Nicolás Salmerón y Alonso: diferència entre les revisions

En proclamar-se en [[1873]] la República, va ser nomenat ''Ministre de Gracia y Justícia'' amb [[Estanislau Figueras]]. Va intentar reformar el sistema judicial i establir una legislació laica. Del [[18 de juliol]] al [[7 de setembre]] de [[1873]] exercí la presidència de la Primera República Espanyola. Accedeix a la presidència després de la dimissió de [[Pi i Margall]] pels violents esdeveniments durant els aixecaments cantonals. Salmerón, qui encarrega a l'Exèrcit acabar amb la insurrecció. Ho aconsegueix en tota Espanya excepte a Cartagena, on els insurrectes compten amb suport i armament militars. Els republicans federals es veuen desacreditats per l'aixecament cantonal. Després de la dimissió de Salmerón (deguda a la seva oposició al restabliment de la pena de mort), és nomenat President [[Emilio Castelar]], unitari, qui aconsegueix el suport dels monàrquics contra els cantonalistes, els carlistes i els independentistes cubans. El [[9 de setembre]] de [[1873]], Salmerón fou escollit president del Congrés. Des d'aquest lloc, va iniciar una dura campanya contra Emilio Castelar, que liel va succeir com a president de la República, i del que s'havia enemistat arran de la provisió que aquest havia fet de les vacants en nombrosos bisbats. La nit del [[3 de gener]] de [[1874]] es va negar a donar un vot de confiança al govern d'Emilio Castelar, pel que va triomfar el cop d'estat del general Pavía, i Salmerón es va desprestigiar com polític en precipitar el final de la República.