Obre el menú principal

Canvis

m
Disambiguated: emiliàEmilià-romanyol using Dab solver
Pipí va ser escollit rei per la noblesa franca, fundant la [[Dinastia Carolíngia]]. A més a més el Papa el va coronar i el va beneir, convertint-se en el primer monarca europeu que va regnar ''per la gràcia de Déu''. A partir d'aquest moment va començar una llarga cooperació entre el regne franc i l'Església.
 
A Itàlia, el poder bizantí declinava des d'inicis del segle VIII i les relacions entre els emperadors bizantins i els papes estaven molt deteriorades. Durant el pontificat d'[[Esteve II (III)]], Astolf, rei dels llombards, va ocupar els territoris bizantins de l'[[Exarcat de Ravenna]] i després va posar setge a la mateixa Roma. Davant la impossibilitat de rebre ajuda bizantina, Esteve va demanar-ne a Pipí el Breu, que va respondre a la seva crida i va iniciar diverses campanyes contra els llombards, que finalment van haver d'abandonar els territoris ocupats: Ravena, Ferrara, Bolonya, els bisbats de Rímini, Pesaro, Fano, Senigallia i Ancona) i la regió de Roma. Pipí va posar aquestes terres sota el govern directe dels papes. Però el perill llombard no havia quedat totalment anorreat per les accions militars de Pipi el Breu. El rei [[Desideri d'Ístria|Desideri]] va envair els Estats Pontificis i la mateixa Roma.
 
[[Adrià I]], papa el [[774]], va convocar altre cop als francs i va ser Carlemany, com abans havia estat el seu pare, el que va acudir en defensa de la [[Santa Seu]]. El resultat va ser la restitució dels béns de l'Església. La major part d'Itàlia central va quedar constituïda com un estat independent sota govern dels papes. En agraïment, el Papa va coronar Carlemany com a emperador d'Occident l'any [[800]].
A inicis del [[segle XVI]], les nacions europees van aconseguir unificar-se i els seus monarques van assumir el poder absolut d'aquestes, l'Església romana no era l'única que veia la descomposició d'Itàlia i les pugnes entre els seus heterogenis i mal avinguts estats la feien vulnerable a la intervenció de francesos, alemanys i espanyols, ni tampoc l'única que temia la implantació d'un estat únic nacional que la privés dels drets governamentals sobre el seu propi territori. Al Papa, com a tots els prínceps italians, només l'hauria satisfet ser ell el líder unificador de tota la península en torn als seus dominis, però amb la diferència que l'església, pel seu tarannà ecumènic i la seva tradició teocràtica universal, estava en millors condicions que els seus possibles competidors per a dur a terme l'empresa. Amb aquest ànim de potencials monarques absoluts d'una Itàlia unida i centralitzada van governar els papes del Renaixement.
 
La singularitat del Papa [[Alexandre VI]], el papa [[Alfons de Borja|Borja]]) decau en què concebia l'organització papal com una monarquia personalista. Volia crear un regne a Itàlia, desvinculat de la Santa Seu, perquè algun dels seus fills el governés. Amb aquest propòsit va sotmetre a tirans locals, vassalls nominals de Roma, però que governaven els seus respectius feus com volien. Amb [[Joan Borja]], [[duc de Gandía]] comandant dels exèrcits papals, va conquerir els castells de [[Cerveteri]], [[Anguillara]], [[Isola]] i [[Trevignano]], accions per les quals va nomenar-lo [[duc de Benevento]] i senyor de Terracina i Pontecorvo. Quan Joan va morir assassinat, Alexandre va donar la capitania dels exèrcits al seu fill [[Cèsar Borja]]. Amb l'ajuda militar francesa, Cèsar va conquerir les ciutats d'[[Imola]] i [[Forli]], governades per [[Caterina Sforza]], i després [[Cesena]]. Més tard es va apoderar de [[Rimini]], governada per [[Pandolfo Malatesta]], i de [[Faenza]], de [[Piombino]] i l'[[illa d'Elba]], d'[[Urbino]], Camerino, [[Città di Castello]], [[Perusa]], Fermo, i finalment [[Senigallia]]. Aquestes terres van passar a ser domini del fill del Papa, que va ser nomenat [[duc de Romanya]].
 
El Papa [[Juli II]] ([[1503]]-[[1513]]) va tornar a l'Església les possessions de les quals els Borja s'havien apropiat. En alguns casos va ser fàcil, en altres va ser necessari l'ús de les forces armades. Perusa i Bolonya van reintegrar-se als Estats Pontificis el [[1506]].
 
[[Venècia]] amenaçava amb competir amb els Estats Pontificis pel domini d'Itàlia. Per evitar aquest perill Juli II va formar la [[Lliga de Cambrai]] amb la intervenció de [[França]], [[Espanya]], el Sacre Imperi [[Hongria]], [[Ducat de Savoia|Savoia]], [[Florència]] i [[Màntua]]. Venècia no va poder oposar resistència davant d'un enemic tant potent i va ser derrotada a la [[batalla d'Agnadello]] el [[1509]], deixant al Papa sense rival. Amb l'ajuda d'Espanya va aconseguir desfer-se de la presència francesa en terra italiana.
Els francesos en aquella època eren amos de [[Gènova]] i [[Milà]].
 
87.153

modificacions