Isadora Duncan: diferència entre les revisions

'''Dora Angela Duncanon''' ([[San Francisco]], [[27 de maig]] de [[1878]] - [[Niça]], [[14 de setembre]] de [[1927]]), més coneguda com Isadora Duncan fou una ballarina i coreògrafa nord-americana, considerada per molts com la creadora de la dansa moderna.

 

 

Isadora va néixer a [[San Francisco]], [[Estats Units]]. El seu pare Joseph,va abandonar la família quan Isadora era petita, sent posteriorment acusat de frau bancari, i empresonat. Aquest fet va crear a la llar dels Duncan una difícil situació de penúria econòmica, fet que va influir en l'allotjament de la família de fe catòlica que havien professat (Isadora es va declarar molts cops com <<atea convençuda>>).

En el albors del segle, Isadora convenç a la seva mare i a la seva germana perquè la família emigri a Europa. Es irònic pensar que aleshores mitja Europa intentava emigrar als Estats Units per allunyar-se de la penúria econòmica i trobar un futur millor, però encara així, las Duncan parteixen el 1900 i s'assenten a [[Londres]] inicialment, i posteriorment a la Ciudad Luz.

 

 

Durant la seva etapa londinense Isadora, sempre inquieta i autodidacta, passa llargues hores al [[Museu Britànic]]. Li fascinen les expressions artístiques de la [[Grècia clàssica]], i molt especialment els gots decorats amb figures dansants. D'elles adoptarà alguns elements característics de la seva dansa, tals com inclinar el cap cap enrere com les bacants.

Els temes de les danses d'Isadora eren clàssics, freqüentment relacionats amb la mort o el dolor, però en oposició dels assumptes de la dansa clàssica coneguda fins aleshores, que giraven entorn a herois, follets i trasgos. La seva posada en escena era també revolucionaria, i en cert sentit minimalista: tot just alguns teixits de color blau celeste en lloc dels aparatosos decorats dels muntatges coneguts fins aleshores i una túnica vaporosa que deixava endevinar el cos i entreveure les cames despullades i els peus descalços, davant els vestits de tutú, sabatilles de punta i mitges rosades de rigor en el ballet clàssic. Isadora ballava sense maquillatge i amb el cabell solt, mentre que l'habitual en aquella època era maquillar-se a consciencia i recollir-se el cabell en un monyo o cua. Es comprensible que l'estil d'Isadora xoqués en un principi al públic del moment, acostumat al llenguatge de la dansa clàssica. Isadora va haver d'aguantar interrupcions i esbroncades de diverses indoles en les seves sessions de dansa durant algun temps, sent notable en aquest sentit la polèmica que es va desencadenar durant una gira per Amèrica del Sur el [[1916]].

 

 

Va arribar a [[Buenos Aires]] per primera vegada al [[1916]]. La ballarina californiana tenia en aquell moment 38 anys i la seva fama i èxit havien arribat, particularment a Europa, a altures extraordinàries. Però el cop atroç que havia representat per a ella la mort el [[1913]] dels seus dos fills en un accident automobilístic prop de [[Paris]], va alterar la seva vida d’una manera definitiva. Les extravagàncies d’Isadora (que incloïen una despreocupació completa per els diners, el tingues o no) es van tornar mes acusades i el mateix va passar amb el seu desinterès per les convencionalitats socials.

Abans de partir cap a [[Montevideo]] Isadora va tenir que deixar com a garantia el seu abric d’ermini i les seves arracades de maragdes com a garantia de pagament del  hotel, pagament que no podia fer. La pell i les joies havien estat regals del seu ex amant Paris Singer, un home extraordinàriament ric, hereu de l’imperi Singer de les maquines de cosir, i que havia finançat moltes de les aventures artístiques d’Isadora.

 

 

Simpatitzar amb la revolució social i política en la nova [[Unió Soviètica]] pel que en [[1922]] es va traslladar a [[Moscou]]. La seva fama internacional va cridar l'atenció i va donar la benvinguda a l'efervescència artística i cultural del nou règim. El fracàs del govern rus perquè complís les promeses extravagants de suport per al treball de Duncan, juntament amb les condicions espartanes de vida del país la van enviar de tornada a [[Occident]] el [[1924]].

 

 

Isadora Duncan va tenir una vida íntima tan poc convencional com l'expressió del seu art, i va viure sempre al marge de la moral i els costums tradicionals. Es va

Isadora Duncan era bisexual, i va mantenir relacions amb algunes dones conegudes de la seva època, 1 com ara la poetessa Mercedes de Acosta o l'escriptora Natalie Barney. Se li van atribuir molts altres romanços no confirmats amb altres dones, com ara l'actriu Eleonora Duse o Lina Poletti.[[Fitxer:1923. Esen duncan.jpg|thumb|left|200px|Isadora Duncan i [[Serguei Iessenin]], 1923.]]Cap al final de la seva vida, la carrera d'Isadora havia començat a declinar. Van ser per a ella temps de seriosos problemes financers i diversos escàndols sentimentals, acompanyats per alguns episodis d'embriaguesa pública. Tot això la va anar allunyant dels seus amics i el seu públic, i finalment del seu propi art. Isadora va viure aquells anys finals entre [[París]] i la costa del [[Mediterrani]], deixant deutes considerables en hotels o passant curts períodes en apartaments llogats. Alguns dels seus amics van intentar convèncer-la perquè escrivís la seva autobiografia, amb l'esperança d'alleujar una mica la seva ja preocupant situació econòmica. Un d'aquests amics va ser l'escriptor Sewell Stokes, que va conèixer a Isadora en els seus últims anys, quan ja estava pràcticament sola i arruïnada. Stokes va escriure posteriorment un llibre sobre la ballarina: Isadora, un retrat íntim. L'autobiografia d'Isadora Duncan va ser finalment publicada el [[1927]].

 

 

Les tràgiques circumstàncies que envolten la mort d'Isadora Duncan han contribuït en gran manera a la consolidació del mite, i estan embolicades en cert misteri que la història no ha aconseguit aclarir del tot.