Charles Sanders Peirce: diferència entre les revisions

Avui en dia aquesta pretensió pot semblar antiquada, i fins i tot ridícula, pròpia dels filòsofs del passat o del [[positivisme]] més cru i intransigent. Aquesta actitud científica ha motivat que Peirce, a diferència d'altres [[Pragmatisme|pragmatistes]] com [[William James]] o [[Friedrich von Schiller]], fos vist amb simpatia i fins i tot admiració per part de molts pensadors de la tradició de la [[filosofia analítica]]. No obstant això, encara que en alguna ocasió digués al [[pragmatisme]] com una filosofia proto-positivista ('' EP '' 2:339, 1905), seria més que inexacte dir que Peirce va ser un filòsof [[positivista]] en sentit estricte. En primer lloc, una de les lliçons que més vivament aprendre del devot esperit [[Unitarisme|unitari]] de [[Universitat de Harvard|Harvard]] -del que el seu pare, [[Benjamin Peirce]], va ser incansable promotor-era la idea reconciliar ciència i religió. Aquest és, efectivament, un impuls central a tota l'obra de Peirce que sovint ha passat desapercebut pels autors que sostenen una lectura [[naturalista]] de la [[màxima pragmàtica]] i del [[mètode científic]]. De fet, per Peirce la investigació científica és l'activitat religiosa per excel·lència, ja que el seu objecte és, senzillament, la recerca apassionada i desinteressada de la veritat.{{sfn|Peirce|1932|p=vol.1, par 234}}

 

 

Però això no suposava reduir, com feia el [[positivisme]], tots els modes de coneixement al coneixement científic, sinó que indicava simplement la necessitat d'abordar els problemes filosòfics amb una actitud experimental. És a dir, amb un tarannà comunicatiu i obert a la revisió contínua, a la necessària correcció que impliquen tant la discussió pública amb els col·legues com el contrast amb l'experiència en el procés d'investigació científica. Aquesta actitud, que Peirce va denominar [[falibilitat]], era una conseqüència necessària del seu rebuig radical del [[fundacionalisme]] característic de la [[filosofia moderna]], que considerava encarnada de manera prototípica en la figura de [[Descartes]]. En concret, Peirce va criticar molt durament el replegament de la [[filosofia moderna]] cap a l'interior de la consciència, el recurs a la [[introspecció]] com a garantia del coneixement i la idea d'[[intuïció]], entesa com aquella [[cognició]] no determinada per cognicions prèvies. En el seu rebuig de l'esperit [[escolàstic]], el [[cartesianisme]] havia fet del [[Cogito ergo sum|cogito]] la font última de la certesa, així com la baula fundant de tot l'edifici del coneixement, entès com una cadena de raonaments que es dedueixen d'aquest fonament o principi necessari. Com a conseqüència, l'individu i la seva consciència constituïen, en última instància, l'única garantia de la ciència i el coneixement racional. Per Peirce això era una "filosofia de butaca", merament especulativa i allunyada de la manera que realment treballen els científics. Per Peirce la ciència era, en gran mesura, el treball cooperatiu i comunitari d'homes i dones treballant en intercomunicació, corregint els uns als altres en un procés continu de revisió d'hipòtesis, que conduiria a una opinió final encarnada en una comunitat ideal d'investigadors.