Basileu: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: i sobre tot a > i sobretot a
mCap resum de modificació
Línia 1:
'''Basileu''' (en [[Grec modern|grec]]: Βασιλεύς) significa «rei». Era el títol dels emperadors [[Imperi Bizantí|bizantins]], i dels emperadors [[Antigaemperador Romaromà|emperadors romans]] per als grecs. El terme ja era utilitzat a la [[Grècia antiga]]. L'[[etimologia]] de la paraula continua sent poc clara. Si la paraula és originalment grega llavors podria derivar de la paraula ''«basis»'' (base). Però aquest origen és dubtós; la majoria dels [[lingüistes]] suposen que és una paraula adoptada pels grecs molt abans, a l'[[edat del bronze]], a partir d'un substrat lingüístic preexistent al [[Mediterrani]] oriental.
 
== Etimologia ==
 
L'[[etimologia]] de la paraula continua sent poc clara. Si la paraula és originalment grega llavors podria derivar de la paraula ''«basis»'' (base). Però aquest origen és dubtós; la majoria dels [[lingüistes]] suposen que és una paraula adoptada pels grecs molt abans, a l'[[edat del bronze]], a partir d'un substrat lingüístic preexistent al [[Mediterrani]] oriental.
 
== Grècia antiga ==
Linha 19 ⟶ 15:
La denominació va ser exportada per [[Alexandre el Gran]] i els seus successors grecs a [[Egipte]] i [[Àsia]]. El terme també era usat per referir-se a qualsevol rei d'una zona sota la influència grega de l'Imperi Romà, com a per exemple [[Herodes el Gran|Herodes]] a [[Judea]]. La forma femenina usada era la de ''basilissa'' i designava reines governantes com Cleòpatra o a les reines consort.
 
== Bizanzi Bizanci==
 
Dins l'[[imperi Bizantí]], el basileu era l'emperador. [[Heracli]] va adoptar aquesta denominació per reemplaçar el títol llatí d'[[Augustus]] el [[629]]. Ja va ser utilitzat com a títol oficial a partir de [[Justinià II]] paral·lelament a que el grec reemplacés progressivament al [[llatí]] sobre monedes i documents oficials.
 
Linha 32 ⟶ 27:
El basileus obté la seva autoritat de Déu i no del seu predecessor. [[Joan II Comnè]] considerà així que «l'encàrrec de l'Imperi li havia estat confiat per Déu». Aquesta intervenció divina té més força quan l'Emperador és un usurpador, com en el cas de [[Nicèfor I]] i de [[Basili el Macedoni]], als quals «Déu ha concedit de regnar sobre els cristians per a la generació present».
 
En tant que individu, el basileus no és més que una aparença i tots els seus actes depenen de manera estreta de la voluntat divina. Aquesta concepció es troba essencialment en les operacions militars: [[Aleix I Comnè]] i [[Joan II]] Comnè]] estimen així com l'exèrcit està col·locat «sota Déu, general en cap, i jo, el seu subordinat; un campanya militar, doncs, no pot ser iniciada més que si pren el camí de la voluntat divina. Aquesta concepció implica necessàriament que qualsevol pugui ser escollit per Déu per pujar sobre el tron imperial: [[Justí I]], [[Miquel II]], [[Basili el Macedoni]], [[Miquel IV]] o [[Miquel V]], tots ells homes del poble, van ser considerats com esculls entre el poble per regnar sobre l'Imperi. En aquestes condicions, l'Emperador pot fer de tot dins els límits de la voluntat divina i les seves victòries són les d'un soldat de Déu.
 
Aquesta concepció divina de la funció imperial porta com a conseqüència que, revoltar-se contra l'Emperador és una revolta contra Déu; el rebel contra el basileu és un enemic de Déu (θεομάχος) o un sacrilegi (καθοσίώσίς terme utilitzat per [[Miquel Attaleiates]] en el moment de la revolta de [[Constantí X Ducas]] contra [[Nicèfor I]]).
Linha 55 ⟶ 50:
El principi dinàstic, és a dir la transmissió hereditària del poder imperial, sent imposat de manera progressiva i sobretot a partir del [[segle IX]]. Les emperadrius regnants donen a llum en una sala especial del Palau sagrat, la ''porphyra'' i el nen neix així [[porfirogènit]], i que és una presumpció que serà l'hereu del tron.
 
El dret dinàstic s'imposa definitivament amb la [[dinastia macedònia]]. Per assegurar la seva successió, [[Basili el Macedoni]] associa al tron els seus fills Constantí, Lleó i Alexandre, inaugurant així una pràctica que es perpetuarà. El seu fill gran, [[Alexandre III de Bizanci]], estèril, mor sense descendència. [[Lleó VI de Bizanci|Lleó VI]], el seu successor, contreu tres matrimonis sense poder engendrar d'hereu successible; ha de contreure llavors, en violació del [[codi civil]] que ell té ell mateix promulgat, una quarta unió d'on neix un fill, Constantí, que l'emperadriu Zoé s'ocupa de fer néixer en la ''porphyra''.
 
Fet emperador, [[Constantí VII]] veurà esborrar-se la seva bastardia legal davant l'estatut de porfirogènit, destinat a diferenciar-lo del seu sogre, l'emperador associat [[Romà I]]; tot i que aquest associa els seus propis fills al tron, no aconsegueix tanmateix apartar Constantí de la successió. La destitució dels Lecapens pare i fill estableix clarament l'afecte dels bizantins per la transmissió hereditària del tron: l'hereu legítim és el fill de Lleó VI, malgrat les circumstàncies de la seva concepció.
Linha 61 ⟶ 56:
Igualment [[Romà II]] el macedoni associa els seus dos fills, [[Basili II de Bizanci]] i [[Constantí VIII]] al tron: encara que hi ha usurpadors, com [[Nicèfor II]] i [[Joan I de Bizanci|Joan I]], aquests no poden apartar els descendents del tron.
 
Aquest afecte dels bizantins pel principi de la legitimitat conduirà el poble, a la mort de [[ZoeZoè Porfirogènita]], que governava després de la mort del seu espòs [[Constantí IX]], a treure del convent a l'última filla de [[Constantí VIII]], [[Teodora]], per tal de proclamar-la ''basilea''.
 
== Bibliografia ==