Revisió del 00:56, 17 des 2014 modifica Langtoolbot (discussió \| contribucions) Bots 1.186.859 edits m LanguageTool: correccions ortogràfiques i gramaticals ← Edició anterior		Revisió del 00:57, 17 des 2014 modifica desfés Langtoolbot (discussió \| contribucions) Bots 1.186.859 edits m LanguageTool: correccions ortogràfiques i gramaticals Edició següent →
Línia 38: === Després de la dimissió d'Adolfo Suárez === En un congrés extraordinari celebrat aquest mateix any ([[Cantoblanco]], Madrid, 28-30 de setembre), havent renunciat José Ramón Caso, en aquest moment president en funcions del partit, a la seva idea inicial de postular-se,<ref>A causa de les crítiques internes pels reiterats fracassos electorals, dels quals se'l feia en bona part responsable [http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1991/09/28/019.html].</ref> es van presentar dos candidats a la presidència: [[Raúl Morodo Leoncio]] (del sector socialdemòcrata, sostingut per Suárez) i '''[[Rafael Calvo Ortega]]''' (del sector conservador), i tres candidats a la secretaria general: [[Rosa Posada]] (defensada per Morodo i Suárez), [[Rafael Arias-Salgado]] (~~recolzat~~defensat per Calvo Ortega) i '''[[Antoni Fernández i Teixidó\|Fernández Teixidó]]''' (de la Plataforma Renovadora, sector més crític i obertament enfrontat a Suárez i Caso). El resultat va ser la victòria de Calvo Ortega en la presidència i de Fernández i Teixidó en la secretaria general. L'enfrontament entre [[José Ramón Caso]] i Teixidó va dividir cada vegada més el partit. En [[1992]] Fernández Teixidó va dimitir com a secretari general, i fou reemplaçat per [[José Luis Gómez Calcerrada]] (afí a Caso), ratificat al V Congrés (1992). En les [[eleccions generals espanyoles de 1993]], amb Calvo Ortega com a candidat a la presidència, el CDS solament va obtenir 414.740 vots i va perdre tots els seus diputats i senadors. Es va accelerar així un procés de marxa de polítics significatius cap a altres formacions: [[Rafael Arias-Salgado]], [[Íñigo Cavero]], [[Rosa Posada]], [[Fernando López-Amor]], entre molts ~~uns~~ altres, esse'n van anar al [[PP]], [[Fernando Castedo]] es va passar al [[PSOE]], [[Antoni Fernández i Teixidó\|Fernández Teixidó]] a [[CiU]] i Rafael Martínez-Campillo va abandonar la política per dedicar-se a la seva professió d'advocat. A Canàries, més del 95% de membres de CDS va formar un nou partit polític anomenat [[Centre Canari]]. Posteriorment, aquest partit va formar, juntament amb alguns membres procedents de PP el [[Centre Canari Independent]], que es va unir més tard a partits polítics de caràcter nacionalista per formar una candidatura anomenada [[Coalició Canària]]. Chinijo i Martínez Campillo va abandonar la política per dedicar-se a la seva professió d'urbanista. A la província de Salamanca, en [[1992]] es va produir una fugida de militants cap a la nova formació política [[Unitat Regionalista de Castella i Lleó]].<ref>[http://www.elpais.com/articulo/espana/ESPANA/CASTILLA_Y_LEON/UNIDAD_REGIONALISTA_DE_CASTILLA_Y_LEON/PARTIDO_NACIONALISTA_DE_CASTILLA_Y_LEON/grupos/politicos/fusionan/partido/regionalista/Castilla/Leon/elpepiesp/19920427elpepinac_6/Tes Seis grupos políticos se fusionan en un partido regionalista en Castilla y León]</ref> Al VI Congrés del CDS es va debatre la dissolució defensada pel seu secretari general, Gómez Calcerrada. Però el partit va optar per seguir existint (tesi defensada per Calvo Ortega gairebé en solitari), encara que amb un paper gairebé residual. Calvo Ortega va seguir de president i Ferrán García, fins llavors vicepresident de la Internacional Liberal, va ser nomenat secretari general. En 1995 es va crear la coalició [[Unió Centrista]], formada per CDS i altres petits partits d'escassa rellevància. El coordinador general d'UC va ser Ferrán García. [[Teresa Gómez Limón]] va ser nomenada presidenta d'UC a Madrid. En 1998, Rafael Calvo Ortega i Ferrán García es van retirar simultàniament del partit. La coalició va passar a denominar-se UC-CDS, al davant de la qual va quedar Teresa Gómez Limón. José Moreira va quedar com a president d'un refundat i minúscul CDS (com a únic partit de la coalició) i José Luis Roales com a portaveu. En 1999, l'Executiva del CDS va aprovar l'elecció de [[Mario Conde]] com a candidat d'UC-CDS en les [[eleccions generals espanyoles de 2000\|eleccions del 2000]], en les quals va obtenir un resultat desastrós, en aconseguir únicament 23.576 vots.

Centre Democràtic i Social: diferència entre les revisions