[automòbil]], flotadors per a caminar sobre l'aigua, la concentració d'[[energia solar]], la [[calculadora]], l'escafandre amb casc, el doble casc dels vaixells o el rodament mecànic. L'atribució de la invenció de la [[bicicleta]] és controvertida.<ref name=DA/>
332

modificacions