Regnat d'Isabel II d'Espanya: diferència entre les revisions

|líder1_bis = [[Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies (reina d'Espanya)|Maria Cristina]]

El [[Partit Progressista]] defensava una sobirania que residís en l'única Nació Espanyola representada en Corts Generals. Comptaven amb la força de la [[Milícia Nacional]] i recolzaven les desamortitzacions radicals de Mendizábal i Flórez Estrada així com l'obertura del comerç i el lliurecanvisme. Els moderats es presentaven com els que contenien als progressistes en el seu afany de destruir tota tradició històrica i dissenyar una nova societat. Entre els seus membres hi havia nobles liberals, funcionaris, professionals i membres del clergat que atribuïen un concepte de sobirania nacional compartit entre el Rei i les Corts, així com la defensa dels «drets històrics» i les «valors tradicionals». El 1849 es formà el [[Partit Democràtic (Espanya)|Partit Democràtic]], més ambiciós que els progressistes i que pretenia el sufragi universal masculí enfront del sufragi censatari de liberals i moderats, la legalització de les incipients organitzacions obreres i un repartiment de la terra per als agricultors, ja que la desamortització de Mendizábal tan sols havia suposat l'expropiació de les terres de l'[[Església Catòlica Romana|Església Catòlica]] per a vendre-la a la burgesia i la noblesa benestant, però no havia aportat terra als camperols. També aparegué el Partit Republicà que qüestionava la monarquia i advocava per un canvi de règim.

La crisi va portar a formar un nou govern el 21 juny amb el retorn, novament, de [[Leopoldo O'Donnell]], [[Cánovas del Castillo]] i [[Manuel Alonso Martínez]] al Ministeri d'Hisenda, a més d'altres figures destacades. Entre altres mesures es va aprovar una nova llei que va permetre incrementar el cos electoral fins als quatre-cents mil votants, gairebé el doble del nombre anterior i es van convocar eleccions a Corts. No obstant això, abans de celebrar aquestes, els progressistes van anunciar que mantenien la seva retraïment. Així les coses, Prim es va revoltar a Villarejo de Salvanes en un clar gir polític que apostava per prendre el poder mitjançant les armes, però l'execució del cop no va comptar amb l'adequada planificació i va fracassar. De nou, l'actitud hostil dels progressistes va enervar a O'Donnell que va reforçar el contingut autoritari del govern, el que va provocar la revolta de la Caserna de San Gil el 22 juny, de nou organitzada per Prim però que, també de nou, va fracassar i va omplir de sang els carrers amb més de seixanta condemnes a mort. O'Donnell es va retirar, esgotat, de la vida política i va ser substituït, novament, per [[Ramón María Narváez y Campos|Narváez]], que va condonar les penes no executades als revoltats però va mantenir el rigor autoritari amb expulsions de les càtedres dels republicans i krausistes i el reforçament de la censura i l'ordre públic.