Regnat d'Isabel II d'Espanya: diferència entre les revisions

{{cita|Doña Isabel II, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía Española, Reina de las Españas, y en su Real nombre, y durante su menor edad, la Reina Viuda su Madre Doña María Cristina de Borbón, Gobernador del Reino; a todos los que las presentes vieren y entendieren, sabed: Que las Cortes generales han decretado y sancionado, y Nos de conformidad aceptado, lo siguiente: Siendo la voluntad de la Nación revisar, en uso de su soberanía, la Constitución política promulgada en Cádiz el 19 de Marzo de 1812, las Cortes generales, congregadas a este fin, decretan y sancionan la siguiente Constitución de la Monarquía Española.}}

 

Des del [[1833]] els carlins s'havien fet forts al [[País Basc]], [[Navarra]], [[Aragó]] i [[Catalunya]] fonamentalment, amb un suport inicial d'uns 70.000 homes, encara que els alçats en armes eren molts menys. El 14 novembre de 1833 les Juntes d'Àlaba i Biscaia van nomenar a [[Tomás de Zumalacárregui]] cap dels seus exèrcits, mentre el pretendent Carles Maria Isidre es va instal·lar a Estella, entre Navarra i el País Basc, des d'on dirigí la contesa. Malgrat les victòries inicials Zumalacárregui fou derrotat a la [[Batalla de Mendaza]] ([[1834]]). La primavera de 1835 va dirigir una nova incursió però durant el [[Setge de Bilbao (1835)]] Zumalacárregui va patir ferides de combat que li van provocar la mort dies més tard. La mort de Zumalacárregui va provocar una estabilització dels fronts fins que el [[1837]] es dirigí una nova incursió que arribà fins a les portes de Madrid. Allí el general isabelí Baldomero Espartero reeixí en la defensa de la ciutat i el [[1839]] va signar la pau amb el general carlista Rafael Maroto pel que es coneix com l'[[Abraçada de Bergara]]. Però políticament la regència de Maria Cristina no pogué evitar l'enfrontament entre progressistes i moderats. A la Presidència del Consell de Ministres se succeïren tres homes de l'ala més moderada del liberalisme en menys d'un any i Maria Cristina era conscient que el sistema es trobava en una greu crisi. La regent es va entrevistar amb Espartero a Barcelona i li oferí la Presidència del Consell, mentre el general li va demanar la dissolució de les Corts i el veto a la legislació moderada sobre els ajuntaments. Tot i que inicialment es va arribar a un acord, Maria Cristina no respectà allò pactat i va acabar sancionant la Llei d'Ajuntaments. El 15 juny [[Espartero]] va presentar la seva dimissió i a Barcelona i Madrid esclataren enfrontaments entre moderats partidaris de la regent i progressistes partidaris d'Espartero. L'esclat revolucionari a Madrid de l'1 de setembre i la pressió de les Juntes Provincials van fer la resta: Maria Cristina va abdicar el 12 octubre de 1840 i Espartero fou nomenat regent.