Història de les relíquies catòliques: diferència entre les revisions

Pel que fa als sants, els primers que van rebre culte durant el Cristianisme van ser els màrtirs que van morir durant les grans persecucions imperals romanes. Al segle V els bisbes van transportar les relíquies a llocs especials, en moltes ocasions a esglésies fetes amb la finalitat de guardar-les. A partir del segle XII els pontífex van passar a tenir el dret exclusiu de canonitzar als "servents de Déu". Es van sacralitzar les relíquies dels sants, que van arribar a ser patrons per a àmplies capes de població, així com protectors per elsals mals del món. Les relíquies ajudaven als cristians a notar la seva presència. D'aquesta manera el sant es va convertir, més que en un model, en un intercessor. Aquest fet facilitava la cristianització al voltant dels indrets on es guardaven les relíquies. Mentre els juglars cantaven les vides dels sants, els clergues dels santuaris amb les relíquies publicaven recopilacions d'històries de miracles aconseguits per les relíquies que guardaven. Al segle XIII el domini Jacob de Voràgine en va recopilar moltes al seu llibre "La llegenda daurada". A partir del segle X a la festa dels sants es va incloure la lectura d'històries de les seves vides i els sermons n'explicaven els prodigis.<ref>{{ref-publicació|cognom=Neri Vela|nom=Rolando|títol=El papel de los santos en la medicina occidental|publicació=Revista Facultad de Medicina UNAM|data=març-abril 2001|pàgines=93-95|volum=44|exemplar=2|url=http://www.medigraphic.com/pdfs/facmed/un-2001/un012l.pdf|consulta=24 novembre 2013}}</ref>