Spitfire: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot modifica l'enllaç a una altra wiki
Correcció lingüística
Línia 8:
|peu de foto = Spitfire LF Mk IX, ''MH434'', que encara es conserva avui en dia, en un vol d'exhibició del 2005.
|dissenyador = Reginald Joseph Mitchell
|primer vol = 5 Marçde març de 1936<ref name="Ethell"> Ethell, Jeffrey L. and Steve Pace. ''Spitfire''. St. Paul, Minnesota: Motorbooks International, 1997. ISBN 0-7603-0300-2.</ref>
|introduït = 4 d'Agostagost de 1938<ref name="Ethell"/>
|retirat = L'any 1961 de l'[[Irish Air Corps]]<ref>[http://www.aeroflight.co.uk/waf/ireland/af/irl-af-all-time.htm "Ireland Air Force."] 'aeroflight.co''. RetrievedConsulta: 27 de setembre de 2009.</ref>
|estat = {{bandera|Irlanda}} [[Irlanda]]
| usuari = {{bandera|Regne Unit}} [[Regne Unit]] ([[Royal Air Force]])
|altres usuaris = {{bandera|Austràlia}} [[Austràlia]] <br/> {{bandera|Bèlgica}} [[Bèlgica]] <br/> {{bandera|Canadà}} [[Canadà]] <br/> {{bandera|França}} [[França]] <br/> {{bandera|Irlanda}} [[Irlanda]] <br/> {{bandera|Estats Units}} [[Estats Units]] <br/> {{bandera|Polònia}} [[Polònia]] <br/> {{bandera|Suècia}} [[Suècia]] <br/> Entre molts d'altres
|producció = 1938-1948
|unitats construïdes = 20.351<ref name="Ethell"/>
|cost unitari = 12.604 [[lliures esterlines]] (preu d'exportació per avió dels 12 encarregats per [[Estònia]] el 1939){{#tag:ref|cost unitari de l'avió complert, amb motor, armament, i equipament.<ref name="Price p.67"/>}}.<ref name="Price p.67">Price, Alfred. The Spitfire Story. London: Jane's Publishing Company Ltd., 1982. ISBN 0-86720-624-1.</ref>
|variants amb el seu propi article = més de 40 <br/>, entre elles el <br/> [[Supermarine Seafire]] i el <br /> i el [[Supermarine Spiteful]]
}}
El popularment conegut com a '''Spitfire''' a seques, o '''Vickers Supermarine ''”Spitfire”''''' (escupescopidor de foc, en [[anglès]]), era un [[avió de caça]] anglès usat per la [[Royal Air Force|RAF]] i per moltes altres forces dels aliats durant la [[Segona Guerra Mundial]]. El Spitfire va continuar sent usat, tant en el front com en papers secundaris, fins als anys 50. Va ser produït en més quantitat que qualsevol altre avió britànic i va ser l'únic model d'avió que es va fabricar contínuamentcontinuadament durant tota la guerra.<ref>McKinstry 2007, Pàg. 6 - 143.</ref>
 
== Història ==
El L'Spitfire va ser dissenyat com a [[interceptor]] de curt abast<ref name=''Bodie20''>Bodie 1991, Pàg. 20.</ref> per ''Reginald Joseph Mitchell'', dissenyador en cap a la ''Supermarine Aviation Works'' (creada enel 1928 i subsidiària de la Vickers-Armstrong). Mitchell va continuar el refinament del seu disseny fins a la seva mort per càncer alel [[1937]], a partir de la qual el seu col·lega Joseph Smith es va convertir en cap de disseny.<ref>McKinstry 2007, Pàg. 69, i 75–76.</ref> Com que la velocitat era essencial per defensar el territori dels atacs dels bombarders enemics,<ref name=''Bodie20''>Bodie 1991, Pàg. 20.</ref> els Spitfire d'ales el·líptiques tenien una secció més adequada per a l'alta velocitat que d'altres avions contemporanis, inclòs el [[Hawker Hurricane]].<ref>McKinstry 2007, Pàg. 48–49, 115, i 119.</ref>
 
Durant la [[Batalla d'Anglaterra]], el l'Spitfire era percebut pel públic com l'avió de la RAF, mentre que, en realitat, el més nombrós [[Hawker Hurricane|Hurricane]], era qui realment assumia una major proporció de la càrrega en contra de la ''[[Luftwaffe]]''. Les unitats de Spitfire, però, tenien una taxa d'abandóabandonament més baixa i una relació de victòries i pèrdues superior a la dels Hurricanes envers dels avions de caça enemics ([[Messerschmitt Bf 109]] sobretot).<ref>McKinstry 2007, Pàg. 118, i 244–245.</ref>
 
Després de la Batalla d'Anglaterra el l'Spitfire va esdevenir la columna vertebral del comando combatent de la RAF, en l'acció del teatre d'operacions europees del [[Front Occidental de la Segona Guerra Mundial]], Campanya del [[Mediterrani]], [[Campanya del nord d'Àfrica]], [[Guerra del Pacífic|Campanya del Pacífic]] i de la [[Campanya de Birmània|Campanya del Sud-est Asiàtic]]. Molt estimat pels seus pilots, el l'Spitfire va servir en papers difícils, incloent-hi el d'interceptor, fotografia de reconeixement, bombarder, avió de [[portaavions]], i entrenador. Va ser fabricat en diverses variants, utilitzant diverses configuracions d'ala.<ref name="McKinstry 2007, Pàg.3.">McKinstry 2007, Pàg. 3.</ref> Encara que l'estructura original de l'avió estava dissenyada per equipar el motor ''[[Rolls-Royce Merlin]]'' que produïa 1,030 [[Cavall de vapor|CV]], era prou adaptable per a l'ús dels cada vegada més potents Merlin i després del ''Rolls-Royce Griffon'', que estava preparat per donar fins a 2.035 CV.<ref name="McKinstry 2007, Pàg. 6">McKinstry 2007, Pàg. 6.</ref>
 
=== Disseny i desenvolupament ===
[[Fitxer:Supermarine S.6A N248.JPG|thumb|dreta|En el Supermarine S.6, campió de velocitat en el trofeu Schneider [[Hidroavió|d'hidroavions]] del 1929, ja s'albiren les formes delde l{{'}}“Spitfire”]]
 
R. J. Mitchell va dissenyar, l'any 1931 i seguint les recomanacions de l'especificació F7/30 delde l{{'}}''Air Ministrery'' (Ministeri de l'Aire) per a un nou i modern aeroplà capaç d'arribar als 404 km/h, el ''Supermarine Tipus 224'', que va resultar un monoplà amb cabina oberta grans ales de ''gavina'' (ales que tenen doble diedre a l'estil del [[Junkers Ju 87|”Stuka”]]) i tren d'aterratge fix, dotat d'un motor [[Rolls-Royce]] Goshawk, de refrigeració per evaporació, que donava 600 CV.<ref>Ethell 1997, Pàg. 6.</ref> Aquest avió va fer el seu primer vol el febrer de 1934.<ref name="Andrews Supermarine p206">Andrews and Morgan 1987, Pàg. 206.</ref> El tipus 224 va ser una gran decepció per a Mitchell i el seu equip de disseny, que immediatament es van embarcar en una sèrie de dissenys "nets", utilitzant la seva experiència amb el ''Trofeu Schneider'' [[Hidroavió|d'hidroavions]] com a punt de partida. Dels set dissenys oferts a l'especificació F/30, només el biplà ''Gloster Gladiator'' va ser acceptat per al servei.<ref name="document p16">Price 1977, Pàg. 16.</ref>
 
Mitchell d'altra banda, ja estava treballant en un altre disseny, del quequal va sorgir l'avió denominat com a ''Tipus 300'' (basat en el Tipus 224), que ja disposava de tren d'aterratge retràctil i amb les ales escurçades 1,8 metres. El Tipus 300 va ser presentat al Ministeri de l'Aire al juliol de 1934, tot i que aleshores no va ser acceptat.<ref>Price 1982, Pàg. 16.</ref> El disseny es va desenvolupar a través d'una sèrie de canvis, inclosa la incorporació d'una cabina tancada, aparell d'oxigen per respirar, ales més petites i més primes, i un motor de nou desenvolupament i més poderós ''Rolls-Royce Merlin PV-XII'' [[Motor de combustió interna#Arquitectura|de 12 cilindres en V]], més tard anomenat com el "''Merlin''". Al novembre de 1934, Mitchell, amb el suport del propietari de ''Supermarine Vickers-Armstrong'', va engegar un detallat disseny de treball per aquesta versió refinada del Tipus 300<ref>Price 1982, Pàg. 17.</ref> i ell'1 1dede Desembredesembre de 1934, el Ministeri de l'Aire va firmar el contracte ''AM 361140/34'', proveint-lo de 10,000 [[£]] per la construcció del disseny de Mitchell ''F7/30''.<ref name="document p20">Price 1977, Pàgpàg. 20.</ref> El 3 de gener de 1935, el Ministeri de l'Aire va formalitzar el contracte i la nova especificació ''F10/35'' va ser escrita per l'avió.<ref>Price 1999, Pàg. 16 i 17.</ref>
 
Durant l'abril de 1935, l'armament va ser canviat de 2dues [[Metralladora|metralladores]] Vickers de 7,7 [[Mil·límetre|m/m]], situades en cada ala, a 4quatre Browning M1919, també de 7,7 [[Mil·límetre|m/m]],<ref name="document p32">Price 1977, Pàg. 32.</ref> seguint les recomanacions del cap d'esquadrilla ''Ralph Sorley'' del Departament d'Operacions del Ministeri de l'Aire.<ref name="Glancey 2006 pp. 37–38">Glancey 2006, Pàg. 37–38.</ref>
 
El 5 de març de 1936<ref>Morgan and Shacklady 2000, Pàg. 27.</ref> el prototip (''K5054'') va enlairar-se pel seu primer vol de l'aeroport de ''Eastleigh Aerodrome'' (més tard, aeroport de [[Southampton]]). Als controls hi anava el ''[[Capitàcapità]] Joseph "Mutt" Summers'', cap dels pilots de prova de la Vickers (Aviació) Ltd., que va informar a la premsa dient: "''No toqueu res''" en el seu aterrament.<ref>Gunston et al. 1992, Pàg. 334.</ref>{{#tag:ref|Encara que això és sovint percebut com que Summers havia trobat que el Spitfire era impecable, aquesta percepció és un error. De fet, el que significava era que Summers, com a pilot de proves, no volia que es toquessin els reglatges previs dels controls fins que ell no hagués consultat amb Mitchell i l'equip de disseny i suggerit algunes millores.<ref>Quill 1983, Pàg. 71.</ref>|group=nb}} Aquests 8 minuts de vol<ref name="Glancey 2006 pp. 37–38">Glancey 2006, Pàg. 37 i 38.</ref> van arribar quatre mesos després del vol inaugural del seu contemporani [[Hawker Hurricane|Hurricane]].<ref>Fleischman, John. [http://www.airspacemag.com/history-of-flight/spits_and_canes.html "Best of Battle of Britain."] ''Air & Space'', March 2008. Revisat el 3 d'abril del 2008.</ref>
 
El ''K5054'' (matrícula del prototip) va ser equipat amb una nova hèlix, i Summers va tornar a volar l'avió el 10 de març de 1936 i, durant aquest vol, el tren d'aterratge va ser retret per primer cop.<ref>Price 2002, Pàg. 38.</ref> Després del quart vol, es va instal·lar un nou motor i Summers va deixar els vols de proves als seus ajudants, ''Jeffrey Quill'' i ''George Pickering''. Va ser la descoberta delde l'Spitfire{{#tag:ref|El Ministeri de l'Aire va enviar a Vickers-Armstrongs una llista de possibles noms suggerits per al nou avió, que era conegut com el Tipus 300. Un d'ells era l'improbable ''Shrew'' ([[Musaranya]] en anglès). El nom ''Spitfire'' va ser suggerit per ''Sir Robert MacLean'', director de Vickers-Armstrongs en el temps, que l'hi deia a la seva filla Anna "el petit spitfire". Aquesta paraula ve de quan la reina Anna Elisabeth es referia a una persona ''”fera”'', i en el temps referint-se, a una noia o dona, d'aquest temperament.<ref>[wikt:spitfire|Wikidictionary: spitfire] {{en}}</ref> El nom que tenia anteriorment, i usat oficiosament per Mitchell era de disseny ''F7/30 Tipus 224''. Mitchell es diu que el que va dir era "''just el tipus de nom ximple i sagnant que es triï''".<ref name="McKinstry 2007, p.55."/><ref>Deighton 1977, Pàg. 99.</ref>|group=nb}}<ref name="McKinstry 2007, p.55.">McKinstry 2007, Pàg. 55.</ref> era un molt bon avió, però no del tot perfecte. [[Timó de direcció|El Timó]] era molt sensible a altes velocitats (per sobre dels 528 km/h). Petit i ràpid com l'avió dissenyat per ''Sydney Camm'', motoritzat amb el nou Merlin, el Hurricane.<ref>Glancey 2006 Pàg. 43.</ref> Una nova hèlix de fusta va ser la millor manera que el Spitfire arribés als 557 km/h, en vol a nivell, a mitjans de maig, quan Summers va volar el ''K5054'' cap al ''RAF Martlesham Heath'' camp d'aviació prop de [[Woodbridge]], comtat de [[Suffolk]]) i va lliurar l'avió al cap d'esquadró ''Anderson'' del ''Departament d'Avions i Armament experimental'' (A & AEE). Allí, el [[tinent]] d'aviació ''Humphrey Edwardes-Jones'' va assumir el prototip de la RAF.<ref>[http://www.rafweb.org/Biographies/Edwardes-Jones.htm Biografia d'Humphrey Edwardes-Jones en {{en}}] ''rafweb.org'' Visitada el 25/08/2011.</ref> Li havien donat l'ordre de volar l'aeronau i després d'aterrar fer el seu informe al Ministeri de l'Aire. L'informe d'Edwardes-Jones va ser positiu. La seva única petició va ser que el Spitfire estigués equipat amb un indicador de posició del tren d'aterratge.<ref>Glancey 2006, Pàg. 44.</ref> Una setmana després, el 3 de juny de 1936, el Ministeri de l'Aire cursava una comanda per 310 Spitfires,<ref>Ethell 1997, Pàg. 11.</ref> després del formal report enviat per la A& AEE, informes provisionals van ser emesos després d'una manera fragmentada.<ref name="price document p25 9">Price 1977, Pàg. 25 i 27.</ref>
 
La primera vegada que el Spitfire va aparèixer en públic va ser a l'aeroport de la RAF de Hendon ([[Londres]]) en una mostra aèria (Air-Display) el dissabte 27 de juny de 1936. Encara que la producció a gran escala havia de començar immediatament, hi va haver nombrosos problemes que no van poder ser superats per algun temps i la primera producció de Spitfire (el ''K9787'') no va sortir de la línia de muntatge de Woolston ([[Southampton]]), fins a mitjan de 1938.<ref name="Ethell p.12">Ethel 1997, Pàg. 12.</ref> El primer problema i més immediat era que la fàbrica de Supermarine a Woolston estava treballant a ple rendiment per servir les comandes dels [[Hidroavió|”hidros”]] ''Supermarine Warlus'' i el ''Stranraer''. D'altra manera, els contractistes exteriors no haurien pogut fabricar els components més importants del Spitfire, especialment les ales. Vickers-Armstrong (la companyia matriu) es va mostrar reticent a veure com el Spitfire era fabricat a fàbriques externes i eren lents en alliberar els plànols necessaris i subcomponents. Això va suposar retards en la fabricació del Spitfire a plena producció, el Ministeri de l'Aire va posar en marxa un pla en què la producció del Spitfire es va aturar després que la comanda inicial de 310 aparells, després de tot això, es basaria a passar la producció de Supermarine a la ''Bristol Beaufighter''. Les gestions de Supermarine i Vickers van ser capaces de persuadir al Ministeri de l'Aire que els problemes podrien superar-se i es van fer noves comandes per a 200 Spitfires el 24 de març de 1938. Les dues comandes cobrien els prefixos del número de sèrie K, L i N .<ref>Morgan and Shacklady 2000, Pàg. 45.</ref>