Spitfire: diferència entre les revisions

|primer vol = 5 Marçde març de 1936<ref name="Ethell"> Ethell, Jeffrey L. and Steve Pace. ''Spitfire''. St. Paul, Minnesota: Motorbooks International, 1997. ISBN 0-7603-0300-2.</ref>

|introduït = 4 d'Agostagost de 1938<ref name="Ethell"/>

|retirat = L'any 1961 de l'[[Irish Air Corps]]<ref>[http://www.aeroflight.co.uk/waf/ireland/af/irl-af-all-time.htm "Ireland Air Force."] 'aeroflight.co''. RetrievedConsulta: 27 de setembre de 2009.</ref>

|altres usuaris = {{bandera|Austràlia}} [[Austràlia]] <br/> {{bandera|Bèlgica}} [[Bèlgica]] <br/> {{bandera|Canadà}} [[Canadà]] <br/> {{bandera|França}} [[França]] <br/> {{bandera|Irlanda}} [[Irlanda]] <br/> {{bandera|Estats Units}} [[Estats Units]] <br/> {{bandera|Polònia}} [[Polònia]] <br/> {{bandera|Suècia}} [[Suècia]] <br/> Entre molts d'altres

|variants amb el seu propi article = més de 40 <br/>, entre elles el <br/> [[Supermarine Seafire]] i el <br /> i el [[Supermarine Spiteful]]

El popularment conegut com a '''Spitfire''' a seques, o '''Vickers Supermarine ''”Spitfire”''''' (escupescopidor de foc, en [[anglès]]), era un [[avió de caça]] anglès usat per la [[Royal Air Force|RAF]] i per moltes altres forces dels aliats durant la [[Segona Guerra Mundial]]. El Spitfire va continuar sent usat, tant en el front com en papers secundaris, fins als anys 50. Va ser produït en més quantitat que qualsevol altre avió britànic i va ser l'únic model d'avió que es va fabricar contínuamentcontinuadament durant tota la guerra.<ref>McKinstry 2007, Pàg. 6 - 143.</ref>

El L'Spitfire va ser dissenyat com a [[interceptor]] de curt abast<ref name=''Bodie20''>Bodie 1991, Pàg. 20.</ref> per ''Reginald Joseph Mitchell'', dissenyador en cap a la ''Supermarine Aviation Works'' (creada enel 1928 i subsidiària de la Vickers-Armstrong). Mitchell va continuar el refinament del seu disseny fins a la seva mort per càncer alel [[1937]], a partir de la qual el seu col·lega Joseph Smith es va convertir en cap de disseny.<ref>McKinstry 2007, Pàg. 69, i 75–76.</ref> Com que la velocitat era essencial per defensar el territori dels atacs dels bombarders enemics,<ref name=''Bodie20''>Bodie 1991, Pàg. 20.</ref> els Spitfire d'ales el·líptiques tenien una secció més adequada per a l'alta velocitat que d'altres avions contemporanis, inclòs el [[Hawker Hurricane]].<ref>McKinstry 2007, Pàg. 48–49, 115, i 119.</ref>

Durant la [[Batalla d'Anglaterra]], el l'Spitfire era percebut pel públic com l'avió de la RAF, mentre que, en realitat, el més nombrós [[Hawker Hurricane|Hurricane]], era qui realment assumia una major proporció de la càrrega en contra de la ''[[Luftwaffe]]''. Les unitats de Spitfire, però, tenien una taxa d'abandóabandonament més baixa i una relació de victòries i pèrdues superior a la dels Hurricanes envers dels avions de caça enemics ([[Messerschmitt Bf 109]] sobretot).<ref>McKinstry 2007, Pàg. 118, i 244–245.</ref>

Després de la Batalla d'Anglaterra el l'Spitfire va esdevenir la columna vertebral del comando combatent de la RAF, en l'acció del teatre d'operacions europees del [[Front Occidental de la Segona Guerra Mundial]], Campanya del [[Mediterrani]], [[Campanya del nord d'Àfrica]], [[Guerra del Pacífic|Campanya del Pacífic]] i de la [[Campanya de Birmània|Campanya del Sud-est Asiàtic]]. Molt estimat pels seus pilots, el l'Spitfire va servir en papers difícils, incloent-hi el d'interceptor, fotografia de reconeixement, bombarder, avió de [[portaavions]], i entrenador. Va ser fabricat en diverses variants, utilitzant diverses configuracions d'ala.<ref name="McKinstry 2007, Pàg.3.">McKinstry 2007, Pàg. 3.</ref> Encara que l'estructura original de l'avió estava dissenyada per equipar el motor ''[[Rolls-Royce Merlin]]'' que produïa 1,030 [[Cavall de vapor|CV]], era prou adaptable per a l'ús dels cada vegada més potents Merlin i després del ''Rolls-Royce Griffon'', que estava preparat per donar fins a 2.035 CV.<ref name="McKinstry 2007, Pàg. 6">McKinstry 2007, Pàg. 6.</ref>

[[Fitxer:Supermarine S.6A N248.JPG|thumb|dreta|En el Supermarine S.6, campió de velocitat en el trofeu Schneider [[Hidroavió|d'hidroavions]] del 1929, ja s'albiren les formes delde l{{'}}“Spitfire”]]

R. J. Mitchell va dissenyar, l'any 1931 i seguint les recomanacions de l'especificació F7/30 delde l{{'}}''Air Ministrery'' (Ministeri de l'Aire) per a un nou i modern aeroplà capaç d'arribar als 404 km/h, el ''Supermarine Tipus 224'', que va resultar un monoplà amb cabina oberta grans ales de ''gavina'' (ales que tenen doble diedre a l'estil del [[Junkers Ju 87|”Stuka”]]) i tren d'aterratge fix, dotat d'un motor [[Rolls-Royce]] Goshawk, de refrigeració per evaporació, que donava 600 CV.<ref>Ethell 1997, Pàg. 6.</ref> Aquest avió va fer el seu primer vol el febrer de 1934.<ref name="Andrews Supermarine p206">Andrews and Morgan 1987, Pàg. 206.</ref> El tipus 224 va ser una gran decepció per a Mitchell i el seu equip de disseny, que immediatament es van embarcar en una sèrie de dissenys "nets", utilitzant la seva experiència amb el ''Trofeu Schneider'' [[Hidroavió|d'hidroavions]] com a punt de partida. Dels set dissenys oferts a l'especificació F/30, només el biplà ''Gloster Gladiator'' va ser acceptat per al servei.<ref name="document p16">Price 1977, Pàg. 16.</ref>

Mitchell d'altra banda, ja estava treballant en un altre disseny, del quequal va sorgir l'avió denominat com a ''Tipus 300'' (basat en el Tipus 224), que ja disposava de tren d'aterratge retràctil i amb les ales escurçades 1,8 metres. El Tipus 300 va ser presentat al Ministeri de l'Aire al juliol de 1934, tot i que aleshores no va ser acceptat.<ref>Price 1982, Pàg. 16.</ref> El disseny es va desenvolupar a través d'una sèrie de canvis, inclosa la incorporació d'una cabina tancada, aparell d'oxigen per respirar, ales més petites i més primes, i un motor de nou desenvolupament i més poderós ''Rolls-Royce Merlin PV-XII'' [[Motor de combustió interna#Arquitectura|de 12 cilindres en V]], més tard anomenat com el "''Merlin''". Al novembre de 1934, Mitchell, amb el suport del propietari de ''Supermarine Vickers-Armstrong'', va engegar un detallat disseny de treball per aquesta versió refinada del Tipus 300<ref>Price 1982, Pàg. 17.</ref> i ell'1 1dede Desembredesembre de 1934, el Ministeri de l'Aire va firmar el contracte ''AM 361140/34'', proveint-lo de 10,000 [[£]] per la construcció del disseny de Mitchell ''F7/30''.<ref name="document p20">Price 1977, Pàgpàg. 20.</ref> El 3 de gener de 1935, el Ministeri de l'Aire va formalitzar el contracte i la nova especificació ''F10/35'' va ser escrita per l'avió.<ref>Price 1999, Pàg. 16 i 17.</ref>

Durant l'abril de 1935, l'armament va ser canviat de 2dues [[Metralladora|metralladores]] Vickers de 7,7 [[Mil·límetre|m/m]], situades en cada ala, a 4quatre Browning M1919, també de 7,7 [[Mil·límetre|m/m]],<ref name="document p32">Price 1977, Pàg. 32.</ref> seguint les recomanacions del cap d'esquadrilla ''Ralph Sorley'' del Departament d'Operacions del Ministeri de l'Aire.<ref name="Glancey 2006 pp. 37–38">Glancey 2006, Pàg. 37–38.</ref>

El 5 de març de 1936<ref>Morgan and Shacklady 2000, Pàg. 27.</ref> el prototip (''K5054'') va enlairar-se pel seu primer vol de l'aeroport de ''Eastleigh Aerodrome'' (més tard, aeroport de [[Southampton]]). Als controls hi anava el ''[[Capitàcapità]] Joseph "Mutt" Summers'', cap dels pilots de prova de la Vickers (Aviació) Ltd., que va informar a la premsa dient: "''No toqueu res''" en el seu aterrament.<ref>Gunston et al. 1992, Pàg. 334.</ref>{{#tag:ref|Encara que això és sovint percebut com que Summers havia trobat que el Spitfire era impecable, aquesta percepció és un error. De fet, el que significava era que Summers, com a pilot de proves, no volia que es toquessin els reglatges previs dels controls fins que ell no hagués consultat amb Mitchell i l'equip de disseny i suggerit algunes millores.<ref>Quill 1983, Pàg. 71.</ref>|group=nb}} Aquests 8 minuts de vol<ref name="Glancey 2006 pp. 37–38">Glancey 2006, Pàg. 37 i 38.</ref> van arribar quatre mesos després del vol inaugural del seu contemporani [[Hawker Hurricane|Hurricane]].<ref>Fleischman, John. [http://www.airspacemag.com/history-of-flight/spits_and_canes.html "Best of Battle of Britain."] ''Air & Space'', March 2008. Revisat el 3 d'abril del 2008.</ref>

El ''K5054'' (matrícula del prototip) va ser equipat amb una nova hèlix, i Summers va tornar a volar l'avió el 10 de març de 1936 i, durant aquest vol, el tren d'aterratge va ser retret per primer cop.<ref>Price 2002, Pàg. 38.</ref> Després del quart vol, es va instal·lar un nou motor i Summers va deixar els vols de proves als seus ajudants, ''Jeffrey Quill'' i ''George Pickering''. Va ser la descoberta delde l'Spitfire{{#tag:ref|El Ministeri de l'Aire va enviar a Vickers-Armstrongs una llista de possibles noms suggerits per al nou avió, que era conegut com el Tipus 300. Un d'ells era l'improbable ''Shrew'' ([[Musaranya]] en anglès). El nom ''Spitfire'' va ser suggerit per ''Sir Robert MacLean'', director de Vickers-Armstrongs en el temps, que l'hi deia a la seva filla Anna "el petit spitfire". Aquesta paraula ve de quan la reina Anna Elisabeth es referia a una persona ''”fera”'', i en el temps referint-se, a una noia o dona, d'aquest temperament.<ref>[wikt:spitfire|Wikidictionary: spitfire] {{en}}</ref> El nom que tenia anteriorment, i usat oficiosament per Mitchell era de disseny ''F7/30 Tipus 224''. Mitchell es diu que el que va dir era "''just el tipus de nom ximple i sagnant que es triï''".<ref name="McKinstry 2007, p.55."/><ref>Deighton 1977, Pàg. 99.</ref>|group=nb}}<ref name="McKinstry 2007, p.55.">McKinstry 2007, Pàg. 55.</ref> era un molt bon avió, però no del tot perfecte. [[Timó de direcció|El Timó]] era molt sensible a altes velocitats (per sobre dels 528 km/h). Petit i ràpid com l'avió dissenyat per ''Sydney Camm'', motoritzat amb el nou Merlin, el Hurricane.<ref>Glancey 2006 Pàg. 43.</ref> Una nova hèlix de fusta va ser la millor manera que el Spitfire arribés als 557 km/h, en vol a nivell, a mitjans de maig, quan Summers va volar el ''K5054'' cap al ''RAF Martlesham Heath'' camp d'aviació prop de [[Woodbridge]], comtat de [[Suffolk]]) i va lliurar l'avió al cap d'esquadró ''Anderson'' del ''Departament d'Avions i Armament experimental'' (A & AEE). Allí, el [[tinent]] d'aviació ''Humphrey Edwardes-Jones'' va assumir el prototip de la RAF.<ref>[http://www.rafweb.org/Biographies/Edwardes-Jones.htm Biografia d'Humphrey Edwardes-Jones en {{en}}] ''rafweb.org'' Visitada el 25/08/2011.</ref> Li havien donat l'ordre de volar l'aeronau i després d'aterrar fer el seu informe al Ministeri de l'Aire. L'informe d'Edwardes-Jones va ser positiu. La seva única petició va ser que el Spitfire estigués equipat amb un indicador de posició del tren d'aterratge.<ref>Glancey 2006, Pàg. 44.</ref> Una setmana després, el 3 de juny de 1936, el Ministeri de l'Aire cursava una comanda per 310 Spitfires,<ref>Ethell 1997, Pàg. 11.</ref> després del formal report enviat per la A& AEE, informes provisionals van ser emesos després d'una manera fragmentada.<ref name="price document p25 9">Price 1977, Pàg. 25 i 27.</ref>