El nom [[Antiga Roma|romà]] de Tànger fou també '''Tingis'''. Els romans es van establir a Mauritània després de la tercera guerra púnica (146 aC) quan les possessions cartagineses a la zona van passar a Roma, però eren llocs puntuals, punts de comerç a la costa. L'interior estava governat pels reis del poble nadiu dels maurs o [[maures]]. Els reis foren hostils als pompeians i van aconseguir mantenir el poder. Vers el 50 aC [[Boccus II]] i [[Bogud II]] es van repartir el país i el primer va governar la part oriental i el segon l'occidental, que incloïa el rerepaís de ''Tingis''; [[Juli Cèsar]] els va confirmar com a reis el 49 aC. Boccus (que es va estendre a Numídia) fou partidari d'[[Octavi August]] mentre Bogud ho fou de [[Marc Antoni]]. Mentre Bogud era a Hispània son germà es va apoderar del seu regne amb la regió de ''Tingis''; després de la derrota de Marc Antoni el 31 aC a [[Àccium]], [[Boccus II]] fou reconegut per August com a rei de tota [[Regne de Mauritània|Mauritània]] però li va exigir la restitució de la part de Numídia que havia adquirit entre el 48 aC i el 45 aC ja (on va restaurar a [[Juba II]], fill del rei [[Juba I]], al que va casar amb [[Cleòpatra Selene]], filla de Marc Antoni i [[Cleòpatra VII]]). Boccus II va morir vers el 29 aC sense fills ni hereus reconeguts, i el regne fou declarat província romana, però al cap de poc, vers el 25 aC, August el va restaurar i el va entregar a Juba II i Cleòpatra Selene a canvi de renunciar al [[regne de Numídia]] que fou annexionat. Juba II va morir vers l'any 23 i liel va succeir el seu fill [[Ptolemeu de Mauritània]]. El 40 aC fou cridat a Roma per Cal·lígula i va deixar el govern a Edemó. Cal·lígula el va fer matar per apoderar-se de les seves riqueses. Edemó fou privat del regne l'any 42 i l'emperador Claudi el va convertir en dues províncies separades pel riu [[Muluya]] (''Mulucha''): a l'oest la [[Mauritània Tingitana]] (''Mauretania Tingitana'') i a l'est la [[Mauritània Cesariense]] (''Mauretania Cesariensis'') províncies imperials. Tingis que era una ciutat lliure, va esdevenir amb [[Claudi]] una colònia romana (38) i fou la capital de la província de [[Mauritània Tingitana]] sent coneguda com a ''Colònia Júlia Tingitana''.
===Vàndals i bizantins===
Línia 63:
===Govern alauita ===
Ismail va donar el govern a [[Ali ibn Abd Allah al-Tamsamani]] que negociaria amb les potències estrangeres i repoblaria la regió amb gent del [[Rif]]; Ali va morir el [[1714]] i liel va succeir el seu fill el paixà [[Ahmed ibn Ali]] que va aprofitar la decadència alauita per esdevenir un senyor local autònom que de fet anava de Tànger a [[Oudja]]. Va ser mort quan va intentar ocupar [[Fes]] el [[1743]], pel sultà Mulay [[Abd Allah ben Ismail]]. [[Mulay Muhammad III]] ibn Abd Allah ibn Ismail al-Khatib (1757-1790) hi va instal·lar una guarnició de negres. En la segona meitat del [[segle XVIII]] i el [[segle XIX]] la família d'Ahmad ibn Ali va ocupar diverses vegades el govern de la ciutat i la seva regió. A partir del 1845, havent agafat importància, el sultà va decidir nomenar-hi un ''naib'' (delegat) amb funcions diplomàtiques. A la meitat del segle el 20% del comerç del regne passava per Tànger. El tractat anglo-marroquí de [[1856]] va abolir els monopolis de l'estat i això va disparar el negoci europeu a la ciutat, i es van crear bancs i desenvolupar el comerç marítim. La població va passar de 5.000 habitants el 1810 a 20.000 el 1878 (una cinquena part jueus). El 1860 els europeus eren 700 (el 1832 només eren 200). Entre 1856 i 1863 es van signar diversos convenis comercials amb potències europees. El 1900 els europeus a la ciutat eren uns cinc mil. A Tànger una consell dels cònsols europeus fou creat per vigilar les condicions higièniques i evitar epidèmies; els primers diaris del Marroc van aparèixer a la ciutat (Times of Morocco el 1870 i Le Reveil el 1883). La resistència nacional va agafar un caràcter armat en alguns moments i el xerif [[Ahmad al-Raysuni]] va atacar Tànger el 1903 i el 1904 agafant ostatges occidentals com el grecoamericà Ian Perdicaris o l'anglès Walter Harris. El 1905 l'emperador alemany [[Guillem II d'Alemanya|Guillem II]] i va desembarcar per fer valdre els drets dels alemanys al Marroc que l'Entente franco-anglesa de 1904 havia confiat a França. El tractat de protectorat de 1912 deixava a Tànger en situació especial per la seva posició estratègica i comercial.
