[[Joan Oliver]] ([[Sabadell]], 1899 - Barcelona, 1986). Signava la seva obra poètica amb el pseudònim de Pere Quart. Fill d'una acabalada família industrial: el seu besavi havia estat fundador de la Caixa de Sabadell i el seu pare era un personatge influent del Foment del Treball. Va estudiar Dret i viatjà força per Europa. Es dedicà a la literatura i fou fundador de ''[[La Mirada]]''. El primer llibre, ''[[Una tragèdia a Líl·liput]]'' (1928) fou un recull de contes. El seu primer llibre de poesia, ''[[Les Decapitacions]]'' (1934), coincideix, i no per casualitat, amb la crisi política d'aquells anys. Estrenà i publicà les peces teatrals ''[[Cataclisme]]'' (1935) i ''[[Allò que tal vegada s'esdevingué]]'' (1936), una ''[[Oda a Barcelona]]'' (1936) i ''[[Bestiari]]'' (1937). A partir dels fets de juliol de 1936 multiplica les seves activitats literàries i cíviques i esdevé un dels intel·lectuals més compromesos en la lluita antifeixista. El 1938 estrena el drama ''[[La fam]]''. La desfeta de 1939 ho canvia tot. Inicia el periple de l'exili, s'instal·la definitivament a Santiago de Xile, on sobreviu a base de traduccions, col·laboracions en la premsa i en la ràdio. El 1947 publica ''[[Saló de tardor]]''. Quan torna a Barcelona, el 1948, és depurat amb dos mesos de presó. El 1956 publica ''[[Terra de naufragi]]''. Lluny de desanimar-se dedica tots els seus esforços a la creació d'un teatre català que sigui alhora assequible a un públic burgès i literàriament i ideològicament digne: hi contribueix amb les traduccions de ''[[Pigmalió]]'', de Shaw (1957) o la d'''[[El Misantrop]]'', de Molière, i amb obres pròpies com ''[[Ball robat]]'' (1958), ''[[Primera representació]]'' (1959) i ''[[Una drecera]]'' (1960). Malviu econòmicament gràcies a traduccions i col·laboracions a ''[[Destino]]'', entre d'altres. La seva situació econòmica millora el 1962, quan esdevé director literari de l'editorial Aymà. A l'editorial Montaneri Simó, on treballa en la confecció d'un diccionari de literatura, entra en contacte amb un grup d'estudiants i llicenciats joves, que troben en ell una mena de figura patriarcal. El 1960 publica ''[[Vacances pagades]]'', i després, ''[[Dotze aiguaforts de Granyer]]'' (1962), ''[[Circumstàncies]]'' (1968), ''[[Quatre mil mots]]'' (1977) i ''[[Poesia empírica]]'' (1981). En el camp de la narrativa cal destacar ''[[Biografia de Lot i altres proses]]'' (1963). El 1970 se li concedí el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Edicions Proa començà a publicar les seves obres completes. Mantingué la rebel·lia i la sempre fidel ideologia nacionalista fins a la seva mort.
