Basileu: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: i sobre tot a > i sobretot a |
mCap resum de modificació |
||
Línia 1:
'''Basileu''' (en [[Grec modern|grec]]: Βασιλεύς) significa «rei». Era el títol dels emperadors [[Imperi Bizantí|bizantins]], i dels
== Grècia antiga ==
Linha 19 ⟶ 15:
La denominació va ser exportada per [[Alexandre el Gran]] i els seus successors grecs a [[Egipte]] i [[Àsia]]. El terme també era usat per referir-se a qualsevol rei d'una zona sota la influència grega de l'Imperi Romà, com a per exemple [[Herodes el Gran|Herodes]] a [[Judea]]. La forma femenina usada era la de ''basilissa'' i designava reines governantes com Cleòpatra o a les reines consort.
==
Dins l'[[imperi Bizantí]], el basileu era l'emperador. [[Heracli]] va adoptar aquesta denominació per reemplaçar el títol llatí d'[[Augustus]] el [[629]]. Ja va ser utilitzat com a títol oficial a partir de [[Justinià II]] paral·lelament a que el grec reemplacés progressivament al [[llatí]] sobre monedes i documents oficials.
Linha 32 ⟶ 27:
El basileus obté la seva autoritat de Déu i no del seu predecessor. [[Joan II Comnè]] considerà així que «l'encàrrec de l'Imperi li havia estat confiat per Déu». Aquesta intervenció divina té més força quan l'Emperador és un usurpador, com en el cas de [[Nicèfor I]] i de [[Basili el Macedoni]], als quals «Déu ha concedit de regnar sobre els cristians per a la generació present».
En tant que individu, el basileus no és més que una aparença i tots els seus actes depenen de manera estreta de la voluntat divina. Aquesta concepció es troba essencialment en les operacions militars: [[Aleix I Comnè]] i [[Joan II
Aquesta concepció divina de la funció imperial porta com a conseqüència que, revoltar-se contra l'Emperador és una revolta contra Déu; el rebel contra el basileu és un enemic de Déu (θεομάχος) o un sacrilegi (καθοσίώσίς terme utilitzat per [[Miquel Attaleiates]] en el moment de la revolta de [[Constantí X Ducas]] contra [[Nicèfor I]]).
Linha 55 ⟶ 50:
El principi dinàstic, és a dir la transmissió hereditària del poder imperial, sent imposat de manera progressiva i sobretot a partir del [[segle IX]]. Les emperadrius regnants donen a llum en una sala especial del Palau sagrat, la ''porphyra'' i el nen neix així [[porfirogènit]], i que és una presumpció que serà l'hereu del tron.
El dret dinàstic s'imposa definitivament amb la [[dinastia macedònia]]. Per assegurar la seva successió, [[Basili el Macedoni]] associa al tron els seus fills Constantí, Lleó i Alexandre, inaugurant així una pràctica que es perpetuarà. El seu fill gran, [[Alexandre III de Bizanci]], estèril, mor sense descendència. [[Lleó VI de Bizanci|Lleó VI]], el seu successor, contreu tres matrimonis sense poder engendrar d'hereu successible; ha de contreure llavors, en violació del [[codi civil]] que ell té ell mateix promulgat, una quarta unió d'on neix un fill, Constantí, que l'emperadriu Zoé s'ocupa de fer néixer en la ''porphyra''.
Fet emperador, [[Constantí VII]] veurà esborrar-se la seva bastardia legal davant l'estatut de porfirogènit, destinat a diferenciar-lo del seu sogre, l'emperador associat [[Romà I]]; tot i que aquest associa els seus propis fills al tron, no aconsegueix tanmateix apartar Constantí de la successió. La destitució dels Lecapens pare i fill estableix clarament l'afecte dels bizantins per la transmissió hereditària del tron: l'hereu legítim és el fill de Lleó VI, malgrat les circumstàncies de la seva concepció.
Linha 61 ⟶ 56:
Igualment [[Romà II]] el macedoni associa els seus dos fills, [[Basili II de Bizanci]] i [[Constantí VIII]] al tron: encara que hi ha usurpadors, com [[Nicèfor II]] i [[Joan I de Bizanci|Joan I]], aquests no poden apartar els descendents del tron.
Aquest afecte dels bizantins pel principi de la legitimitat conduirà el poble, a la mort de [[
== Bibliografia ==
|